El pròxim màping, a Sant Esteve

Els museus nacionals recuperen el to i superen ni que sigui pels pèls els 60.000 visitants, en la línia d’abans de la Covid.

Sembla que al màping de Sant Esteve li ha arribat per fi el torn. Els pressupostos que s’aprovaren avui incorporen una partida que veurem si es limita al projecte o n’inclou també l’execució. Caldrà comprovar-ne també el termini, però fonts del ministeri ho van confirmar ahir: el màpping està en camí. És una excel·lent notícia que revaloritzarà sens dubte un monument avui més aviat apagat –en tots els sentits– com ho és l’arxiprestal i que mereixeria millor fortuna.

El màping podria ser l’excusa perfecta. I la pregunta òbvia és: quina part dels frescos de Sant Esteve a l’exili tornaria a casa ni que fos de forma digital? I la resposta la trobem a l’MNAC de Barcelona, on es conserva part del cicle que en va ser arrencat a finals del 1926 o principis del 1927 pel restaurador italià Arturo Cividini, el protagonista de Strappo, la novel·la de Martí Gironel. Concretament, una absidiola i cnic fragment murals, que tornarien digitalment a l’emplaçament original, la part de la nau romànica que fins a la gran reforma del 1963 constituïa la nau principal del temple i que des l’aleshores ha quedat reduïda a capella lateral. Si se’n volen fer una idea, poden consultar el catàleg de Benvingudes a casa nostra, la formidable exposició amb el romànic exiliat que el 2014 va recalar a la sala de Govern i on els frescos de Sant Esteve ocupaven un lloc principalíssim.

El conjunt mural de l’arxiprestal es completava amb els quatre plafons del cicle de la Passió: dos d’ells, La flagel·lació de Crist i El petó de Judes, els conserva la família Bosch, i recordaran que el Govern Pintat les va intentar adquirir el 2008. Costaven 3,8 milions i el Consell va acabar dient que no. El tercer plafó és un Lavatori que va acabar a la col·lecció Váez Fisa, des del 2013 al Prado madrileny, i al quart els Improperis, se li va perdre de seguida la pista i avui continua desaparegut.

El cas és que de màping ja en tenim un, el de Santa Coloma, que vam estrenar el 2019 i que aquell primer any va funcionar estupendament, amb 9.500 visitants, però que ha anat perdent pistonada. És clar que la pandèmia o ha ajudat, però el 2021 va registrar 5,400 i l’any passat, 6.700, a una distància considerable de l’any de l’estrena. La cap de Museus de Patrimoni, Ruth Casabella, admetia ahir que cal un impuls a l’Espai Columba, i que aquest impuls començarà per millorar la senyalització.

Bon any als museus
Ahir era hora de fer balanç del curs: durant el 2022 van desfilar pels vuit equipaments nacionals 60.273 visitants. Són molts o pocs? Si els comparem amb els dos anys de la postpandèmia (24.300 el 2020, 32.500 el 2021) la xifra és quasi estratosfèrica. Milloren tots els museus, inclòs el Postal. Comparat amb el 2019, es constata un lleuger retrocés, però cal recordar també que aquell va ser u any inusual: per primera vegada des del 2011 els equipaments que depenen del ministeri no van perdre, sinó que van guanyar visitants. El balanç fet públic ahir sembla apuntar a la recuperació iniciada aquell any. Veurem si es manté aquest. Casabella és optimista i es remet a les xifres de visitants a Casa de la Vall (19.000), Casa d’Areny-Plandolit (12.800) i Museu de l’Automòbil (8.500), i al públic nacional que ha respost bé, diu, als programes d’activitats que se li han proposat des del ministeri.
Pel que fa als museus de gestió comunal, convé parar atenció al BiciLab, que des que va obrir a l’octubre ha rebut quasi 3.000 visitants, quasi tants com el museu del Còmic (3.700) i Casa Cristo (3.100) en un any, i només un pessic menys que el Museu de la Moto (4.600) i el de l’electricitat (5.700). De nou aquí, deia ahir el cap del BiciLab, Edu Tarrés, ha sigut decisiva la complicat del públic nacional.