El Sobrino del Diablo: “Els ‘realities’ musicals em repugnen; i amb nen a dintre, per vomitar”

El tenim molt vist: un motiu per tornar dissabte a La Fada?

El repertori no és mai el mateix.

Llavors no ve amb 'Injurias a la corona', el seu últim disc?

He girat full i ara presento una antologia dels discos publicats entre el 2005 i el 2010 ja esgotats: Cuarto de las ratas, Perder la dignidad i Music is the best. Una mena d’autoantologia amb els temes que més m’agraden.

Ja ho veig: espremem els vells èxits.

Si els tingués, sí. Del que es tracta és que el nou públic que ve als concerts conegui una part de la meva trajectòria que ja no està disponible en disc.

Amb la vena antifeixista, anticapitalista i llibertària de sempre, espero.

Antitot, sí.

Amb els aires republicans que corren i la mala de premsa del sector financer, li he de dir que vostè neda avui molt a favor del corrent.

Perdona, jo nedo a la meva, com sempre. Si resulta que ara el corrent va en la meva direcció, no és problema meu. És com si ara els dona a tots els grups per tocar una Stratocaster. Fa molts anys que jo la toco, i no deixaré de fer-ho perquè es posi de moda.

És d’aquests que mai de la vida haurien votat Macron encara que això hagués significat donar-li la presidència a Le Pen?

Té trampa, aquesta pregunta. El que és trist és que el dilema sigui entre dreta i ultradreta, però com que tinc consciència mai hauria votat un ni tan sols perquè no sortís l’altre.

Que a Barcelona maniAda Colau li posa les coses més fàcils... o més difícils?

Jo no soc de cap partit: soc àcrata. No crec en l’Estat ni en els partits ni tampoc en la democràcia controlada pels bancs. Que són ideològicament més pròxims? Sí, però no són els meus. Els meus són la meva família. I para de comptar.

Això ho diu perquè encara no l’han contractat.

T’equivoques: vaig cantar el 9 d’abril en un homenatge a la República, i com que jo també soc republicà hi vaig anar. Mentre va governar Convergència mai no em van cridar.

Es va perdre l’adeu de Raimon al Palau?

Potser es podria haver retirat abans, la veritat.

Però si és un cantautor-protesta: col·lega seu!

És veritat, però penso que alguns d’aquests cantants de la vella guàrdia han viscut molts anys dels rèdits de l’últim franquisme i de la Transició.

Omplir l’Olympia no és fàcil.

En absolut, però no ho hauria aconseguit mai sense els exiliats que hi havia en aquell moment a París. Als 70 sí que era nedar a favor del corrent, ser cantant protesta amb guitarra i grenyes. Com deia Montalbán, n’hi ha que contra Franco vivien molt millor.

Ja que en parla: un dels seus lletristes és Carlos Zanón, el nou Carvalho. Tan antisistema no és, vostè.

És veritat que està on fire, però les cançons que fem junts són bastant punkys: Dulce tristeza de un día de huelga parla de Movistar i reivindica la guillotina... En fi, que escriu molt bé, casualment és el meu cosí, i jo me n’aprofito.

Sabem l’al·lèrgia que té a les cançons d’amor, però no es cansa del paper de cronista urbà i antisistema?

El que em cansaria és parlar d’amor amb clixés. És veritat que tinc un posat contestatari i llibertari, però això és només una petita part del que faig. A mi el que m’agrada és explicar històries a través d’una cançó. Sobretot, parlar del que ningú no parla.

Els concerts estrella de l’estiu seran Rosario, Bisbal i Manu Tenorio. Per què s’han oblidat de vostè?

Jo no jugo en aquesta divisió. Sé perfectament quin és el meu lloc: el circuit de sales mitjanes, per no dir petites. Aquí és on pico pedra, davant de 50 o 60 espectadors. I molt content.

Esperi que el convidin a 'La Voz Kids'.

Tampoc no hi aniria. Els realities en general em rebenten, però és que els musicals, que freguen l’intrusisme, em repugnen. I si són amb nen, per vomitar. I això que al pròxim disc he inclòs una cançó, Noche de terror, en què canta el meu fill, que té 8 anys.

Ramon Mirabet tocarà amb l’ONCA. El veurem mai, a vostè, amb orquestra?

Bàsicament és un problema de pressupost. Amb prou feines un de cada deu bolos el faig amb banda, un altre, amb percussionista, i la resta, sol. Per a un obrer de la música, que és el que soc jo, una orquestra és inviable.

Li sabem la poca simpatia que sent per l’últim Sabina. Ha canviat d’opinió, amb 'Lo niego todo'?

Fa temps que no l’escolto. En la meva opinió, fa temps que es repeteix. Però aquest potser és boníssim i m’ho estic perdent.