Els altres Rosaledes de Florensa

Dilmé segueix el rastre del 'pare' de l’oficina de Crèdit Andorrà a plaça Rebés i d’un segon hotel a Encamp que no es va arribar aixecar.

“La gran atracció d’Encamp la constitueix l’hotel Rosaleda, a l’entrada del poble. És tan luxós, tan confortable com el Maurice parisenc, el Negresco de Niça i el Martínez de Canes. Paraula”. Amb aquesta contundència no gosaríem dir que hiperbòlica descrivia el 1958 Lluís Capdevila, que d’hotels en sabia una mica, la primera i més coneguda obra andorrana de l’arquitecte Adolf Florensa (Lleida, 1889-Barcelona, 1968), epígon del noucentisme català. L'havia projectat el 1941 per encàrrec de Joan Puigsubirà, i la història l’hem anat explicant des que l’executiu va decidir restaurar-lo per instal·lar-hi la seu del ministeri de Cultura, feliç esdeveniment es produirà la tardor de l’any que ve.

Mesos enrere en vam parlar per última vegada amb ocasió de la monumental volta catalana que l’equip que dirigeix Enric Dilmé ha aixecat a l’annex de l’edifici, en subtil homenatge a una solució constructiva que Florensa va prodigar al Rosaleda. El mateix Dilmé ha reconstruït ara la trajectòria andorrana de l’arquitecte en un nou article d’aquesta sensacional enciclopèdia de l’arquitectura local del segle XX que publica per capítols al seu blog.

Doncs bé, Rosaleda de banda, resulta que Florensa va projectar altres dos edficis ben singulars. Un d’ells segur que el coneixen: l’oficina actual de Crèdit Andorrà a la plaça Rebés de la capital, a l’època Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis, a quatre mans amb Josep Brugal –autor per cert de l’ampliació de l’arxiprestal de Sant Esteve– i que a banda de deixeble va ser company de despatx barceloní de Florensa.

Som al 1959, i Dilmé n’ha exhumat al Col·legi d’Arquitectes una estupenda perspectiva on es distingeix perfectament l’estructura de l’edifici, que segueix -diu- l’esquema dels immobles que l’entitat bastia per tot Catalunya, sovint buscant solars en cantonada. Segons Dilmé, “una potent torre en l’angle articulava el conjunt, presidit per l’escultura de l’Estalvi [avui inexistent]. La composició clàssica de base, cos i remat es manifesta amb tres franges perfectament marcades amb materials cada vegada més lleugers: granit, arrebossat i fusta”. A diferència del joc d’obertures amb arcs de mig punt o rebaixats del Rosaleda, Florensa va optar per l’“estricta repetició d’un sol model de finestres, rigorosament alineades en eixos verticals per buscar una apariència més sòlida i institucional”.

Hotel amb telefèric

La “potent torre de la cantonada”, en fi, és pràcticament l’únic que s’ha conservat intacte del projecte original. Però encara menys conegut que l’antiga seu de la Caixa és un hotel de muntanya, encàrrec també de la família Puigsuibrà i que de nou s’havia d’aixecar a Encamp. Era el 1956, i Florensa el va arribar a esbossar amb un detall considerable i una estètica –diu Dilmé– “marcadament alpina i allunyada dels referents urbans del Rosaleda”, amb “revestiments de fusta als pisos superiors, baranes mab creus de sant Andreu i aparatoses xemeneies que buscaven complir amb el títol del projecte: hotel de muntanya”. L’establiment incorporava de forma intensiva els complements que al Rosaleda havien semblat dignes del Negresco i del Martínez –ascensors, bany i telèfon– i com a ganxo turístic hi van incloure un telefèric. L’hotel no va passar dels plànols però Pere Puigsubirà “va persistir en la idea del telefèric fins a fer-lo realitat, connectant Encamp amb el llac d’Engolasters”.

I acabarem, és clar, amb el Rosaleda, la gran obra andorrana de Florensa. Dilmé també n’ha exhumat suculentes novetats. D’entrada n’ha localitzat el full d’encàrrec, datat el 20 de maig del 1941, i considera plausible que s’acabés de construir el 1943, tal com diu a la façana. La sorpresa salta amb els esbossos que ha localitzat, segons els quals Florensa havia projectat “un únic volum compacte i exempt, de planta rectangular, amb semisoterrani, planta baixa, dues plantes i cap de casa”.

Com veuen, sensiblement diferent del que coneixem. Proposa Dimé que les ampliacions –l’annex de la cuina, i el garatge– es van anar projectant sobre la marxa, com també una tercera planta, amb la característica tirallonga de llucanes a banda i banda del llosat que s’ha recuperat en l’última restauració. També es va repensar Florensa –o potser Puigsubirà– la façana de les plantes superiors, que inicialment s’havia projectat llisa, “possiblement amb panys arrebossats i pintats”, i que finalment es va deixar amb pedra vsita amb una única excepció: la terrassa lateral que dona sobre del garatge.

L'article sencer de Dilmé, aquí:

http://www.enricdilme.com/sites/default/files/ADOLF%20FLORENSA%20A%20AND...

No se'l perdin.