Diari digital d'Andorra Bondia
‘El bes de Judes’, pintura al fresc sobre morter de calç. Fa 242 centímetres de llargada per 203 d’alçada, i representa el moment que l’Iscariot traeix Crist.
‘El bes de Judes’, pintura al fresc sobre morter de calç. Fa 242 centímetres de llargada per 203 d’alçada, i representa el moment que l’Iscariot traeix Crist.
‘La flagel·lació’ repeteix tècnica, fresc sobre morter de calç, i fa 165 per 203 centímetres.
‘La flagel·lació’ repeteix tècnica, fresc sobre morter de calç, i fa 165 per 203 centímetres.
L’absis de Sant Esteve i l’absidiola, a l’esquerra.
L’absis de Sant Esteve i l’absidiola, a l’esquerra.

Els frescos, al mil·límetre


Escrit per: 
A. L. / Fotos: Servei de Patrimoni / Facundo Santana

Les pintures murals de Sant Esteve, datades a principis del segle XIII i adquirides pel Govern per 2,75 milions d’euros, constitueixen un cas únic i excepcional en l’àmbit del bisbat d’Urgell. Van ser arrencades el 1926 i sempre havien pertanyut a la família Bosch.

Mirin-se-les bé, perquè feia gairebé un segle que ulls andosins no les contemplaven de tan a la vora. Exactament, des que en algun moment del 1926 van ser arrencades de l’absis de l’arxiprestal de Sant Esteve, molt probablement pel restaurador italià Arturo Cividini, que va aprofitar l’escapada per arrencar de passada els frescos de Sant Romà de les Bons i a qui al decenni següent l’arquitecte Cèsar Martinell va encarregar de consolidar els fragments murals apareguts durant la restauració de Santa Coloma. Martí Gironell, per cert, en va evocar la peripècia a la novel·la Strappo. Però aquesta és una altra història. A Sant Esteve hi va actuar a les ordres de l’antiquari barceloní Josep Bardolet. Va ser una operació neta i reglamentàriament autoritzada pel bisbat d’Urgell, dintre de la carrera que havien engegat col·leccionistes particulars i institucions públiques com la Junta de Museus de Barcelona per salvar el romànic pirinenc. És a dir, per endur-se’l essencialment a Barcelona però també a l’altra banda de l’Atlàntic, on van acabar algunes de les pintures murals de Santa Coloma. En qualsevol cas, el 1929 ja consta que els frescos de Sant Esteve arrencats tres anys abans formaven part de la col·lecció d’art de l’industrial Ròmul Bosch. El 1934 es veu obligat a dipositar part de la col·lecció al Museu d’Art de Catalunya, aleshores al parc de la Ciutadella i que ben aviat es traslladaria al Palau Nacional de Montjuïc. Però dues de les pintures murals de l’arxiprestal, El bes de Judes i La flagel·lació de Crist, continuaran en mans de la família. Fins dimarts passat, ja saben, que la ministra de Cultura, Mònica Bonell, va firmar amb els germans Juan i Enriqueta Bosch García-Bravo un contracte pel qual el Govern es compromet a abonar en el termini de sis mesos 2,7 milions d’euros a canvi de les dues peces.

Un preu, recordin, substancialment inferior als 3,7 milions que el 2008 va estar a punt de satisfer l’aleshores govern liberal, en una operació que només va frustrar el no del Consell General al crèdit extraordinari que havia hagut de sol·licitar. Just el mateix tràmit que caldrà superar per tirar endavant aquest segon intent. El cap de Govern, Xavier Espot, tenia dijous coll avall el suport dels grups de la majoria, i esperava enrolar l’oposició en el que va definir com un “projecte de país”. Però, per què són tan importants aquests dos frescos?

Per començar, posem-los en context. El bes de Judes i La flagel·lació formen part del cicle de La Passió de Sant Esteve, obra cabdal de l’anònim Mestre d’Andorra datada als dos primers decennis del segle XIII. El cicle sencer el completaven altres dos escenes, El lavatori de Crist, avui a la sala Várez Fisa del Museu del Prado, i La Coronació d’espines o Els improperis, conservat des del 1934 al MNAC de Barcelona. Constituïen la formidable decoració mural de l’absis de Sant Esteve juntament amb la reglamentària Maiestas Domini, avui desapareguda –es creu que es van malmetre en ser arrencats, el 1926– i el Tetramorf, els símbols dels quatre evangelistes. Tan sols se’n conserva de forma fragmentària el brau de Sant Lluc, també al MNAC.

Un conjunt excepcional
En qualsevol cas, el poc que tenim és prou per qualificar el conjunt d’unicum, de peça única en el context no ja andorrà, sinó també del bisbat d’Urgell, segons la historiadora Alba Pampalona, perquè constitueix un vestigi sense parangó de l’anomenat estil croat o 1200. És a dir, la transició del romànic al gòtic amb influències estilístiques que vinculen el Mestre d’Andorra amb l’art bizantí del moment. Ni més ni menys. No està malament per a una remota comunitat rural d’un racó de Pirineu com devien ser les nostres valls al segle XIII. No hi ha res d’igual entre els conjunts murals més o menys coetanis que han arribat fins a nosaltres. Els de Santa Coloma, per exemple, pertanyen a un període immediatamament anterior. L’estil 1200, diu Pampalona, és més naturalista, menys hieràtic, mostra un major domini del moviment i comença a assajar amb la perspectiva per dotar les escenes de certa profunditat.

Com concloïa l’historiador català Jordi Camps, conservador en cap de l’MNAC al catàleg de Benvingudes  a casa vostra (2016), “el conjunt de Sant Esteve constitueix un cas excepcional no sols a les valls andorranes, sinó també dins dels límits medievals del bisbat d’Urgell. Com a unicum en el seu àmbit, tant per la seva formulació estilística com pel programa iconogràfic parciament conservat es fa difícil veure una clara incidència de les pintures en el seu entorn, però no es pot descartar que partís d’un referent situat en altres punts destacats de la zona, desaparegut com tants d’altres”.

Al Bes de Judes, l’Iscariot li estampa a Crist el petó amb què el traeix i l’entrega als sacerdots, mentre a l’esquerra de l’escena un impetuós Sant Pere li talla l’orella a Malcus. A La flagel·lació, dos botxins fuetegen Crist, lligat de braços a una columna. I això, en fi, és el que tornarem a veure quan els dos frescos tornin per fi a casa. Serà abans del juny, si hem de fer cas de l’optimista calendari que es va marcar dijous la ministra Bonell.

Tornaran, però no a Sant Esteve
El cicle de La Passió, amb la Maiestas Domini i el Tetramorf, il·luminava l’absis de la primitiva església romànica de Sant Esteve. La nau es va convertir amb la reforma del 1963 en l’actual capella lateral. La decoració miral continuava pel costat esquerre com a mínim fins a l’absidiola, d’on procedeixen els fragments murals, junt amb el que queda del brau de Sant Lluc, avui conservats a l’MNAC de Barcelona, al costat d’una escena també fragmentària dels Improperis. La reforma del 1963, que va afectar l’estructura del temple, l’inhabilita segons Espot per acollir de nou els frescos. La consigna és que es puguin exposar de seguida que tornin, aprofitant el bon estat de conservació, i evitar el viacrucis dels frescos de Santa Coloma, que es van florir durant anys al dipòsit de Patrimoni abans que no es va construir l’Espai Columba. Aquest serà molt probablement el primer destí del conjunt de Sant Esteve, en espera d’aquesta altra obra de la Seu que és el Museu Nacional. Tornant a Sant Esteve, just davant de l’absis, a la nau original, s’ha conservat una biga amb vestigis de decoració floral i geomètrica, coetània de les pintures murals però que aparentment no hi té cap vincle, segons Camps.

Patrimoni
frescos
pintures
murals
Bosch
bisbat
Sant Esteve

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte