El que li devíem a Sergi Mas

Anem publica ‘L’art de musicar la fusta’, accèssit a la Nit Literària i l’obra definitiva sobre la matèria.

Fa gairebé set anys que no el vèiem  a l’aparador de novetats. Va ser el Sant Jordi del 2016 amb Aspectes de l’art popular d’Andorra. Des d’aleshores l’havíem anat llegint amb comptagotes i esperant que algú es recordés algun dia de L’art de musicar la fusta, l’obra de tall enciclopèdic –pensin en El moble andorrà– amb què dues edicions enrere Sergi Mas es va endur l’accèssit del Principat d’Andorra d’investigació històrica, que va perdre així una oportunitat única d’enllustrar el palmarès. Però aquesta és una altra història. La que veníem a explicar avui és que aquest algú ha sigut naturalment Anem, i el 20 de març, puntual com la primavera, L’art de musicar la fusta arribarà a les llibreries.

Es tracta, ho dèiem, d’una mena d’enciclopèdia visual d’aquesta modalitat de la talla que repassa en tres centenars d’il·lustracions, més les que s’han quedat al calaix per qüestions d’espai,  una tècnica que, per a sorpresa del mateix Sergi Mas, s’estén amb escasses variacions des de Sibèria fins a Portugal, passant per Polònia, Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra i Espanya, que va saltar l’Atlàntic i que es practicava també als EUA. L’essència, diu, és la mateixa: artesans anònims, sovint pagesos o pastors, que entretenien les llargues i fredes nits d’hivern tallant i decorant un pedaç de fusta. Ho feien com qui diu amb una sabata i una espardenya: el compàs, el regle i el ganivet són les eines de combat de la musicadura, quin nom sensacional.

Els motius són sempre geomètrics, triangles, cercles i rosasses de sis puntes, i el resultat també és similar a tot arreu: caixes de núvia, salers, collars d’ovella i més rarament, culleres. “Sempre ens havíem pensat que la gent de muntanya era qui més dominava la tècnica, i resulta que no, que les musicadures més exquisides són obra dels artesans holandesos, només t’has de fixar en les filigranes dels seus esclops”. La presentació, en fi, l’endemà a la sala Sergi Mas, naturalment, de l’antiga casa comuna de Sant Julià.

Les altres dues novetats imminents d’Anem són El camí cap a la Constitució, de l’exsíndic i exministre Josep Dallerès, un breu volum que repassa la prehistòria de la Carta Magna, des dels anys 70 i 80, i com va cristal·litzant la consciència que era necessària una constitució escrita. Aquesta mateixa setmana la tindrem a les llibreries. Es farà esperar una mica més, fins al 27 de març, Història de la Seu medieval, patracol que frega el mig miler de pàgines, que firma Carles Gascón i que actualitza, incorporant les últimes recerques documentals i arqueològiques, les monografies clàssiques de Carme Batlle i Albert Villaró.