El Thyssen agafa empenta

El museu escaldenc s’enfila fins als 16.000 visitants i vol cobrir amb recursos propis la meitat del pressupost anual.

Ahir tocava balanç al Museu Carmen Thyssen Andorra. Primer de tot cal advertir que no era fàcil igualar els registres del primer curs –l’espai va obrir el març del 2017 i en menys de nou mesos es van fregar les 20.000 entrades, per sobre fins i tot de Casa de la Vall– i no diguem ja superar-los. I no hi va haver miracle: l’any passat van desfilar per l’antic hotel Valira 16.027 visitants, xifra que inclou tant les entrades a la pinacoteca i els participants a les activitats paral·leles. Quasi 4.000 menys que el de l’estrena.

Dit així podria semblar una reculada considerable, per no dir brutal, però el director artístic del Thyssen, Guille Cervera, ho va matisar de seguida: els guarismes del 2017 es devien en bona part a l’acord comercial que fa dos cursos es va firmar amb Grandvalira i que va permetre col·locar un paquet importantíssim d’entrades a través de l’estació. La interinitat en què Grandvalira va viure l’any passat va impedir la renovació de l’acord, i d’aquí el significatiu retrocés. Però atenció: si descomptéssim l’efecte Grandvalira dels resultats del 2017, diu Cervera, aquell curs s’haurien registrat 15.554 entrades al Thyssen. Així que, segons aquesta comptabilitat alternativa, el 2018 no es van perdre 4.000 entrades, sinó que se’n van guanyar prop de mig miler: un 3%.

Un creixement en qualsevol cas moderat, però creixement al cap i a la fi, al qual cal afegir que un percentatge “molt elevat” de les entrades són individuals, és a dir, “visitants que venen expressament perquè hi estan interessats, no autocars en què el Thyssen forma part del paquet turístic”. Un altre condicionant que s’ha de tenir en compte a l’hora de calibrar el balanç del 2018 és que s’hi van programar excepcionalment dues exposicions –Allées et vénues va obrir al febrer, i Femina-Feminae, a l’octubre– i això va obligar a tancar durant dos mesos l’espai. De totes formes, Cervera es mostrava ahir considerablement satisfet del resultat del 2018, en què s’han multiplicat les activitats complementàries –Gastroart, Art i sentits, Scape Room i Iglú Grandvalira, a banda de la pota social del Thyssen, que inclou la col·laboració amb l’Escola Meritxell i amb el curs de Tècnic auxiliar d’entorns culturals per a alumnes amb discapacitat límit que imparteix la Universitat de Màlaga–, i convençut que aquesta és la via per fer créixer l’equipament. Amb alguns reptes pendents, com ara convertir el Thyssen en un esquer turístic.

El cert és que el 50% dels visitants és del país; el 25%, català, i el 15%, de la resta d’Espanya. El públic francès és el tercer, però a molta distància: representa tan sols el 5% del total. D’altra banda, i pel que fa a les franges d’edat, el gros dels visitants correspon a persones d’entre els 26 i els 65 anys; els majors de 65 anys representen el 16%; els joves entre els 18 i els 26, el 3%, i els menors de 18 anys, l’11%. Hi ha marge per al creixement, això és obvi, però serà en qualsevol cas un creixement moderat, perquè la superfície expositiva –prop de 250 metres quadrats– recomana un màxim de 25.000 entrades anuals per garantir una visita en condicions. Lluny, molt lluny dels optimistes 60.000 visitants que es van arribar a dir quan el Thyssen era encara un projecte.

Quant costa, tot això? El pressupost del 2019 s’enfila fins als 760.000 euros. La major part d’aquests diners procedeix de l’aportació directa del Govern: l’any passat van ser 550.000 euros; aquest seran 495.000. A aquestes quantitats cal afegir-hi els recursos que genera el museu a través de la venda d’entrades i el lloguer de la sala per a esdeveniments, que l’any passat es van quasi doblar respecte al 2017. Per aquesta doble via es van ingressar el 2018 prop de 200.000 euros. Una quantitat considerable però que és encara lluny de l’objectiu final: el gerent de la Fundació Museu Andorra, Pep Farràs, pretén que el Thyssen cobreixi en un futur més o menys pròxim la meitat del pressupost amb recursos generats des del mateix equipament o procedents de mecenatge no institucional. Amb un matís que introdueix Cervera i que convé no oblidar: “Hem de ser conscients que cap museu d’aquestes característiques és en lloc viable sense el suport públic, i que aquest suport sempre hi haurà de ser”.