El Sobrino del Diablo: “Mai he tingut cap subvenció i així seguiré: m’agrada la independència”

Torna divendres a La Fada (i dissabte, al vermut matutí). Amb el 14è disc acabat de sortir del forn. Setze temes, tots en català, per primera vegada en la seva carrera. Hi toca els pals habituals, amb menys bateria i més tirada cap al folk, i s’atreveix amb una versió de Tom Petty. Atenció al seu panteó: els Rolling hi figuren molt avall.

Va venir a l’abril amb ‘El último CD’, nou de trinca. Ni vostè ha tingut temps de gravar un disc des d’aleshores.
Doncs sí. Ruc & Roll. És clar que té trampa. Els vaig escriure tots dos durant el confinament, ja veus que vaig aprofitar el temps. La gràcia de Ruc & Roll, o com a mínim la diferència, és que són setze temes tots en català.

Per fer-se perdonar?
Des de fa més de deu anys que a cada nou disc hi incloc un parell de temes en català. Em costa més escriure-hi, però és la meva segona llengua i potser havia arribat el moment. Al disc nou hi ha les vuit del confinament i altres vuit que ja havia escrit. I sense subvencions. Prefereixo anar a la meva i no deure res a ningú. Els discos me’ls pago jo amb els bolos i les còpies que pugui vendre. Sempre ho he fet així i tranquil·litza molt aquesta independència.

Jo que em pensava que ‘El último CD’ es deia així perquè el següent seria un vinil.
M’ho havia estat plantejant però és caríssim i no tinc lar que el meu públic es pugui permetre capritxets com el vinil. Penso que és més viable un USB i és molt probable que el pròxim sigui un llapis.

No seria més propi de vostè un casset de carretera?
Doncs tampoc ho descartis.  Si han tornat els vinils, el pròxim d’aquesta onada retro-vintage podrien ser perfectament les cintes de casset. Quina gloriosa companyia, Los Chichos, El Fary, Manolo Escobar.

Quins pals toca, a ‘Ruc & Roll’?
Blues (El meu país és el blues), reggae (Jo vull ser teloner d’en Quimi Portet), funk (La sínia infernal), folk (La sisena extinció), una miqueta de pop (Hippis, ionquis i zombis) i, és clar, rock (El país de Gromenxoc).

Em sorprèn que tasti el folk, vostè. Precisament vostè.
Sempre m’ha interessat la música celta. El que sí que t’he de dir és que amb els anys la bateria va perdent protagonisme i el resultat és molt més acústic. 

S’està estovant?
Potser sí, perquè fins i tot he versionat  un tema de Tom Petty, Crawling Back to You, que he traduït com  Arrossegant-me cap a tu, que és el més semblant que he pogut fer mai a una balada més o menys sentimental. Però no és culpa meva, sinó de Petty.

Però res de cançonetes d’amor, espero.
Això, mai de la vida. Sempre he explicat històries urbanes, el que em demana el cos és la crítica social amb un toc iconoclasta i àcrata. No ho puc evitar. 

Un rocker com vostè, ha superat el dol per la mort de Charlie Watts?
Et sap greu, però com a bateria no era res de l’altre món. En canvi, en aquest sentit sí que ha sigut una grandíssima pèrdua Neil Peart, de Rush. Per a molts, jo inclòs, el millor bateria de la història del rock. I els Rolling, en fi, figuren al meu Top 5 de bandes britàniques, però per darrere de The Kinks, The Who, The Beatles, i The Animals.

Segur que sentia més afinitat per Pau Riba.
És que hi ha hagut moltes baixes, aquests últims anys. Va ser una gran influència, i he admirat molt Marcos Mundstock, la veu genial de Les Luthiers.

Es perdrà la gira de comiat dels Rolling?
Me la perdré, sí. No soc gens mitòman i la veritat és que les grans aglomeracions m’atabalen. Per això m’agrada el format dels meus concerts, on rarament venen més de mig centenar d’espectadors.

Si vinguessin 5.000 no diria el mateix.
He tocat davant d’un miler d’espectadors i sé el que és. El que jo faig té més a veure amb el cafè-teatre. És on em sento a gust. 

Un altre que se’n va és Serrat. El trobarà a faltar?
M’interessa el que va fer al començament, posem que els vint primers anys. Els quaranta que van venir després ja són una altra cosa. I la prova és que als concerts encara tira d’aquells primers temes. De fet, no en tinc cap disc, a casa.