El que Andorra deu als jesuïtes

3 de juny de 1871: els jesuïtes que la tardor de l’any anterior havien instal·lat el noviciat de la companyia a cal Cintet, a la capital, organitzen una multitudinària processó a Meritxell per demanar la llibertat del papa Pius IX, “presoner de la revolució italiana en lo Vaticà”. Devia ser una ocasió grandiosa, sensacional, segons la descriu Luis Fiter, aleshores novici, a Historia y novena de Nostra Senyora de Meritxell: “Les professons sortiren á la matinada de las parroquias, essent presididas per los reverents Párrocos y Clero respectius ab capa pluvial y la Vera-Creu; despres continuavan Clero y poble resant lo rosari ó cantant las Lletanias fins al santuari, ahont sortia a rebrer las professons lo Párroco de Canillo.” Una vegada arribades totes, comença la processó “general”, que obrien “las sis creus parroquials ab sos respectius acólits; seguian las banderas y pendons, y anaven detrás molts noys y noyas vestits de ángels y de Mare de Dèu”.

Per si no n’hi havia prou, “detrás dels fidels anava lo Clero de la Vall, estudiants y novicis de la Companyia de Jesús, vestits tots de sobrepellís”, i tancaven la fila, que a aquestes altures devia ser llarguíssima, “los sis reverents Párrocos ab capa pluvial morada, y lo reverent Pare superior, acompanyat de diaca y subdiaca”. El que dèiem: una multitud que durant quatre hores va assistir a missa, amb sermó a càrrec del reverent Josep Reynal, “que lográ commoure varias vegadas al numeros y devot auditori”, i tot plegat un “succés verdaderament notable perque sen puga pérdrer fácilment lo sèu recort”. El millor de tot –o “lo mes consolador”, per dir-ho en les seves exactes paraules– és que “apenas quedá una persona sens confesarse y assistir á la Comunió”.

Tenia raó el novici Fiter, perquè segle i mig després encara en parlem. I ho fem per recordar la breu però intensa i, sobretot, fructífera jornada andorrana de la Companyia de Jesús. Tan fructífera, que un dels seus llegats va fer la proclamació de la Mare de Déu de Meritxell com a “patrona y especial protectora de las Valls de Andorra”, que el Consell General va acordar el 24 d’octubre de 1873. Seguint una llarga tradició nòmada, els jesuïtes de Balaguer, que havien hagut d’emigrar a Tolosa el 1868 –l’any de la Revolució Gloriosa a Espanya, que va acabar amb el derrocament de la reina Isabel i que obriria un convuls període que havia de culminar amb la proclamació de la I República, cinc anys després–, van decidir deixar el refugi gavatx quan el juliol del 1870 esclata la guerra francoprussiana.

L’octubre d’aquest any els trobem a cal Cintet, “en la casa del baró de Senaller, D. Guillem de Plandolit, que la oferí generosa y gratuitament per morada de la Companyia, de la que ell havia sigut deixeble en los sèus primers anys en lo Col·legi de Valencia”, diu Fiter. L’historiador Manuel Revuelta afegeix a La Compañía de Jesús en la España contemporánea que era “pequeña e incómoda, pero este inconveniente era despreciable comparado con la ventaja de hallarse en un país de paz y libertad, a seguro de las turbulencias de Francia y al mismo tiempo tan cerca de España que casi podían considerarse repatriados”. Van ser tres anys justos: el 16 de setembre de 1873, “passavan per lo Santuari [de Meritxell] los primers novicis que surtian de Andorra cap á Fransa, y a ultims de setembre, los últims que havian tancat lo noviciat de Andorra”.

Primer, el catecisme; després, l'almoina

El destí d’aquells novicis era la casa de la Companyia a Dussède, prop de Le Vernet, d’on el 1878 es traslladarien definitivament al monestir de Veruela. Però aquesta és una altra història. La nostra és la que arrenca l’octubre del 1870 a cal Cintet, i té l’interès dels episodis semioblidats, per molt que el bon Fiter dubtava que se’n pogués “pérdrer facilment lo sèu recort”. El cert és que l’impacte dels jesuïtes en el nostre racó de món havia de ser considerable: en primer lloc, perquè van ser ells els que van convertir Meritxell en lloc de pelegrinatge popular: les visites al santuari van començar ben aviat, el 3 de desembre de 1870, quan “tot lo noviciat pujá ab impacient ardor la costa de Encamp per saludar a Maria santíssima y posarse baix la sua protecció”, i es va convertir en costum que cada mes d’agost els novicis hi passessin uns dies de vacances: el 1873, per cert, amb la il·lustre companyia del bisbe Caixal, que aquell any s’havia instal·lat a cal Cintet. També hi feien sermons, coincidint amb la diada de la patrona, el primer de tots el 8 de setembre de 1871 i a càrrec del reverend Joaquim Carles; i exercicis espirituals per als sacerdots del país, que n’hi havia uns quants: el novembre del 1871, el setembre del 1872 i el maig del 1873. Amb tanta devoció mariana, no sorprèn en absolut que a l’hora dels adeús encomanin als natius “correspondre amb una demostració solemne de agrahiment per part de totas las Valls a una protecció tan senyalada y tan constant de Maria santissima”.

També devia fer el seu efecte la sola presència de tantes pellisses i tantes capes: diu Revuelta que la comunitat jesuïta d’Andorra estava formada el 1872 per 42 pares, vint novicis –entre els quals, Fiter– més dos coadjutors novicis i vuit de “veterans”. En total, una setantena de persones. No és estrany que digui que la casa era “pequeña e incómoda”. ¿Com mataven el temps? Doncs ensenyant el catecisme als “pobres” –això sí, “antes de repartirles limosna”– i també als nens de la capital i Escaldes, organitzant diàlegs catequètics “en los que un novicio actuaba de incrédulo mientras otro respondía a sus objeciones”, el mes de Maria i el viacrucis, “que instauraron allí por primera vez”.