“El ‘rei’ Borís es mereix una pel·lícula, i Morell, un monument a les Arcades”

Arrenca aquest vespre a la Farga Rossell l’homenatge al pare de la ficció andorrana que la Covid va deixar a mitges.

No sé si al lector li haurà passat mai, en desfilar al matí a primera hora per les Arcades, mirar cap al que havia sigut el Sinquede i buscar-hi la taula que Antoni Morell havia convertit en epicentre de la tertúlia matutina que mantenia amb un grapat d’afortunats. Era una figura totèmica que impartia magisteri literari i, sobretot, vital des de la talaia d’una obra pionera i sense parangó en la nostra literatura. Ja saben: des de Borís I fins a La neu adversa, passant per Set lletanies de mort, que ell tenia com la seva gran obra, i un reguitzell de títols que mereixen una revisió, des de Als límits de l’alba fins a l’obra pòstuma, De la governança d’un país. 

Tot allò es va acabar el 5 de gener del 2020, quan el nostre home va traspassar amb traïdoria i diürnitat a la mateixa plaça de les Arcades on va viure els últims anys. I si en parlem avui i aquí és perquè aquest vespre arrenca a la Farga Rossell l’homenatge que fa dos anys va quedar a mitges per culpa de la Covid amb La sorprenent peripècia de Borís, lectura dramatitzada de la novel·la adaptada i dirigida per Joan Hernández, amb Pere Tomàs en el paper del nostre gran Príncep Sobirà i Defensor de la Fe. Completen el repartiment Raquel López, Mireia Planas i Xavi Fernández, que és un dels qui veu cada matí el fantasma del senyor Morell impartint doctrina al desaparegut Sinquede.

Normal, diran, perquè el mateix Fernández hi feia d’amfitrió i participava activament en aquelles suculentes tertúlies. Però per això mateix és especialment oportú evocar amb ell un autor únic, opina Fernández (amb raó) que molt més citat que no pas llegit i que els últims anys, instal·lat ja a les Arcades (a la casa on havien viscut els seus pares i que després va convertir en despatx professional) s’havia convertit en un autèntic personatge, hi ha qui diu, i Fernández ho comparteix, que en la seva millor creació: “La seva literatura parla d’una Andorra que ell va veure com s’anava desintegrant i que ja no existeix. Una Andorra que conservava uns valors, una humanitat, un carisma que Morell ja no trobava enlloc. És el cronista d’aquesta mutació, que  ell viu de forma tràgica. I en certa manera, pertanyia a aquella Andorra que ja havia desaparegut però que intentava encara plasmar en les novel·les i també als articles”.

Una novel·la sense Morell?
Morell va ser el primer dels nostres literats, i l’únic durant molts anys. Avui té un grapat cada vegada més nodrit de fills, però per norma general les seves preocupacions són unes altres. El paradís ultraliberal, individualista i mercantilista en què s’havia convertit Andorra li desagradava profundament, i des de la talaia de l’edat es permetia el luxe de posar el dit a la nafra sense por de trepitjar ulls de poll. Això sí, amb ètica i estètica, insistia sempre Morell, “perquè sense una no hi pot haver l’altra”: “Practicava una ironia que fregava l’acidesa”, recorda Fernández, “però al rerefons sempre hi traspuava l’humanisme que havia mamat de jove, aquell bagatge il·lustrat, una saviesa cada vegada més escassa”. 

La millor manera de comprovar el lloc que Morell ocupa en la literatura andorrana contemporània és fent l’exercici d’eliminar-lo del cànon: s’imaginen un corpus sense les Lletanies, sense Borís I, sense La neu adversa? El pes específic del fill de cal Giraut va molt més enllà de la seva estricta producció novel·lística, que podríem qualificar fins i tot d’escassa. Avui són legió els autors de casa que han publicat mitja dotzena o més de títols. Però imaginin una literatura andorrana sense Borís i sense Lletanies: pura misèria! 

La paradoxa enorme, monumental, és que Morell defuig la popularitat a Borís, que ell considerava un pur “divertimento” i a anys llum de l’ambició literària de les Lletanies: “El gros és que la peripècia que ell li va inventar al personatge que s’haiva topat als diaris dels anys 30 s’ha convertit en la veritat històrica, quan la realitat és que Borís no va trepitjar mai Andorra, va fer tota la seva guerra des de l’hotel Mundial de la Seu, i que no hi va haver cap conseller que salvés l’honor del parlament, que ell diu que havia votat quasi de forma unànime a favor de l’impostor. Per això no se n’han conservat les actes, no perquè hi hagi hagut mai un complot per amagar-ho. És que s’ho va inventar ell!”

En qualsevol cas, Morell mereix, conclou Fernández, molt més que l’homenatge institucional que es reprèn avui: “Un muntatge teatral a partir del Boris o, per què no, una pel·lícula” –als anys 80 i 90 ho van intentar Antoni Ribas i Assumpta Serna, i Josep Guirao amb les Lletanies. I posats a demanar, “un monument a les Arcades, que era el seu territori”. Pocs autors es poden reclamar amb tota legitimitat fundadors d’una literatura nacional. Nosaltres vam tenir la fortuna de conviure amb un d’ells. Fem-li els honors que es mereix.