Diari digital d'Andorra Bondia

Els primers refugiats de la Guerra Civil a Andorra eren del bàndol rebel nacional


Escrit per: 
E. J. M.

Andorra com a escenari de refugiats tant de la Guerra Civil Espanyola com de la Segona Guerra Mundial és un episodi a bastament conegut, però constantment descobrim nous relats que completen el puzle històric.

Poc després de l’aixecament dels rebels contra el legítim Govern republicà espanyol, els primers refugiats que van arribar a les Valls van ser, sobretot, clergues i burgesos partidaris de l’anomenada Espanya blanca, és a dir, a favor de Franco. L’historiador Jordi Esteve Rubió publica en el setè volum de Papers de recerca històrica l’article El pelegrinatge a Lourdes dels refugiats catalans a Andorra durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
Segons l’autor de la investigació, “Andorra no despertaria només l’interès de les milícies antifeixistes, sinó que també atrauria la mirada del Govern de Burgos. Tant és així que a Andorra s’establiria una agència clandestina de reclutament de desertors de la zona republicana per a la causa nacional”. El fet que existís la xarxa que ajudava a desertar de la zona republicana via Andorra va provocar que “l’exili cap a Andorra i, més genèricament, l’exili pirinenc tingués un perfil essencialment eclesiàstic i burgès en els primers temps de la guerra (...)”. En qualsevol cas, aquest perfil, vinculat a l’elit dirigent, evolucionarà cap a un ventall més ampli de població a mesura que la guerra es perllonga”, aclareix Rubió.
Molts catalans i espanyols, capellans o seglars, van arribar superant penoses travesses fins a Andorra buscant la seva protecció o fugint cap a d’altres destinacions. Una de les expedicions més conegudes és la d’Escrivá de Balaguer l’any 1937. Però l’article de Papers de recerca històrica se centra en els primers mesos de la guerra. L’historiador explica que “entre aquests refugiats matiners, amb més o menys infortunis, n’arribaren a les Escaldes 34  de catalans representants de la burgesia, dels propietaris rurals i del clergat. Molts procedien de zones frontereres, especialment de l’Alt Urgell, però també n’hi havia de Lleida, de l’Anoia i de Barcelona”.
Però, ¿qui era aquest grup de refugiats?, es pregunta l’historiador. Segons ha quedat constància en la documentació dels serveis del prefecte de l’Arièja, eren uns refugiats a Andorra que volien anar uns dies de pelegrinatge a Lourdes. Van anar fins al Pas de la Casa amb tres vehicles andorrans per agafar un tren a Acs. El grup tenia la documentació en regla i les autoritats franceses els van deixar passar amb el requisit, fixat l’agost de 1936 (la guerra havia començat a mitjans de juliol), que tornessin a Andorra cinc dies després. No hi van tornar mai. ¿Però eren refugiats o pelegrins? De fet, les expedicions marianes a Lourdes no eren estranyes en aquella època.
L’historiador també descarta que els refugiats fossin expulsats per la policia andorrana. “És cert que per tal d’evitar la saturació dels serveis d’una població que el 1936 superava escassament els 4.000 habitants, les autoritats andorranes van dictar diverses ordres per facilitar la sortida de refugiats cap a França”, especifica Rubió. Els refugiats eren controlats policialment i tenien un màxim de cinc dies per abandonar el país. Però, com constata l’investigador, els 34 del grup no eren precisament indigents sinó el contrari, eren “persones amb una elevada solvència econòmica” que podien ser un estímul per a les finances andorranes i alguns tenien importants relacions amb Andorra o el coprincipat d’Urgell. Per exemple, Guadalupe Betriu era l’esposa del banquer urgellenc Joan Fornesa, germà del doctor Ricard Fornesa, vicari general de la Seu i delegat permanent d’Andorra per delegació del bisbe Justí Guitart.
Rubió considera que era un “grup combatiu”, posicionat ideològicament, que en lloc de passar la guerra còmodament refugiat a Andorra va preferir fugir a l’Espanya blanca amb una aturada al santuari de Lourdes. La documentació conservada sobre el grup ­–només hi ha dades de 27 dels 34 membres­­– destaca que la majoria d’ells són rics o molt rics i la resta estan ben posicionats, amb bones feines.
“El grup de 34 pelegrins catalans d’An­dorra forma part del primer èxode de la Guerra Civil”, argumenta l’historiador, “i es troben ben establerts a les Escaldes en una data tan primerenca com a mitjans de setembre de 1936. Per tant, molt probablement, una part d’aquest grup va arribar a
les valls andorranes durant les darreres setmanes de juliol i tot el mes d’agost de 1936”, conclou.
Un dels membres del grup, Enric Muns, “podria haver estat en contacte amb l’agència franquista de reclutament de soldats per a l’exèrcit rebel que actuava a Andorra”. A més a més, explicita Rubió, “les Escaldes era un dels principals centres d’activitat de l’organització i casualment és on declaren tenir la seva residència temporal la majoria de pelegrins a Lourdes”.
Finalment, l’autor de l’article conclou que “pelegrins o no, el grup de catalans a Andorra que sol·licita el permís de la guàrdia fronterera per desplaçar-se en pelegrinatge a Lourdes constitueix un exemple que defineix el perfil d’un exili, el de la gent d’ordre, marcat per la persecució que pateixen a l’Espanya republicana, però també pel luxe, les influències i l’adhesió incondicional a favor de l’Espanya blanca”.
Molts dels membres del grup, abans d’exiliar-se a Andorra, van obtenir a Portvendres (localitat costanera francesa) un passaport expedit pel cònsol franquista de la localitat. El pelegrinatge a Lourdes “podia molt ben ser una escala de camí cap a Irun, l’única via d’accés autoritzada a l’Espanya nacional”.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte