Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Biennal de Venècia, Eve Ariza, Míriam Ambatlle, murmuri, Javier Balmaseda, Henry Périer, Tallers d'Art
Andorra, Biennal de Venècia, Eve Ariza, Míriam Ambatlle, murmuri, Javier Balmaseda, Henry Périer, Tallers d'Art

Els blas d’Eve Ariza, a Venècia


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Agències

Fa un lustre, més o menys, vam començar a sentir parlar dels blas d’Eve Ariza. Primer de forma més aviat discreta, amb aquelles senzilles, humils Bla Targets o dianes amb un bla al mig que va presentar a la Mostra d’art. Després va venir aquella performance, Bla de frappe, que va organitzar al passadís de l’Escale i a la plaça del Poble amb tres individus que atonyinaven com bestiotes i davant de l’estupefacció del personal un sac de boxa, tot i que ella hi veia un sac de blas, de xerrameca, i retransmetia la pallissa en directe per webcam. Mesos després va reincidir a la Bohème amb Blawling, peculiar joc de bitlles en què –ja es veu– insistia en la seva dèria. I hi ha hagut també Blatrioshkas, una Bla’s Smuggler Route, un work in progress sota el lema Blah’Activist i fins i tot una Virgin of Bla.

Tot el que precedeix és perquè vegin que ve de lluny, el neguit d’Ariza per la (in)comunicació. I que el que ens planteja a Murmuri, aquesta instal·lació que estarà formada per 9.000 petits bols de ceràmica a pèl, té una coherència i una continuïtat radical amb l’Ariza dels últims anys, perquè el que l’anguniejava ahir i el que l’angunieja avui és el soroll ambiental, aquesta proliferació de veus i de missatges: vinga, tothom a opinar que tothom té sempre alguna cosa a dir sobre el que sigui.

Una hipertròfia comunicativa construïda a còpia de blas que en lloc d’unir-nos ens aïlla perquè no parlem sinó que xerrem, i no escoltem sinó que sentim: “El món és caos i soroll; jo el que proposo és escoltar el fang, la veu de la terra”, deia la setmana passada en la presentació de les maquetes dels tres candidats a la Biennal de Venècia. “Ens costa escoltar-nos els uns als altres; cada bol emetrà el bla que cadascú vulgui sentir; de fet, la instal·lació sencera és un xuclador de blas, els menja i els transforma en un gran murmuri”, deia ahir, descartats definitivament els projectes dels seus rivals, Jordi Casamajor i Eva Martínez, Zoe, i quan ja se sabia guanyadora del concurs.

A Art al Roc –ja ho saben, l’antic CIAM escaldenc reconvertit en sala d’exposicions del Govern– hi ha penjat un mur amb 800 bols estripats. Ella en diu “accidentats”, i l’“accident” és aquesta boqueta al fons que els ha tallat i que uns tenen més oberta, i altres, menys. És un esbós del que anirà al pavelló del palau Ca Cappello Memmo de Venècia; la instal·lació completa es preveu que en tingui prop de 9.000, ja s’ha dit, modelats i tornejats un a un i distribuïts al llarg dels murs en formacions aparentment capritxoses, com ho són les que els humans acostumem a formar en la nostra vida diguem-ne social. Una munió de murmuris que en fan un de sol i que ho són no només metafòricament sinó també literalment, perquè els bols –alguns, no tots– parlen: “Al primer cop d’ull sembla una instal·lació purament visual, però no: és sonora. Qui tingui la curiositat de parar l’orella ho comprovarà, perquè no hi haurà barreres arquitectòniques: més que sons, blas, els bols emeten murmuris.”

Bols ceràmics de tota la vida, vaja, que els últims anys han tornat a formar part del repertori dels artistes més radicalment contemporanis i que Ariza reinterpreta, diu, “accidentant-los”, estripant-los. I ja no són només un bol, sinó una altra cosa. Ho explica la comissària de la quarta aventura veneciana, Míriam Ambatlle: “Ariza afegeix la seva narrativa a aquesta tècnica secular, trenca amb la tradició i el resultat és que l’obra transcendeix l’aspecte purament utilitari o decoratiu de la ceràmica.” No és capritx ni casualitat, l’elecció del fang, tot i que Ariza és una artista multidisciplinària que escull tècnica i material en funció de cada obra. “Però el fang el porto a dintre”, insisteix: “El tacte, el fet de tornejar, és una manera de fer que va lligada a una manera de viure, de sentir la matèria i les energies que emanen de la terra; el fang i el torn tenen un temps propi, que per a algú que viu ràpid ràpid és un altre món.”

El descobriment de la lentitud com a arma de combat: un luxe, és clar, que Ariza es podrà permetre... o no, perquè es passarà els pròxims cinc mesos modelant i tornejant bols. Els ha de tenir llestos l’11 de maig, que és quan s’inaugurarà la 57a edició de la Biennal. De fet, caldrà cinc dies per muntar la instal·lació sencera. Ja veurem on els elaborarà, perquè necessita un forn industrial que no existeix al país; descartat Llemotges, el país de la ceràmica on ella mateixa ha treballat, l’alternativa és Barcelona o la localitat del sud de França on ha moldelat els 800 que pengen a Art al Roc, que d’altra banda també viatjaran a Venècia: de fet, més que un esbós és una part de la instal·lació final.

Qüestió d’impacte

¿I què suposa per a Ariza, la Biennal? Doncs un canvi d’escala, per començar. El Blawling, els Bla Targets, les Blatrioshkas eren al final figuretes; Murmuri és una instal·lació amb totes les de la llei: “Venècia et dóna l’oportunitat de fer realitat un projecte de gran envergadura que rarament et pots permetre.” De fet, les proporcions sembla que han sigut un dels arguments per decantar l’elecció a favor d’Ariza. Ambatlle s’hi referia ahir amb els termes “monumentalitat” i “impacte visual”, “òptims en el cas de Murmuri de cara a la Biennal, que s’adequa perfectament al pavelló”, i per contrast, en fi, amb les instal·lacions dels dos perdedors, Casamajor i Zoe: “Tenien bones qualitats, els seus projectes, però potser hi havia una falta de profunditat conceptual i formalment no tenien tant d’impacte.”

Pel que fa a Murmuri, la comissària posava ahir l’obra d’Ariza al sac d’aquesta “tendència recurrent” de l’art contemporani que ha recuperat la ceràmica “però transcendint-ne l’aspecte decoratiu, realçant la puresa del material nu, i anant un pas més enllà en les seves recerques sobre la comunicació humana: a un món que entén com a caos, soroll i velocitat, ella hi contraposa els murmuris que emergeixen de la terra i que ens aïllen de l’exterior”. De passada, concloïa Ambatlle, compleix la funció de l’artista en la societat contemporània, segons la performer sèrbia Marina Abramovic: “Pertorbar-nos, fer-nos prendre consciència de l’univers, fer-nos plantejar les preguntes adequades, obrir-nos la ment i elevar-nos l’esperit.”

¿Compleix la instal·lació d’Ariza aquesta altíssima funció? Passin per l’Art al Roc i començaran a fer-se’n una idea. Ambatlle i el comissari adjunt, Javier Balmaseda, així ho creuen. També Henry Périer, el comissari de les dues últimes edicions, present ahir en la lectura de l’acta i que va tenir unes paraules per als dos projectes que s’han quedat pel camí: d’Omphalos, la dansa ritual de Casamajor, va venir a dir que en una altra escala –les proporcions i l’impacte visual, de nou– hauria tingut probablement més oportunitats: “Massa petit”, va concloure, gràficament. Lost Origin, la nina gegant de Zoe, la va despatxar com una idea que “està bé però que lamentablement està molt pròxima a l’obra de Louise Bourgeois”.

Els Tallers d’Art, un any a mig gas

Com que era un concurs amb guanyadors i perdedors, Casamajor i Zoe hauran de desallotjar abans de quinze dies els Tallers d’Art de la Massana, on els mesos de juliol i agost van concebre i executar la maqueta que aquests dies s’exposa a l’Art al Roc. Ariza en serà els pròxims mesos, fins a l’11 de maig, que comença la 57a edició de la Biennal, l’única inquilina. I no deixa de ser curiós si tenim en compte que és l’única que no ha utilitzat les instal·lacions. De fet, els bols els courà amb tota probabilitat fora del país, i pels Tallers és molt probable que només hi passi per la feina estrictament de despatx, com ara l’elaboració del catàleg. En qualsevol cas, aquest serà tot l’ús dels nous i flamants Tallers d’Art com a mínim fins d’aquí un any: a finals de maig del 2017 està previst convocar el concurs per a la Biennal del 2019, de format similar al de la present edició però amb terminis molt més generosos: per concebre el projecte els candidats disposaran de quatre o cinc mesos –davant de les cinc setmanes d’aquesta convocatòria– i l’obra seleccionada haurà d’estar enllestida sis mesos abans de la inauguració de la Biennal: amb aquest calendari, Ariza hauria d’acabar Murmuri... el mes que ve! Pel que fa al loft per a artistes residents que Cultura ha adequat a la primera planta de l’edifici de bombers de la Massana, l’objectiu és obrir-lo el 2017 i treballar en col·laboració amb institucions estrangeres perquè els creadors locals es puguin beneficiar d’acords d’intercanvi. Ja es veurà com es concreta. El que sembla clar és que la residència no serà només per a artistes visuals, sinó que se’n podran beneficiar també els escriptors.

Andorra
Biennal de Venècia
Eve Ariza
Míriam Ambatlle
murmuri
Javier Balmaseda
Henry Périer
Tallers d'art
Comentaris: 1

Comentaris

Ara es veu que el tamany importa!!! I fins ara no se n’han adonat els vigilants dels tallers? Què no feien un seguiment de les obres sel.leccionades? Funciona el bla, bla, bla o senten altres sorolls? Voleu dir que entre els que es van presentar per tal de ser presel.leccionat no hi havia una obra XXL? Per què no la triaven? Jo, si la tingués més gran em sentiria defraudat -em refereixo a l’obra, evidentment- Absurda la conclusió dels guardians de l’art i desafortunades les cursives del periodista en el seu article quan utilitza els qualificatius de rivals i perdedors. En art tot està inventat, tot té un referent i influències, tot provoca subjectivitats i sentiments i la valoració d’una obra no implica la desacreditació d’una altra sinó, no haver- la triat. Felicitats a la guanyadora.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic