Diari digital d'Andorra Bondia
El comissari de 'Femina Feminae'. Guillermo Cervera, davant de 'Retrat d'una jove escocesa', de Felixmüller (1929); al fons, 'La gran portuguesa', de Delaunay (1916), la peça estrella de l'exposició i la que il·lustra la portada del catàleg.
El comissari de 'Femina Feminae'. Guillermo Cervera, davant de 'Retrat d'una jove escocesa', de Felixmüller (1929); al fons, 'La gran portuguesa', de Delaunay (1916), la peça estrella de l'exposició i la que il·lustra la portada del catàleg.

Ells pinten, elles posen i la baronessa col·lecciona


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Agències

La nova exposició del Carmen Thyssen converteix en protagonista la dona, en la triple faceta de musa, artista i col·leccionista.

Ells pinten, elles posen i la baronessa Thyssen col·lecciona. Aquest podria ser el resum –un resum– de Femina Feminae, la tercera exposició del Carmen Thyssen Andorra, des d’avui i fins al 10 de setembre a l’antic hotel Valira d’Escaldes. Un viatge a través de tres segles de la història de l’art –des de l’escena veneciana de Piazzetta (1720) fins a Aniela 9 (2011), un vinil sobre fusta del britànic Julian Opie– unides per un subtil fil conductor: “Sense la presència de la dona, la musa que els va inspirar, aquestes obres simplement no haurien existit”, per dir-ho amb les exactes paraules de Guillermo Cervera, director artístic del museu i comissari de Femina Feminae.

Es tractava, diu, de convertir la dona en protagonista absoluta de la mostra, en la triple faceta de musa, creadora i col·leccionista. La de musa és òbvia, perquè totes i cadascuna de les obres tenen la dona com a tema principal, quan no únic. La de col·leccionista, també, perquè el Thyssen es nodreix i es nodrirà essencialment de les obres de la col·lecció que ha reunit la baronessa, amb més de 1.300 peces. La faceta d’autora, en canvi, és més discutible. Com a mínim, molt menys visible: de les 28 obres que integren Femina Feminae tan sols una, Pastora nua ajaguda, de Berthe Morisot –estupenda, d’altra banda–, va sortir del pinzell d’una artista.

És veritat que fins fa relativament poc la dona s’ha hagut de conformar amb un paper més passiu –el de musa– que no amb el més actiu d’autora, i que –com advertia la mateixa Carmen Cervera en la inauguració d’Allées et vénues, al febrer– al segle XIX i també al XX hi ha poquíssimes pintores. Tot i així, en les dues exposicions anteriors havien recalat al Valira teles de Murnau, Münter, Goncharova, Stepanova i Sonia Delaunay, i la baronessa no s’estava de dir que la francesa Louise Moillon, present a la col·leció, és una de les seves pintores preferides del XVII. Per tot plegat potser s’hauria pogut esperar que la presència femenina no fos purament testimonial.

En qualsevol cas, Guillermo Cervera no va voler entrar en disquisicions de gènere i el cert és que, amb o sense autores, Femina Feminae ha portat al Thyssen una trentena d’obres sensacionals. Vint-i-vuit, per concretar: vint-i-sis teles i, per primera vegada, dues escultures, un Nu ajagut de Matisse (1908) i L’esclava, de l’olotí Josep Clarà (1926). No hi trobaran, Matisse de banda, els noms mediàtics d’altres ocasions. Ni Gauguin ni Monet, ni Sisley ni Pissarro. Tampoc una peça monumental com la Vista de la Carrera de San Jerónimo.

La peça estrella de Femina Feminae és La gran portuguesa (1916), l’oli de proporcions considerable de Robert Delaunay que il·lustra la portada del catàleg, però en canvi hi ha obres singularíssimes, començant per Escena a la platja (1869), que el seu autor, el nord-americà Winslow Homer, va tallar en dues meitats enrabiat per una mala crítica. Al Valira s’ha penjat la meitat en mans de la baronessa, i al costat, la reproducció de la meitat que la completa. No menys curiosa és la tela doble de l’alemany Conrad Felixmüller: per un costat, el retrat cubista d’Elfriede Hausman (1917); de l’altre, Retrat d’una jove escocesa, pintat dotze anys més tard i en un estil expressionista que no té res a veure amb el primer.

Però posats a triar, no ho deixarem estar sense haver consignat les nostres preferides: El parc de The Battery (1926), de Reginald Marsh, amb el seu aire flapper, com sortit d’una novel·la d’Scott Fitzgerald, i Nu al jardí (1963), de Pere Pruna, que segons confessa la baronessa en les suculentes notes personals amb què acompanya el catàleg, “representa per a mi un matí d’estiu en un lloc idíl·lic, una escena en què a moltes dones ens agradaria estar en algun moment de la nostra vida”. Si Allées et vénues era bona, Femina Feminae és menys efectista, però encara millor. No se la perdin, de veritat.

Andorra
escaldes
exposició
Thyssen
Piazzetta
Dalaunay
Clarà
Cervera

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

l'altre dia vaig veure la baronessa en Andorra, tenia cara de tristesa

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte