El que queda de Casal i Vall

Tot el que queda de l’editorial Casal i Vall cap en un despatxet del magatzem que la Biblioteca Nacional comparteix als Marginets amb altres departaments de Cultura: en total, prop de 1.400 volums i 360 discos de pedra i de vinil, que es quedaran en aquest dipòsit fins que obri el Rosaleda, posem que el 2018. Un fons que va ingressar a la Nacional ara fa tres anys, quan la propietat va enderrocar amb unes presses dignes de millor causa l’edifici racionalista de Domènec Escorsa al carrer Pompeu Fabra de la capital, i que resumeix els tres decennis de vida de l’editorial, des que es va fundar, el 1956 a Sant Julià, fins que va tancar la paradeta, el 1988.

Les Jornades europees de patrimoni van ser l’excusa perquè s’exposessin ahir i per primera vegada en públic les restes del naufragi, amb un grapat de petits tresors recuperats del derelicte. Mereix com és lògic un lloc destacadíssim la Bíblia de Montserrat, el best-seller indiscutible de Casal i Vall, amb sis edicions i prop de 60.000 exemplars, al costat dels cinc volums de l’edició de butxaca i, és clar, la col·lecció completa de Monumenta Andorrana.

Som als anys 60, quan Casal i Vall navegava a tota vela i imprimia tant per a segells espanyols que no les tenien totes amb la censura franquista –Caralt, Vergara i Alfaguara, principalment– com per compte propi. Als tallers de la capital hi van arribar a treballar una setantena d’operaris, i ves per on que entre els documents que s’han conservat hi ha el reglament de règim “interior” de l’empresa en vigor el 1970. Una relíquia que fa pensar: jornada laboral de deu hores diàries –de 8 a 13 i de 15 a 20 hores, dissabte inclòs–, amb quinze dies de vacances l’any, possibilitat que “per necessitats de la feina” et toqués treballar en el torn de nit –això sí, amb jornada de només vuit hores– i acomiadament lliure amb vuit dies d’“anticipació”. Vuit. Ah, sí, i la prohibició de penjar a les parets del taller “làmines, gravats i papers que a més de ser desagradables a la vista són d’un gust molt dubtós”. Doncs segons la cap de la Biblioteca Nacional, Júlia Fernández, es tractava d’unes condicions laborals privilegiades a l’època. Glups.

Dels nazis al Far West, passant per Maigret i 'Cafè, copa i puro'

Hi ha més sorpreses: el primer reglament del cos de policia andorrana, amb data de 15 de desembre de 1963. També han sobreviscut algunes –poques– matrius tipogràfiques: assenyaladament les dels títols dels cinc volums de la Bíblia de butxaca –Pentateuc, Salms, Sapiencials, Profetes i Nou Testament–, però també, atenció, la del passaport andorrà, que com a mínim durant els anys 60 i probablement també als 70 es va imprimir a Casal i Vall. Entre els centenars de títols que van sortir del taller de Pompeu Fabra a la capital hi ha –qui ho hauria dit– la col·lecció completa del Maigret de Simenon en edició de butxaca i per a l’editorial Caralt: una vuitantena de novel·letes, des de Maigret y los ancianos fins a Maigret y monsieur Charles; un grapat de noms avui semioblidats però que als anys 60 semblaven cridats a la glòria literària –Erskine Caldwell, Pearl S. Buck, Greene i també Faulkner, tots per encàrrec de Caralt–, megaclàssics com Bocaccio (Decamerón), Victor Hugo (Los miserables) i Hemingway (Adiós a las armas), i també obres d’una gran ambició editorial, avui carn de col·leccionista: per exemple, els Poemas de amor d’Alberti, “con dos puntas secas del autor” per a Alfaguara (1967), i les Novelas ejemplares de Cervantes, també en pergamí i per a Espasa Calpe (1969); totes dues en edicions limitades i numerades.

La literatura catalana també hi té un raconet més que considerable, amb Joan Fuster (Diccionari per a ociosos, Editorial A.C., 1964) i Sagarra (Cafè, copa i puro, Editorial A.C., 1965). I la nostra, amb un exemplar de 693 anys després amb dedicatòries autògrafes dels autors –Antoni Morell i Elidà Amigó– i prologuista –Baltasar Porcel– i la Geografia i Diccionari geogràfic, d’Adellach i Ganyet. Però el que sorprèn més de la llarga i poc coneguda trajectòria de Casal i Vall és el caràcter heteròclit dels títols que va arribar a imprimir, per a altres o per compte propi: de la Bíblia a Maigret, ja ho hem vist, i des del Diccionari trilingüe de López Llausàs fins a Alberti. Però és que també van sortir de la impremta de la capital La evasión de los dirigentes nazis (Werner Brockdorff, 1974), Auge y caída del Tercer Reich (William Shirer) i Historia del Far West, de Jean Louis Rieupeyrout. I centenars d’altres. Per dir-ne tres que ens vam quedar amb les ganes de manllevar.

Tot el que precedeix, en fi, pel que fa al material procedent del que era estrictament l’editorial. Però és que al fons Casal i Vall també hi figura, ja s’ha dit, una considerable col·lecció de discos –i un centenar d’exemplars d’Andorra, probablement destinats a obsequi corporatiu, amb l’Himne Andorrà, la Marxa del Consell i Les Valls d’Andorra–, així com algun rar exemplar bibliogràfic, des del Plan de reforma adoptat a las Valls d’Andorra (Seo de Urgel, imp. De José Maria Riu y Fillat, 1866) fins a L’Andorrane, la col·lecció de poemes que li va inspirar al coronel Baulard l’aventura del 1933 (Saint Calais, Imp. E. Lefeuvre, 1938).