Diari digital d'Andorra Bondia
Cal Pal de la Cortinada en una fotografia del 1890: encara hi vivien l’Antoni i el Valentin, el besoncle i l’avi de l’autora.
Cal Pal de la Cortinada en una fotografia del 1890: encara hi vivien l’Antoni i el Valentin, el besoncle i l’avi de l’autora.

Els que van marxar a França


Escrit per: 
A. L. / Foto: Lluís Maria Vidal / Centre Excursionista de Catalunya / Arxiu Nacional

Anem publica la memòria familiar de Simone Torres, descendent de cal Pal de la Cortinada, a ‘D’Andorra a Besiers’

Cal Pal és avui una mena de temple de la identitat, un “espai de reflexió”, com la va batejar la promotora, Maria Reig, que des del 2018 s’ha bolcat, entre d’altres iniciatives, a recuperar la memòria i la tècnica de la pedra seca. Però molt abans d’això, posem que fins al 1956, cal Pal de la Cortinada va ser una antiquíssima casa pairal amb una històrica documentada que es remunta al 1435, quan Bernat Escoter, vicari de la Massana, llega en herència la casa a un cosí seu, Johan Pal, amb la condició de no vendre-la mai, i que conclou com ja s’ha dit el 1956. Aquest és l’any que va traspassar l’últim de la nissaga que hi va viure (i morir), l’Antoni, Anton, Tonillo o, més simplement, el Pal.

Aquesta història mig mil·lenària ja ens la van esbossar Albert Pujal i Josefina Lladós a La farga de cal Pal, però ara hi torna Simone Torres (Albi, 1841) des d’una doble i singular perspectiva: la de la neta del germà de l’Antoni, Valentí, que el 1904 es va establir com tants altres andorrans de l’època a Besiers, s’hi va casar i va formar una família. Simone relata a D’Andorra  Besiers i Albi, que Anem acaba de publicar amb la pulcritud habitual,  tant la peripècia migratòria de l’avi Valentin com els records a cal Pal, quan amb els seus pares, Odette i André, i el seu germà, Jacques, s’instal·laven a l’estiu al casalot familiar. 

El volum, essencialment memorialístics, ofereix com ja s’ha dit dues visions igualment sucuentes: d’una banda, reconstrueix a partir de la memòria familiar de l’avi Valentín (1878-1968) la petita odissea que una munió de coetanis seus, els cabalers que s’havien de buscar la vida a la verema o exercint algun ofici (ells) i servint (elles), van emprendre des del tercer terç del segle XIX i fins ben entrat el segle XX. Fins ara com recorden els editors, Josep Dallerès i Oliver Vergés, coneixíem parcialment la trajectòria dels que van emigrar cap a terres catalanes, essencialment a la ciutat de Barcelona. Els que van marxar cap a França havien quedat als llimbs de la història oficial, un buit difícil d’entendre si tenim en compte que, com diu Simone, poc després de la I Guerra Mundial vivien a Besiers mig miler d’andorrans, que des de la perspectiva actual ja és una xifra significativa però que encara ho és més si ho posem amb perspectiva: aquella Andorra que exportava cabalers amb prou feines superava els 6.000 habitants. Simone explica com aquells expatriats, els germans dels nostres rebesavis, teixien xarxes d’ajut i de solidaritat, i com anaven integrant-se a poc a poc en la societat francesa, per matrimoni, educació o servei militar... sense oblidar en alguns casos –i el de Simone és paradigmàtic– els orígens andorrans.

I aquesta segona part del llibre és tant o més interessant que la primera, perquè l’autora encara va arribar a viure, de fet a sentir, olorar i menjar els epígons de l’Andorra ancestral que a cal Pal es va conservar fins al traspàs de l’Antoni. Hi ha dos moments especialment emocionants a D’Andorra a Besiers i Albi: el primer, la narració del fatal accident de Pere, el germà gran d’Antoni i Valentin, que va morir als 33 anys, esclafat per un tronc que li va caure a sobre en una borda de la propietat, que va deixar a l’Antoni casa i esposa, segons el costum de l’època. El segon, quan Simone torna el 2020 a cal Pal, ja totalment restaurada i amb la segona vida que li ha inoculat la propietat actual, i intenta recuperar en els mobles i espais de la casa l’aroma que hi havia respirat de petita, posem que setanta anys enrere. I naturalment, no en queda res.

 

Anem
Trotalibros

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

A aquella època Andorra era el país mes pobre d’Europa i mitja Andorra va emigrar a Beziers. Les dones andorranes feien de criades a les cases i els homes de mecànics, bassurers i del que podien.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte