Els passadors: ara, a la pantalla gran

Han hagut de passar quinze anys, quinze –des de l’estrena d’aquell artefacte infame que va ser la versió televisiva d’Entre el torb i la Gestapo–, perquè els passadors tornin a la pantalla. I ara, a la pantalla gran. Si les coses van bé, això passarà el 2017, i el culpable d’aquesta bona, estupenda notícia, és el dramaturg i guionista Agustí Franch, que ha convertit el drama amb rerefons bèl·lic que era Fred –últim premi 50è Aniversari Crèdit Andorrà de teatre, estrenat el mes passat a les Fontetes– en una aventura èpica amb tots els ets i uts.

De seguida ho expliquem, però diguem d’una vegada que el teaser del futur llargmetratge –aquesta mena de tràiler que es filma abans de començar el rodatge pròpiament dit i que serveix per vendre el projecte a hipotètics inversors– es rodarà de forma imminent, entre el 2 i el 5 de desembre, a la Casa Cristo i a la Casa d’Areny-Plandolit, a banda dels exteriors reglamentaris. Atenció a l’elenc, perquè Franch hi ha enrolat Roger Casamajor en al paper d’Antoni –el que Joel Pla interpretava a l’obra de teatre– i Aida Folch (Cites, Cuéntame) en el de la seva esposa, Sara –Irina Robles, a les Fontetes.

En total, avança Franch, una vintena de seqüències i deu minutets de metratge. I a partir d’aquí, a buscar finançament per a un projecte tan prometedor com ambiciós: el pressupost inicial, com a mínim sobre el paper, frega el milió d’euros. Perquè ens en fem una idea: cinc vegades el que va costar 73’, l’últim llarg de Josep Pozo. Encara que ho sembli, Franch no s’ha begut l’enteniment sinó que ha buscat per a aquesta aventura la complicitat de la productora catalana Films de l’Orient (El coronel Macià i La casita blanca). Ell exercirà aquí com a guionista, i s’ha reservat el paper de productor executiu de facto, mentre que la direcció recaurà en el realitzador català Santi Trullenque (El general Prim).

Però la principal novetat, i el que eleva Fred –títol provisional– a la categoria de promesa amb aspiracions internacionals, és que Agustí ha transformat el drama domèstic original –el dilema que han de resoldre Antoni i Sara quan acullen a cal Riot de Sispony els Boleslaw: ¿els ajuden a evadir-se o els entreguen a la Gestapo per no complicar-se la vida, la seva i la del nen que esperen?– en una epopeia bèl·lica amb tots totes les de la llei: els fugitius que recalen al cal Riot de cel·luloide no són una humil família de jueus polonesos, sinó Marian Rejewski i Henry Zygalski.

¿Rejewski?! ¿Zygalski?! Sí home, els dos matemàtics de l’Oficina de Criptografia de l’estat major polonès que a principis dels anys 30 van construir una rèplica d’Enigma –l’artefacte suposadament inviolable que l’exèrcit alemany utilitzava per encriptar (i desencriptar) missatges– així com un mètode per desxifrar els famosos rotors de l’andròmina. Claude Benet –¿qui, sinó?– va descobrir amb lògica estupefacció que, amb l’ocupació de la França de Vichy, on s’havien instal·lat el 1939, els nostres dos herois van fugir cap a l’Espanya més o menys neutral i que el 29 de gener de 1943 van ser capturats per la guàrdia civil a Puigcerdà. En una primera llicència poètica, Franch fa que Rejewski, Zygalski i la família del primer formin part d’una colla de fugitius que s’evadeixen per Andorra –i no per Puigcerdà– i que per això mateix acaben recalant a cal Riot de Sispony. La segona llicència que s’ha permès és fer coincidir l’arribada dels il·lustres evadits amb la cèlebre batuda del Palanques, que en realitat va tenir lloc la nit del 29 de setembre de 1943. El quid de tot plegat és que Rejeswki porta a sobre la llibreta amb les claus que permeten desxifrar l’última versió d’Enigma, i l’objectiu, és clar, és dur-la al consolat britànic de Barcelona.

Una barreja conscient i deliberada de fets reals i de ficció pura que li servirà a Franch per potenciar el caràcter èpic de l’aventura –hi haurà seqüències dels evadits a la muntanya, i es recrearà in situ la batuda del Palanques– sense oblidar, però, el drama íntim i les traïcions a què han de fer front Antoni i Sara. A més de la deriva aventurera de la trama, el Fred cinematogràfic incrementa de sis a vint el nombre de personatges. Pel que fa a l’elenc, els únics intèrprets de moment confirmats són Casamajor i Folch, mentre que Pla es posarà en el teaser a la pell de Zygalski. Al llargmetratge canviarà de paper i hi encarnarà Sendo, el passador. El que els dèiem, ¿promet o no promet?

A l’ombra de Turing i de ‘The Imitation Game’

La fascinant peripècia de Marian Rejwski (1905-1980) i de Henry Zygalski (1907-1978) arrenca amb la invasió alemanya de Polònia, l’1 de setembre de 1939. Immediatament després són evacuats a la base secreta del castell de Fauzes, a Uzès, i amb l’ocupació de la França de Vichy, el novembre del 1942, comencen un periple que conclou el 29 de gener de l’any següent a Puigcerdà, a les mans de la guàrdia civil i després de ser enganyats (i desplomats) pel passador de torn. De Puigcerdà a Bellver, i de Bellver a la presó de la Seu: s’hi queden fins al 23 de març, quan són transferits al seminari vell de Lleida. No s’hi quedaran gaire temps: l’MI6 mou els fils i el 4 de maig surten cap a Madrid; el 21 de juliol, cap a Portugal, i el 3 d’agost arriben finalment a Londres, on es reincorporen a l’exèrcit polonès a l’exili. La seva epopeia, molt menys coneguda que la d’Alan Turing (The Imitation Game), ja va merèixer els honors de la pantalla gran: va ser el 1979 a Sekret Enigmy, ignota producció polonesa que potser caldria recuperar.