El Postal, en l’aire

El Museu Postal podria ser la primera víctima de la redefinició dels equipaments nacionals que la ministra Olga Gelabert va anunciar a principis de juny. Mentre no arriben la futura llei de museus i, sobretot, el Pla estratègic –que si hem de creure la ministra es farà esperar fins al 2023, en el millor dels casos–, el departament vol aprofitar la renovació del discurs museogràfic de la Casa d’Areny-Plandolit, que s’està acabant de redactar, per rumiar el futur del Postal. I una de les opcions que es planteja és tancar l’equipament. Seria l’únic dels set que depenen del ministeri sobre el qual pesa aquesta espasa de Dàmocles, segons fonts del departament, i la causa que el Postal –inaugurat el 1982, i per tant, un dels més veterans de la xarxa– tingui els dies comptats sembla evident: el 2015 va rebre 1.465 visitants, xifra irrisòria que decreix any rere any.

És clar que el Postal no fa més que seguir la tendència general dels museus de Cultura: el 2015 tan sols la Casa de la Vall i la Farga Rossell van guanyar visitants, i el cert és que el conjunt dels set equipaments han perdut des del 2011 un de cada quatre visitants, fins als 60.000 pelats que es van registrar l’any passat. Gelabert considera que els museus actuals han quedat “antiquats” –amb tota la raó: la Casa Rull i la Farga Rossell estan exactament igual que quan van obrir, fa tres lustres, i la Casa d’Areny-Plandolit no s’ha renovat des del 1986– i, a banda de distingir entre museu, col·lecció i espai expositiu i de redefinir-ne els continguts sembla que els vol integrar en una mena de xarxa que constituiria el futur Museu Nacional, que no tindria una seu física sinó que seria més aviat un concepte amb diverses extensions.

Tot plegat, ja es veurà. De moment, el que té molts números per no arribar en aquesta nova etapa és el Postal. I Radio Andorra ho farà, per la seva banda, amb un format molt diferent del que s’havia previst: el nou projecte en què treballa el ministeri manté l’espai museístic a la sala de les emissores –cosa d’altra banda òbvia, perquè els aparells no es poden moure del lloc i constitueixen el moll de l’os de l’equipament, el que hi dóna sentit– així com un estudi radiofònic per fer-hi emissions en casos excepcionals. Suprimeix, en canvi, l’espai dedicat a exposicions temporals que estava destinat a la segona planta i també el soterrani que s’havia projectat davant de l’entrada principal de l’edifici. Queda per concretar l’ús “creatiu” que s’hi vol donar per generar-hi moviment i evitar que l’estricta museïtzació el converteixi en un patracol mort.