El sergent Peacock, ara sí

Claude Benet i Regirarocs excaven el cementiri vell de Soldeu per localitzar les restes de l’aviador nord-americà.

Quines ganes que teniem d’explicar aquesta sensacional història! Per inèdita, perquè pretén posar llum a un dels enigmes pendents de l’epopeia dels passadors –el parador del sergent Charles B. Peacock, desaparegut en algun lloc a prop de Soldeu la nit del 27 d’octubre del 1943– i perquè constitueix una molt digna forma de retre homenatge pòstum a un home que, no ho oblidem, va morir per la llibertat de tots.

Som-hi, doncs. Claude Benet, de nou amb el barret d’historiador, i l’arqueòleg Gerard Remolins, l’ànima de Regirarocs, van començar ahir a excavar el tros de jardí on se suposa que hi ha la fossa comuna del cementiri vell de Soldeu. Aquí van ser enterrades el 29 de setembre del 1953 les restes d’un home d’entre 35 i 40 anys i “muerto de muchos días” –segons el forense que les va examinar– recuperades en una zona coneguda com les marrades Negres, diu el llibre d’òbits de Canillo. Benet va intuir que l’home muerto de muchos días podria ser Peacock, que tenia en desaparèixer 29 anys. Una intuïció reforçada per la memòria oral –els padrins del poble explicaven que les restes dels infortunats que havien mort a la muntanya eren inhumades a la fossa– i també pel testimoni de Miquel Naudi, veí de Soldeu i a l’època –som al 1953– escolanet, que va recorda haver assistir a l’enterrament d’aquell desconegut.

Només hi havia una forma de comprovar si la intuïció de Benet era o no certa: exhumant les restes. I l’ocasió ha arribat amb la imminent reforma del cementiri: abans que l’ampliació es mengi una part del jardí, i també de la suposada fossa comuna, Benet va obtenir el permís dels veïns, del Comú i de Patrimoni per excavar. I ahir va començar la fase definitiva, que s’allargarà presumiblement fins al dimecres.

Primer de tot, Remolins i la també arqueòloga Thais Torres van retirar la capa vegetal d’un rectangle que fa 2,50 per 2,30 metres al racó on se suposa que hi ha d’haver la fossa. I a partir d’aquí va començar l’excavació pròpiament dita: es tracta de gratar fins que apareguin les restes de l’enterrament. Més o menys a un metre de profunditat, calcula Remolins. Ahir, després de tota una jornada de treball, només havien arribat als 60 centímetres. I el resultat, com era previsible, va ser negatiu: ni indicis que hi hagi una fossa ni tampoc de cap resta òssia. L’únic que van documentar, diu, són fragments de vidre, de plàstic i de ferro. Tot dintre de la normalitat perquè es tracta d’una mena de feixa que va ser reomplerta amb terra per ajardinar l’espai. El tresor, confia, els espera més a baix: “Em començaré a preocupar si baixem un metre i mig i no trobem res, però de moment tot està dintre dels paràmetres que ens esperàvem”.

Les dents, decisives

Però posem que sí, que allà sota hi ha restes humanes. Com saber si son les de Peacock? Benet i Remolins han enrolat en aquesta estupenda aventura arqueològica una antropòloga, la catalana Núria Armentano, que examinarà les restes abans d’extreure-les de la fossa. Una vegada al laboratori, una dentista examinarà les peces dentals que s’hagin recuperat i les compararà amb la fitxa mèdica de Peacock, perquè l’exèrcit nord-americà era així: cada soldat tenia la seva, i com que se n’ha conservat l’expedient, la identificació (o no) es podrà basar en proves concloents.

Però atenció, que encara falta la fase definitiva: si la identificació dental és positiva, Remolins extraurà ADN de les restes per comparar-lo amb el material genètic de la família de Peacock, que ha accedit a participar en aquesta operació gràcies a la historiadora nord-americana Terry du Soleil, especialitzada en la localització i recuperació de les restes dels aviadors del seu país desapareguts durant la II Guerra Mundial. Com Peacock, l’únic dels aviadors evadits per Andorra que queda per localitzar: la resta, o bé van arribar al seu destí o bé van ser inhumats i posteriorment recuperats per l’exèrcit nord-americà –i recordin només el cas de Bailey, Plaskett i Owens, morts l’octubre del 1943 al Montmantell, enterrats l’any següent a Arinsal i exhumats el 1950. I continuem endavant: si de nou resulta que sí, que l’home enterrat a el 1953 a Soldeu és de Peacock, les restes serien finalment repatriades. Però en el millor dels casos, les anàlisis d’ADN no estaran disponibles abans de tres mesos, així que d’aquesta història encara haurem d’escriure’n uns quants capítols més abans del punt final.

De moment tot es basa en la intuïció de Benet, la memòria oral, una interpretació més aviat optimista del llibre d’òbits i la sensació de Soleil que tots plegats poden estar davant de la pista bona. Diu que ha examinat una trentena d’informes d’evadits on apareixen referències a Peacock, i que concretament el de Vincent Cox –artiller de cua al mateix B-17 on el nostre home servia com a operador de ràdio, company seu d’evasió i que va ser l’últim a veure’l amb vida: formaven part de la mateixa expedició, i quan va veure que Peacock, exhaust, es despenjava del grup, es va quedar amb ell una nit, abans de continuar tot sol fins a Soldeu– aporta claus que podrien indicar que Peacock és, que sí, l’home de les marrades Negres. Quines claus? Que el grup d'evadits, desorientat, va veure unes llums –les de Soldeu– i que cap a llà va dirigir-se. Llums que, diu Benet, només podrien haver vist només si venien des de dalt, des de les marrades Negres, i no des del camí habitual, per Incles i el Port Negre. Per això suposa que l'expedició s'havia perdut.

La resposta en aquest fascinant i pelet rocambolesc trencaclosques, ben aviat. No se'n vagin.