Els estudis superiors, el pròxim repte de l’Institut de Música, diu Canturri

Aquest curs es dispensaran els primers títols oficials, setze de cicle elemental i cinc de mitjà.

Disset anys, disset, li ha costat a l’Institut de Música expedir títols oficials. La travessa del desert va començar el 2007, es va arrossegar els primers anys amb més pena que glòria sense aconseguir posar la qüestió a l’agenda del ministeri d’Educació, i no va ser fins que Ester Vilarrubla consellera del Comú de la capital, va assumir la cartera que Educació no hi va creure de veritat i va posar fil a l’agulla, i l’actual titular, Ladislau Baró, ha rematat la feina. L’aprovació el juliol del 2022 de la normativa que regulava els títols i els centres d’educació musical bàsica va posar les bases legals perquè l’Institut presentés els plans d’estudi a examen, el Govern els va aprovar dimecres passat, i el resultat és que aquest mateix curs podrà dispensar els primers títols de cicle elemental (16) i de cicle mitjà (5).

Es dona per fi resposta a una reivindicació històrica de l’Institut, del Comú de la capital, dels alumnes i de les famílies, que fins ara veien amb certa impotència i certa frustració com després de sis, vuit i deu anys a la Llacuna acabaven el cicle acadèmic sense cap títol vàlid que els reconegués els anys invertits.

No és un capritx perquè, com remarca Baró, amb el títol del cicle mitjà a la butxaca els alumnes podran optar a continuar els estudis superiors a l’estranger per la via ordinària: és a dir, presentant la seva titulació oficial i superant quan sigui el cas les provés d’ingrés pròpies de cada centre, que són habituals en l’àmbit dels estudis musicals. Fins ara ja es podien presentar als exàmens, però el títol oficial, insisteix Baró, ha de facilitar les gestions. Però perquè això sigui primer caldrà que Educació obtingui l’homologació el reconeixement internacional de la titulació oficial andorrana. És a dir, que els altres països –i en primer lloc, Espanya i França, principals destinacions dels nostres estudiants– la reconeguin com a vàlida o la considerin equivalent a la nacional. Baró no s’atreveix a posar-hi data, adverteix de la complexitat dels tràmits d’homologació internacional i diu que el pròxim pas serà fer una “prospecció” de les necessitats i de les preferències dels estudiants per “seleccionar” els objectius. És a dir, els països i les escoles que seran els primers de la fila. No cal especular gaire per avançar que seran França i Espanya, i més concretament, centres com l’Escola Superior de Música de Catalunya.

Pel que fa als nous plans d’estudi aprovats pel Govern, distribueixen la formació de l’Institut en tres cicles: el bàsic, per a alumnes fins a set anys, que consisteix essencialment en la sensibilització musical i que no conclou amb cap títol oficial; l’elemental, fins als 13 anys, estructurat en quatre cursos escolars, i el mitjà, fins als 18, sis cursos acadèmics dividits en tres cicles. Per obtenir els dos títols caldrà superar totes les matèries i les proves finals d’avaluació, i per accedir al cicle mitjà caldrà acreditar l’elemental.

Però aquest no és el capítol final d’aquesta història. Com adverteix el cònsol menor de la capital, Miquel Canturri, el pròxim repte és el cicle superior: “Ens mereixem un conservatori, però anirem pas a pas. Hem trigat disset anys a arribar fins aquí i no cal córrer. Tenim el compromís ferm d’avaluar de forma seriosa la possibilitat d’avançar cap a uns estudis superiors amb caràcter oficial”. Cal esperar que no triguem disset anys més, però mentrestant els quatre centenars d’alumnes que estudien a l’Institut –catorze instruments, cant inclòs, i 25 professors– ja sortiran de la Llacuna amb títol oficial a la butxaca. Si volen, perquè hi haurà dues vies: la que condueix al títol oficial per accedir als estudis superiors, i la diguem-ne lúdica, no enfocada l’obtenció del títol.