El que li devem a Quim Torra

En l’etapa com a editor d’A Contra Vent, l’inhabilitat president de la Generalitat va publicar un volum de cròniques de Domènec de Bellmunt i un elogi fúnebre de Lluís Capdevila.

La veritat és que aquest article l’havíem d’haver escrit ara fa dos anys i mig, quan Quim Torra va accedir a la presidència de la Generalitat. A dit, és clar. La cosa es va quedar al tinter i la inhabilitació del ja expresident, confirmada ahir pel Suprem espanyol, és una ocasió, potser l’última, de reconèixer ni més ni menys que el que Andorra li deu a Quim Torra. El cert és que l’home va tenir en la seva etapa com a editor d’A Contra Vent un ull clínic, que de fet no ha tingut cap dels nostres editors, a ressuscitar l’obra i per tant la memòria de dos dels nostres il·lustres oblidats, Lluís Capdevila (Barcelona, 1893-Andorra la Vella, 1980) i Domènec Pallerola, Domènec de Bellmunt de nom de lletra (Bellmunt d’Urgell, 1903-Tolosa, 1993).

Del primer en parlem –quina casualitat– aquí al costat a compte de Cançó d’amor i de guerra, i l’editor Torra en va exhumar una Carta de Lluís Capdevila al difunt Just Cabot (director de la revista Mirador, i amic íntim amb qui es va cartejar al llarg de tot l’exili, fins al traspàs, a París, el 1961) en un suculent volum que du per títol Viatge involuntari a la Catalunya impossible i en què Capdevila comparteix índex amb altres dos insignes periodistes catalans dels anys 20 i 30, Àngel Ferran i Francesc Madrid, avui tan oblidats com Capdevila. I tots tres, sota el patrocini diguem-ne intel·lectual del gran Eugeni Xammar.

De Domènec de Bellmunt en va publicar el que constitueix un extraordinari manual de reporterisme, La Barcelona pecadora, col·lecció de cròniques i reportatges inicialment apareguts a les pàgines de La Publicitat, Mirador i La Rambla. Atenció als títols: Memòries d’un carterista barceloní, La Creu Roja de l’amor i Una hora a bord de l’Uruguai, pel buc-presó en què van ser reclosos Companys i la resta de colpistes del 6 d’octubre. De fet, és a través de Xammar, de qui Torra va ser un contumaç profeta, com va arribar a Capdevila i a Domènec de Bellmunt: “No els havia llegit mai en la vida i va ser seguint i estudiant Xammar que vaig adonar-me de dues coses: una, del valor literari d’aquella premsa republicana; i dues, del valor normalitzador d’aquela premsa”. Una generació de periodistes –o dues– que va acabar majoritàriament a un exili que els va acabar convertint en absoluts marcians.

Una llàstima perquè, com insisteix Torra, a qui en aquest punt i per una vegada només podem donar la raó, Domènec de Bellmunt, per exemple, va ser un dels pioners del reporterisme català, en l’estela de coetanis seus com Hemingway, Dos Passos i Ilya Ehrenburg, i que prefigurava l’edat d’or del nou periodisme de Capote, Wolfe i Mailer. I tot plegat –i això és el millor, venint del personatge del qual ve– “no per cap deure patriòtic, sinó perquè he trobat moltes d’aquestes proses francament entretingudes i a l’altura del millor periodisme europeu, i com a lector, em sento estafat de no haver-hi tingut accés en condicions normals”. Fins ara. Gràcies, Quim, moltes gràcies. Qui m'ho havia de dir.