El roc de les Bruixes, ni sí, ni no

El ministeri encarrega un projecte per “tancar” i “cobrir” el jaciment, però no s’acaba de decidir.

Segur que la recorden, perquè va ser una de les polèmiques arqueològiques més suculentes dels últims temps, i mira que el mandat d’Olga Gelabert n’ha deparat unes quantes: ara fa un any, el ministeri de Cultura es va negar inicialment en rodó a senyalitzar l’accés al roc de les Bruixes, i fins i tot va amenaçar l’arqueòleg Gerard Remolins si no retirava la geolocalització del jaciment de Prats, que havia penjat a les xarxes. No la va retirar, i hi va afegir de propina la dels gravats de Sornàs.

El rebombori que va generar tan insòlita postura, amb l’argument que es tractava d’un jaciment “especialment vulnerable” i que es volia evitar convertir-lo en una “ruta turística”, va obligar el ministeri a recapacitar, a fer marxa enrere i a buscar una decisió salomònica que li permetés salvar la cara: “D’acord”, va venir a dir l’aleshores ministra Gelabert en seu parlamentària, “senyalitzarem la ruta però tancarem el jaciment”. Com si fos una desgràcia inevitable que el ciutadà, fins i tot el turista, tingui interès a descobrir una de les joies del nostre patrimoni arqueològic.

Doncs bé: ha passat un any i el més calent és a l’aigüera. De moment no s’ha senyalitzat l’itinerari, i en això el ministeri s'ha sortit amb la seva, però sí que ha encarregat un projecte “per a la possible realització d’una tanca i cobertes protectores”. Al mateix temps, el Cenma ha elaborat un estudi “geològic” sobre el “risc de degradació del jaciment” –recordin que entre les escletxes del roc hi creixen líquens, fins i tot hi ha crescut un pi!, que n’amenacen la integritat a mitjà termini– però tot plegat està encara “en curs”. Vaja, que el Govern i el Comú de Canillo, a qui també s’ha donat veu i vot, pel que sembla, en aquest afer, no han pres encara cap decisió. I això que els demòcrates portaven a l’apartat cultural del programa amb què van ganyar les eleccions un punt que semblava redactat pensant expressament en el roc de les Bruixes: “Protegirem, senyalitzarem i difondrem els jaciments reconeguts”, deia.

El cert és que el cònsol canilllenc, Josep Mandicó, va ser l’any passat sorprenentment explícit i es va posicionar a favor de marcar l’itinerari. Fins i tot va apuntar la possibilitat d’organitzar-hi un servei de visites guiades. I també és cert que fonts coneixedores del cas auguraven aquesta setmana que molt probablement el jaciment “no es tocarà”. Delimitar-ne un perímetre, tancar-lo i cobrir-lo, sostenen, comportaria una intervenció tan considerable que acabaria desnaturalitzant el jaciment i l’entorn, el mirador natural sobre Mereig al qual està estretament vinculat.

L’estudi, a punt

La polèmica, en fi, va saltar per la tossuderia de l’empresa Regirarocs, amb Remolins al capdavant, que des del 2015 hi organitza cada solstici d’estiu, pels volts del 21 de juny, una excursió vespertina. L’any passat n’hi va haver, com els quatre anteriors, però el cas és que no està clar que aquest n’hi hagi: “Només si hi ha gent interessada”, diu. Ja ho veurem, però la polèmica del roc de les Bruixes contradiu el recurrent discurs sobre el turisme cultural amb què el ministeri i el Govern demòcrata s’han omplert els últims anys la boca.

Tot plegat es reactivarà probablement amb el nou Govern i quan les pròximes setmanes es presenti l’estudi sobre el roc de les Bruixes que Cultura va encarregar l’any passat a Pierre Campmajó, que n’inclou un alçat nou i un vídeo divulgatiu, i en què l’arqueòleg francès desenvolupa la seva hipòtesi sobre el jaciment. Bàsicament, que les semblances amb els prop de 10.000 gravats rupestres associats a traces d’escriptura ibera que ell mateix ha censat a la Cerdanya permeten atribuir al roc de les Bruixes un origen iber, posem que entre els segles III i II abans de Crist.