El primer Thyssen: de la ‘A’ a la ‘Z’

Havia de ser un secret fins que el Museu Thyssen Andorra obri les portes a l’antic hotel Valira d’Escaldes. I això passarà si no es torcen les coses entre el 15 i el 17 de març de l’any que ve. Però el diari La Razón es va avançar a tothom i va publicar ahir la llista sencera amb les 27 teles que estrenaran la pinacoteca. Ja s’hi poden agafar fort, perquè tal com van avançar tant Carmen Cervera com el director artístic del Thyssen andorrà, Guillermo Cervera, la nòmina inclou un grapat de catacracs, des de les primeres avantguardes, amb un lloc destacadíssim per a l’impressionisme, fins a l’hiperrealisme nord-americà dels anys 70. La major part de les obres que es penjaran al Valira procedeixen de la col·lecció Carmen Thyssen dipositada a Madrid, però nou –les que corresponen al modernisme català i als seus epígons– formen part de la col·lecció particular de la baronessa.

Però anem al tall perquè se’ns ha girat feia: les patums del primer Thyssen seran sens dubte Gauguin, Monet i Matisse. Del primer s’exposarà Un hort sota l’església de Bihorel, oli de mitjà format datat el 1884 on apareixen els fills de Gauguin jugant al jardí de la casa familiar; de Monet, La cabana de Trouville amb marea baixa (1881), una marina de petit format; i de Matisse, Conversa sota els olivers (1921), un plein air pintat a Niça. La nòmina impressionista la completa Clariana de bosc, un altre petit oli, aquest de Sisley (1895).

Pel que fa al modernisme català, que Carmen Cervera també havia avançat que tindria una presència important en l’estrena del Valira, no hi falten naturalment Ramon Casas (Interior a l’aire lliure, 1892) ni Joaquim Mir (Abisme, Mallorca, 1901-1904), i hi figuren també Anglada Camarasa (El paó blanc, 1904), Eliseu Meifrén (El port de Barcelona, 1893), Amat i Pagès (El Prat de Llobregat, 1940), Barnadas i Fàbregas (Plaça de Catalunya, 1964), Cardona i Lladós (Joves parisenques). La llista de teles procedents de la col·lecció particular de la baronessa es completa amb Thunder Smash, acrílic hiperrealista del nord-americà Charles Bell (1977).

La resta de noms que compareixeran a la primera cita del Carmen Thyssen Andorra la integren Max Beckmann (Comiat, 1942), Richard Estes (Nedick’s, 1970), Ernest Ludwig Kirchner (Mina d’argila, cap al 1906), Walt Kuhn (Banyistes, 1915), Henry Le Sidaner (La borda als límits del bosc, Étaples, 1893), Lowell Nesbitt (Dos ponts a Nova York, 1975), Max Pechstein (Casa a Kurische Nehrung, 1909), Guy Pene du Bois (Carrer 42, 1945), Maurice B. Prendergast (La platja de Saint Malo, 1907), Theodore Robinson (Capri, 1890), Karl Schmidt-Rottluff (Petxines de mar, 1952), Paul Signac (Port-en-Bessin, la platja, 1884), Varvara Stepanova (Jugadors de billar, 1920), Joaquín Torres García (Paisatge urbà, 1940) i John Henry Twachtman (Barques amarrades en una bassa, 1890).

Ja ho veuen, un autèntic regal que ens arribarà just després de la Constitució. Ara només falta escatir quantes exposicions d’aquest estil ens cauran cada any al Valira. ¿Dues, tres, quatre? Som afortunats, ¿o no?