Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, la Massana, Jordi Arbonès, Boira negra, passadors, Entre el torb i la Gestapo, Viadiu, Sequerra
Andorra, la Massana, Jordi Arbonès, Boira negra, passadors, Entre el torb i la Gestapo, Viadiu, Sequerra

Els passadors, de novel·la


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

L’escena té lloc en algun moment del 1943 a la Massana, l’hotel és naturalment el Palanques, el protagonista podria ser —podria, diu el novel·lista— un transsumpte d’Eduard Molné, i tot plegat constitueix un dels moments catàrtics de Boira negra a Barcelona (Pagès): “En Jaime va sortir de l’hotel i l’Eduard el va seguir; l’altre es va estar una estona xerrant amb algú en un bar de la plaça, després es va ficar en un carreró solitari i estret. L’Eduard s’hi va acostar tant com va poder i el va cridar anomenant-lo ‘Lobo’, i quan l’home es va girar, el va matar d’un encertat tret al pit. Havia caigut de costat, el va tombar i, decidit, li va disparar a boca de canó un altre tret a l’ull.”

En el context de Boira negra, el tal Jaime, àlies el Lobo, és un fals passador —un “infiltrat”, en diu l’autor— que en companyia d’un tal Philippe protagonitza, en un pas de muntanya anomenat l’Espigó —fictici: no el busquin al mapa—, un episodi molt similar al que explicava al nostre Joaquim Baldrich: aquella ocasió que en companyia de dos passadors aragonesos —Mulero i Trallero, quedin els seus cognoms per a la història pirinenca de la infàmia— Quimet va descobrir al pic Negre el braç congelat d’un cadàver, després un altre, i així fins a quatre cossos. Dos homes i dues dones, fins que els col·legues se li van sincerar: “Dos matrimonis de fugitius jueus: quan els van tenir dalt de la muntanya, primer se’ls van cardar les dones i després els van pelar tots quatre”, deia Baldrich.

Jordi Arbonès (Calella de Palafrugell, 1956) imagina una escena molt similar en què les víctimes són un matrimoni de jueus polonesos i el sogre d’ella: als dos homes els maten a trets el nostre Lobo i el tal Philippe, després, això sí, de violar la dona, Milena, a qui abandonen a la muntanya confiant que el torb els acabi de fer la feina bruta. Amb la mala fortuna que serà rescatada in extremis i mig morta per una parella de passadors de debò: el Xino i el nostre Eduard. El cas és que mesos després d’aquest episodi, Eduard es topa per casualitat el Lobo al Palanques i no dubta a fer justícia. Tot això, en la ficció, és clar, perquè sabem —ho havia explicat ell mateix— que el paper de Molné en la xarxa del Palanques s’havia limitat a les funcions de xofer —amb resultats nefastos: recordin el cèlebre raid de la Gestapo, la nit del 23 de setembre de 1943: també apareix a Boira negra— i que mai no va protagonitzar un cop de geni com el que li atribueix Arbonès.

L’escriptor prefereix parlar de “justícia poètica” i de “llicència literària”. No és l’única del llibre: un dels dolents del relat és l’inspector Varela, inspirat en un esbirro de veritat, Eduardo Quintela, organitzador de la infausta brigada político-social —la policia política franquista— que el maquis Quico Sabaté va intentar pelar en més d’una ocasió, sense sortir-se’n. Arbonès es permet el petit luxe de corregir la història i liquidar el seu Varela. Perquè no ens equivoquem: Boira negra, insisteix l’autor —guanyador per cert del premi Carlemany del 2001 amb L’escala de Richter—, és una obra de ficció inspirada, això sí, en fets reals: els testimonis que recull el documental homònim dirigit per Felip Solé i emès el 2008 per TV3, que per primera vegada (en televisió) tocava des d’una perspectiva rigorosa l’epopeia dels passadors durant la II Guerra Mundial, amb especial atenció als fugitius jueus.

De fet, els protagonistes de Boira negra (la novel·la) són, per fi, Samuel i Joel Sequerra, germans portuguesos, bessons i jueus, que el novembre del 1941 aterren a Barcelona sota el paraigua de la Creu Roja —una tapadora— amb la missió real d’organitzar la secció local de l’American Joint Distribution Comittee, organització d’ajuda als refugiats jueus sufragada pels coreligionaris nord-americans. L’historiador lleidatà Josep Calvet va ser el primer a reivindicar el paper decisiu dels Sequerra en la salvació d’entre els 4.000 i 6.000 jueus que —calcula— van salvar la pell a través dels Pirineus lleidatans (inclosa Andorra). Ho va fer l’any passat a Huyendo del Holocausto, i el mateix Calvet advertia llavors de l’injust oblit en què havia caigut l’heroica feina d’aquests dos homes. La novel·la d’Arbonès els converteix en personatges de ficció, a partir del testimoni de Simi, l’esposa de Samuel, a qui Solé encara va tenir temps d’entrevistar per al documental original.

Arbonès ho té claríssim: “La primera impressió és que es tracta de personatges de novel·la; però la sorpresa, per poc que hi aprofundeixis, és que són de carn i ossos: dos herois de veritat, que es jugaven la vida cada dia en un règim hostil com era el franquista, que van sobreviure de miracle a dos atemptats —l’un, una bomba a la seu de la JDC, a l’hotel Bristol de la plaça de Catalunya; el segon, amb cotxe bomba— i que mereixen molta més atenció de la que se’ls ha prestat fins ara.” Per Boira negra, en fi, desfilen altres episodis relacionats amb l’epopeia dels passadors: per exemple, l’expedició del Nyassa, el primer transport de passatgers que va salpar de Lisboa rumb a Palestina, amb centenars de fugitius jueus a bord. Una de les felices iniciatives dels Sequerra. Doncs bé: a l’escala que el Nyassa va fer a Cadis hi va pujar la família Bernson en ple: Sigmund, Clara, Heinz i, és clar, Carla. Carla Kimhi. Tot encaixa, ¿ho veuen?

El ¿boom? dels passadors

Considera Arbonès que l’escassa presència d’un episodi tan llaminer com és l’epopeia dels passadors tant en la historiografia acadèmica com a la ficció respon a la poca atenció que s’ha prestat als primers anys de la postguerra espanyola. El cert és que a les dues novel·les que van obrir el filó —Pau dins la guerra (1970), de Norbert Orobitg, i sobretot, Entre el torb i la Gestapo (1974), de Francesc Viadiu— van seguir tres decennis llargs d’oblit editorial. La minisèrie de TV3 inspirada en aquesta última, dirigida per Lluís Maria Güell i estrenada el 2000, va obrir el vedat. En el marc acadèmic, Roser Porta i Jorge Cebrián (Els andorrans als camps nazis), Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat, Huyendo del Holocausto) i Claude Benet (Guies, fugitius i espies) han anat construint un corpus historiogràfic considerable, al qual es va afegir dos cursos enrere El marqués y la esvástica, de Sala Rose i García-Planas. En l’àmbit de la ficció, el pioner va ser el lauredià Hugues Lafotaine, amb La princesse de San Julià; hi podríem afegir Els aliats de la nit, de Roser Caminals (2015), i convé no oblidar dues obres de teatre: Un any de la nostra vida, de Xavi Fernández (2013), i Fred, d’Agustí Franch, pendent encara d’estrena. ¿Suficient material per parlar d’un boom dels passadors?

Andorra
la Massana
Jordi Arbonès
Boira negra
passadors
Entre el torb i la Gestapo
Viadiu
Sequerra
Número de vots: 200
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic