Diari digital d'Andorra Bondia
Guerrers, cavalls i cavallers d’origen probablement medieval –a l’esquerra i a dalt– van aparèixer a la paret vertical que uneix les dues terrasses, amb incisions en forma de fus, estels, triangles, branques, creus i graelles, i d’origen probablement neolític: a baix, reproducció en bronze d’una de les terrasses, instal·lada a finals dels anys 90 davant del Palau de Gel.
Guerrers, cavalls i cavallers d’origen probablement medieval –a l’esquerra i a dalt– van aparèixer a la paret vertical que uneix les dues terrasses, amb incisions en forma de fus, estels, triangles, branques, creus i graelles, i d’origen probablement neolític: a baix, reproducció en bronze d’una de les terrasses, instal·lada a finals dels anys 90 davant del Palau de Gel.

El roc de les Bruixes torna a parlar


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustracions: David Mas / Foto: Jonathan Gil

El ministeri encarrega a Pierre Campmajó un calc del conjunt rupestre, el gran misteri de l’arqueologia nacional.

De nou, el roc de les Bruixes: quinze dies enrere, l’arqueòleg Gerard Remolins rondinava legítimament pel poc interès del ministeri i del Comú a senyalitzar –i, per tant, posar a l’abast de tothom– aquest conjunt rupestre situat una mica més amunt de Prats –sota el bosc de Rep, per concretar– i redescobert per Pere Canturri el 1962, i avui hi tornem a compte de l’estupenda iniciativa que ha tingut el mateix ministeri d’encarregar l’aixecament del conjunt a Pierre Campmajó, membre del Groupe de Recherches Archéologiques et Historiques de Cerdagne i una de les màximes autoritats en l’art rupestre d’aquest costat del Pirineu.

Ho farà precisament aquest matí, i l’aixecament serà el primer pas per “actualitzar la informació i el coneixement del roc de les Bruixes” perquè Patrimoni –continua el ministeri– “considera obsolet, tant des del punt de vista tècnic com dels continguts, el document anterior, produït a finals dels anys 90”. El més pintoresc de tot plegat –i que tocarà demanar-li avui a Campmajó– és per què s’ha decidit fer l’aixecament a partir de les còpies en bronze instal·lades en aquell mateix moment davant del Palau de Gel de Canillo, i no del conjunt original. També caldrà veure si l’aixecament consisteix en un simple calc, o si s’ha optat pel làser, que permet realitzar rèpliques en 3D d’alta resolució i precisió mil·limètrica.

Tot plegat haurà de servir per posar una mica més de llum en un dels misteris més sensacionals de la nostra arqueologia: qui va fer els gravats del roc de les Bruixes? Quan? I què representen, exactament? Canturri va ser el primer a posar-hi l’ull i també, és clar, el primer a proposar una interpretació del conjunt. Ell les relacionava amb els gravats rupestres de Peyra Escrita, als Pirineus Orientals, i d’Olargues, al Migdia francès, però també amb els conjunts conservats a Mont Bego i Valcamònica, als Alps. I els datava en algun moment del neolític, que -la veritat- no és concretar gaire. Això val, és clar, per a les dues terrasses de què consta el conjunt, on va repertoriar una col·lecció de fusos, estels, sols, triangles, creus, graelles, ratlles i figures ramiformes, totes molt esquemàtiques i difícils de desxifrar. Campmajó ha insinuat en alguna ocasió que alguns d’aquests gravats podrien correspondre a lletres d’un primitiu alfabet ibèric, cosa que els convertiria en la manifestació escrita més antiga del nostre racó de món.

Però és que hi ha una tercera llosa que, de fet, no és una terrassa, sinó el plafó vertical que uneix les altres dues, que va passar inicialment desapercebut i que va ser estudiat amb més detall per David Mas al número 2 dels Quaderns d’Estudis Andorrans. En aquest punt cal dir que, per tractar-se d’un dels conjunts rupestres més exuberants dels Pirineus, l’absència de monografies resulta quasi escandalosa. L’article de Mas, per exemple, data del 1977! Ell es fixa –ho acabem de dir– en el plafó vertical, que iconogràficament resulta molt més suculent: entre la dotzena de figures que descriu, destaquen cinc guerrers armats amb llances i espases, i dos cavallers amb les respectives muntures. Totes, decididament figuratives –res a veure amb l’esquematisme, per no dir simbolisme, dels gravats de les dues terrasses neolítiques.

Mas ho interpreta com la representació d’una batalla i les imagina sortides de la mateixa mà. Ho infereix de la unitat estilística. Tots els guerrers comparteixen els trets bàsics: vesteixen faldilla de ratlles, la forma de les cames és molt similar, i es dirigeixen cap a la dreta de l’escena. La més gran –el cavaller de baix– fa 33 per 19 centímetres. Al centre de l’escena, destaca un guerrer que sosté una espasa que –opina– pot ser decisiva a l’hora de datar aquest conjunt de gravats. El problema, diu, “és que aquest tipus d’espasa respon tant a una arma de tipus hallstàttic, és a dir, de l’edat del ferro, com al tipus usat durant l’edat mitjana”. Els cavalls també hi tenen alguna cosa a dir: d’una banda, els cavallers semblen tenir un paper secundari respecte als guerrers a peu; de l’altra, l’absència de sella podria retardar la datació fins a l’alta edat mitjana, quan les invasions germàniques la van introduir a Europa junt amb l’estrep. La falta de realisme dels cavalls, conclou, “podria respondre al desconeixement de l’animal, com si fos una cosa nova i, per tant, de difícil representació”.

Així que ens quedarem, de moment, amb les ganes de saber si també aquests gravats del plafó vertical són prehistòrics –i apunta a l’edat del ferro, “quan el cavall va penetrar a la península com a animal de muntura”– o a l’edat mitjana, cosa que no els trauria importància per –diu– “l’escassetat de gravats d’aquesta temàtica i perquè demostraria la perdurabilitat del roc de les Bruixes com a lloc màgic a través del temps”. Ben aviat, més hipòtesis.

Andorra
Canillo
arqueologia
Patrimoni
Campmajó
art rupestre
gravats
Roc de les Bruixes
canturri
Remolins

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte