Diari digital d'Andorra Bondia
L’esfera del tercer pis del campanar de Sant Esteve data del 1968.
L’esfera del tercer pis del campanar de Sant Esteve data del 1968.

El rellotge invisible de Sant Esteve


Escrit per: 
Redacció / Foto: Tony Lara / Comú d'Andorra la Vella

L’Arxiu Comunal reconstrueix la història del mecanisme, instal·lat el 1942.

Va ser durant molt anys un rellotge invisible. Se’n sentien les hores però no se’n veien les busques per la senzilla raó que no hi havia esfera. El mecanisme, que devia ser un patracol considerable i que funcionava amb un sistema de pesos i politges al qual calia anar donant corda, estava ocult dins de la torre del campanar, i als veïns de la capital els devia semblar la cosa més natural del món, això de tenir un rellotge invisible. O no tant, perquè resulta que en algun moment del 1968 el rellotge va fer figa i el Quart de la capital va acordar el 17 de juliol d’aquell any reparar l’artefacte.

Dos mesos després, el 24 de setembre, els honorables consellers s’ho havien rumiat i van optar per adquirir-ne un de nou i, ja que hi eren, mirar de col·locar una esfera al campanar “ja que d’aquesta forma, a part de tocar, les hores es podran veure”, diu molt raonablement el llibre d’actes del 2 d’octubre. Dit i fet: el novembre d’aquell mateix any el nou rellotge i la flamant esfera –que de fet, és quadrada– ja funcionaven. Va costar exactament 16.993,50 pessetes, i el va instal·lar la Casa Cronos de Tarragona.

Vet aquí un altre modest però suculent episodi que l’Arxiu Comunal de la capital recupera a la Peça del Mes de novembre, aquest sensacional aparador de curiositats i efemèrides històriques que alimenta amb entusiasme l’arxiver Joan-Lluís Ayala. Sempre amb un toc humà, que en aquest cas correspon a la nòmina de veïns que es van succeir en el càrrec de, diguem-ne, mantenidors del rellotge de l’arxiprestal, que bàsicament consistia a donar-li puntualment corda.

Als comptes d’Ayala hi surten Pere Cerqueda –el Peret de la Lluïsa, nunci històric a qui Sergi Mas fa levitar en un dels seus gravats– i també Pere Pantebre, Josep Guardiet i Domènec Segués, l’últim manador del Comú que va exercir com a rellotger: el 1985 el Comú va jubilar el rellotge mecànic –l’esfera, no: és la mateixa del 1968– i en va adquirir un d’electrònic que incorporava, preprogramats, els tocs de missa, de difunts i de festa, i també el de l’Angelus –que sona cada migdia.

Des d’aleshores, i parlem ara del 1985, ja no és ni el nunci ni tampoc el manador, sinó un rellotger de veritat –Rafael Miranda– qui se n’encarrega del manteniment. L’última modernització data del 2002, i convé dir abans d’acabar que el primer rellotge de tots –l’invisible, el que es va espatllar el 1968– es va adquirir en algun moment del 1942, molt probablement –especula Ayala– quan Puig i Cadafalch va dirigir la primera reforma de Sant Esteve –aixecant el tercer pis del campanar, que fins aleshores només en tenia dos, després que un mal llamp deixés la torre a l’UVI.

Però tampoc això està clar: Enric Dilmé, aquí amb el barret d’historiador, considera que la intervenció de Puig i Cadafalch –la porta que avui dóna a la placeta del Mestre Fontbernat, i no el tercer pis del campanar, segons ell– va tenir lloc en algun moment entre el 1945 i el 1952. El que potser sorprèn més de tot és que la gran reforma del 1962, dirigida per Josep Brugal i que va obrir la portalada monumental que dóna a la plaça Benlloch –a banda de canviar l’orientació del temple–, no inclogués una humil esfera per al campanar. Sant Esteve, en fi, és una petita mina i encara queda molt de material per treure’n.

Andorra
Sant Esteve
església
rellotge
campanar
Peça del Mes
Arxiu
Comunal
ayala

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte