Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Jordi Barceló, stride, Latin Stride & Flamenco, Manuel Alonso, jazz, flamenc
Andorra, Jordi Barceló, stride, Latin Stride & Flamenco, Manuel Alonso, jazz, flamenc

“El secret de l’stride és la mà esquerra, però sóc més purista que progressista”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

¿És un experiment puntual, o s’ha descobert una ànima flamenca que tenia allà sota, amagada?

El que he descobert és que temes com La grandalla, que havia tocat sempre amb un toc melòdic, ensucradet, convertits en una bulería són preciosos. I això és el que hem fet. Jo en sóc el primer sorprès, però lliga perfectament, amb un aire flamenc.

¿Reminiscències de la 'yayita' María?

Potser sí: el tema que li vaig dedicar, Arabesque, el primer de tots els que he escrit, tenia un aire andalús que amb el flamenc ha explotat en totes direccions. Andaluciam, per exemple, que ja havia gravat, ara camina tant com un guapango mexicà com amb un tanguillo flamenc.

Admeti que una grandalla per bulerías sona, no ho sé... ¿pintoresca?

És una evidència que molts ritmes llatins, que és el món d’on vinc, encaixen perfectament amb els pals flamencs; amb Manolito ens venia de gust tocar junts i vam buscar un territori comú sense que cap dels dos hagués de renunciar als seus orígens: i el resultat és aquest projecte, que no és una fusió sinó una confluència. Caminem junts sense perdre identitat: aquesta és la clau.

¿I això que han titulat 'Aroma de Grandalla'? ¿És una broma?

L’ha escrit Manuel i potser sona cursi, sí, però... és que és un bolero. A partir de l’escala harmònica frígia, que és la pròpia del flamenc, però sense deixar de ser un bolero. El resultat és espectacular, de veritat.

El que és obvi és que el flamenc ven. ¿S’hi han apuntat a veure si sona la flauta?

És que nosaltres no som flamencs ni anem de flamencs: aquest projecte no s’entén sense l’altra pota, que és la llatina. I amb l’stride, que significa “caminar lleuger”...

...i que és la seva dèria particular. ¿En què consisteix, exactament?

Una tècnica que es remunta als primers pianistes de jazz, que amb la mà esquerra es concentraven en les qüestions rítmiques, harmòniques i melòdiques, i deixaven la dreta lliure per a l’acompanyament i la improvisació. El secret és la mà esquerra, que cal haver treballat molt, però molt.

Vostè és per tant un músic progressista.

Si tu ho dius! El que sóc és molt purista, aquí on em veus. No m’agrada gens fer invents.

Manuel i Pablo, ¿es limiten a acompanyar-lo?

En absolut: cadascun té el seu protagonisme. Manuel fa unes introduccions amb guitarra flamenca que no cal amanir amb res més; i a l’hora d’acompanyar, si amb el cajón de Pablo n’hi ha prou no hi posem res més. Cajón a seques. És una proposta minimalista però precisament per això sorprèn la força i l’energia que desprèn.

Amb el flamenc sempre hi he tingut una relació més aviat difícil: ¿estic incapacitat per entrar al joc que ens proposen?

El disc t’agradarà si et relaxes i deixes que la música et transporti en algun lloc. Tu tries. Tingues clar que no escoltaràs un grup de cante jondo, ni tampoc una banda de jazz ni una cúmbia llatina, sinó una mica de tot. De costat, no fusionat. Perquè insisteixo: no fem fusió. Per això dic que has de deixar els prejudicis a la porta.

¿Tampoc piquen de mans?

Nosaltres, no. Si el públic s’hi anima, formidable. Perquè la rumba flamenca quasi ho exigeix.

Em temo que els ha sortit un invent destinat abans a altres músics que no al profà.

Tampoc. L’hem volgut enregistrar perquè ens trobàvem que en acabar una actuació la gent sempre ens demanava si teníem alguna cosa. Volia endur-se un tros del concert a casa. I aquest és el seu mercat natural: les actuacions en directe, no la botiga. És com una targeta que li deixes a un amic que acabes de conèixer. Sents el grup, t’agrada i te l’emportes a casa: aquesta és la idea.

Manuel és un mexicà tocat per la dèria flamenca; vostè, un tarragoní de cor llatí instal·lat a la Massana. Són rarets, francament.

Segur que sí. Ell va estudiar clàssic, de viatge a Alemanya va passar per Barcelona, va descobrir que hi impartien la llicenciatura de flamenc i s’hi va quedar. I jo mateix també sóc de formació clàssica, però de seguida em vaig decantar per la música llatina i el jazz.

¿Alguna possibilitat que al pròxim disc li doni pels corridos?

No és la idea, i si arribés el cas ho faria amb el trombó, perquè amb el piano, difícil. Amb el piano el més probable és un llibre d’estudis. Però això ja es veurà perquè el present és Latin Stride & Flamenco, que em deixa molt bon cos, molta alegria. Jo, que sóc el paio més seriós quan estic al piano, amb aquest projecte no deixo de somriure. I m’ho diuen: “Però, Jordi, si rius quan toques!” És veritat.

¿Quin és el recorregut, de tot plegat?

Això acaba de néixer. Per fi, després d’un any llarg de feina. I ara toca moure’l per festivals de tota mena: de jazz, de flamenc, de músiques del món. És un producte sòlid, solvent, de qualitat, amb molt de potencial. N’estem convençuts. I no és amor de pare.

Andorra
Jordi Barceló
stride
Latin Stride & Flamenco
Manuel Alonso
jazz
flamenc
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic