El secret d’unes dents d’or

L’anàlisi forense de la dentadura del fals Peacock indica que el pont podria ser d’origen alemany.

La nova etapa de Velles Cases Andorranes amb Claude Benet al capdavant té aquestes coses: socis i amics de la casa es van colar ahir al taller escaldenc de Regirarocs per a una lliçó pràctica d’arqueologia de laboratori. Amb convidats especials: d’una banda, les restes dels dos individus exhumats al setembre a la fossa comuna del cementir de Soldeu. Ja saben: el fals Peacock, per l’aviador ianqui que Benet i els arqueòlegs Gerard Remolins i Thais Torra esperaven trobar-s’hi. Va sortir llufa, segur que ho recorden. De l’altra, les dels tres nens –de sis mesos, dos i deu anys, aquest últim afectat molt probablement de raquitisme– recuperats en l’excavació en curs a Santa Coloma: falten quatre adults més, que s’acabaran d’exhumar aquests dies. I per acabar, l’antropòloga catalana Núria Armentano, que s’ha afegit en aquesta fase final de la intervenció. La trentena d’aficionats a la pedra i, glups, als ossos antics que van respondre a la crida de Velles Cases van tenir premi, perquè hi va haver novetats sobre el fals Peacock. Poques, però suculentes.

Havíem deixat Remolins i el seu equip mirant de determinar la cronologia del segon difunt de Soldeu –que va aparèixer en un nivell inferior– per tenir una referència temporal després que el buidatge del llibre d’òbits de Canillo no deparés cap enterrament d’un home d’entre 22 i 30 anys traspassat pels volts del 1940, que eren les característiques físiques i l’any aproximat del decès del fals Peacock que segons les restes òssies i els objectes recuperats a la tomba –unes botes de muntanya, un impermeable, una moneda de cinc cèntims de franc francès tipus Landauer,amb foradet al mig i en circulació entre el 1924 i el 1941, dues mines de llapis i una col·lecció de botons– proposaven els arqueòlegs.

Però l’únic avanç fefaent ha vingut per on menys se l’esperava: una odontòloga forense contactada per Armentano va examinar la dentadura de l’individu i el resultat convida com a mínim a continuar divagant: els tres ponts que duia el difunt en morir, a més d’indicar que disposava d’una certa posició econòmica, podrien ser d’origen alemany. Segons l’antropòloga, les dents postisses tenen una manera determinada de fabricar-se a cada país i a cada època, i pel tipus d’or que es va utilitzar en aquest cas, la probabilitat que sigui alemany és elevada. Si ajuntem aquesta dada als indicis que aporta la indumentària de l’home –recordin, botes i impermeable– que permet raonablement inferir que va morir a la muntanya, diu Remolins, i a la datació inicialment proposada –cap al 1940–, es podria aventurar la hipòtesi que les restes fossin les d’un dels fugitius jueus que sabem que van evadir-se pel aquí a la II Guerra Mundial?

Ell prefereix no especular, perquè el mètode científic només permet extreure conclusions de dades fefaents, de momet no n’ha aparegut cap en aquest sentit i sap del risc de fer que les proves s’adaptin a les hipòtesis, i no al revés. Però els indicis hi són, admet. En qualsevol cas, l’Operació Peacock està lluny d’acabar: segon Armentano, per la constitució –robusta– i l’altura –cap al 1,75 metres– el difunt exhumat, el més probable és que estiguem parlant d’un foraster. Un foraster, insisteix Remolins, que va ser enterrat amb roba de muntanya, a la fossa comuna i amb una caixa de la qual s’han conservat unes nanses de ferro forjat que espera que aportin alguna informació sobre la data del decès. A més, i com indica Benet, és molt possible que l’estiu que ve hi hagi una segona campanya d’excavacions, si les administracions s’hi impliquen i no ho deixen tot a la bona voluntat de Velles Cases i Regirarocs. Ja ho veurem.

El que continua endavant és la intervenció a Santa Coloma. Per posar una data aproximada als set cossos que s’han desenterrat, caldrà que passin la prova del carboni 14. Si fossin del segle XX, els esperaria una ulterior prpva de l’ADN per ser identificats i retornats als possibles familiars. Algunes restes –sobretot, botons associats a un dels enetrraments infantils– així semblen suggerir-ho, però tenint en compte que el cementiri de Santa Coloma va estar en ús entre el segle IX i el 1954, millor no fer-se’n gaires il·lusions.