Em dic Canòlich i tinc 6.000 anys

El ‘Journal of Archaeological Science’ publica els resultats de l’anàlisi de l’ADN dels tres protolauredians exhumats al jaciment de la Feixa del Moro.

D’acord, en realitat no es deia Canòlich. No en podem saber el nom perquè va viure fa sis mil·lennis, concretem: en algun moment entre el 3975 i el 3790 abans de Crist, que és la datació del jaciment lauredià, i va morir molt probablement abans de complir els 20 anys. El que ja sabíem és que la van inhumar a la necròpoli neolítica de la Feixa del Moro –extraordinària com de seguida veuran– a la mateixa cista que un nadó que es recolzava sobre la seva espatlla esquerra, i al costat d’una altra cista en què van aparèixer les restes d’un home d’entre 20 i 23 anys. I el que sabem a partir d’avui, perquè ho acaba de publicar el Journal Archaelogical Science, és que els tres individus formaven el que sens dubte és la primera família de què es té notícia al nostre racó de món. La primera família andorrana, i per descomptat la primera laurediana.

D’aquí que ens hàgim pres la llicència de batejar-la amb el nom de Canòlich. I la Dama de Segudet, es demanaran? Amb tota la raó, perquè les de l’ordinenca són les restes humanes més antigues exhumades a cal andosins: devia viure i morir entre el 4300 i el 4050 abans de Crist, uns quants dies abans que la nostra Canòlich. Però ella va ser enterrada sola, sola va aparèixer el 2001, quan es va excavar el jaciment, i per tant no en sabem res de la parentela.

Just al contrari dels tres individus de la Feixa del Moro, que ja era un jaciment excepcional per la quantitat d’individus que hi van ser enterrats, però que ho és encara més perquè les anàlisis d’ADN que s’han practicat a les restes òssies que fa dos cursos es van enviar al Grup de Genètica Forense de Poblacions de la Universitat Complutense de Madrid n’han confirmat el parentiu: pare, mare i fill. Un nadó, de fet, que molt probablement va morir durant el part o als pocs mesos. Així ho explica  la genetista Claudia Gomes, autora principal de l’article juntament amb altres quinze científics, entre els quals es troba l’arqueòleg Gerard Remolins, que insisteix en la singularitat del parentiu dels nostres tres lauredians, raríssima en jaciments de fa sis mil·lennis.

L’estudi inclou detalls sorprenents. Per començar, l’alçada dels dos individus adults: ell feia entre 163 i 167 centímetres d’alçada, tenia els cabells pèl-rojos, tirant a foscos, i els ulls més aviat marrons. Ella era una mica més baixeta, feia entre 150 i 156 centímetres, era morena i també tenia els ulls marrons. La llàstima és que no podem saber de què van morir (es descarten traumatismes fatals) ni tampoc l’ordre cronològic, si va morir primer l’home i després la mare i el fill, o al revés, tot i que el sentit comú indica que el pare els va sobreviure.

Al pare li adjudiquen una inequívoca filiació europea i una càrrega genètica “molt similar a la dels individus de l’Espanya, la França i la Gran Bretanya actuals”. Vaja, conclou Gomes, que si caminés entre nosaltres no en percebríem cap diferència física significativa.  Per arribar  a aquestes conclusions, els investigadors van descartar primer que l’home i la dona fossin germans o tinguessin cap avantpassat comú per via materna. Entre la dona i el nadó hi cabria la possibilitat, diu Gomes, que fossin germans, però l’enterrament simultani, que està fora de dubte per la disposició dels cossos –el nen recolzat en l’espatlla esquerra de la dona–, sembla indicar clarament que es tracta de mare i fill. I posats a descartar, també van desestimar la possibilitat que el nen fos fruit d’un incest, glups. Calia pensar-ho tot, diu Gomes.

L’única decepció, i relativa, d’aquest sensacional estudi és que no s’ha pogut determinar el color de la pell dels nostres tres individus. Convindran que és un pecat venial, sobretot perquè el que s’infereix de tot plegat, conclou, és que els tres individus inhumats a la Feixa del Moro formaven part d’una comunitat sedentària. Gomes imagina un poblat d’unes quantes cabanes  (se n’han trobat restes associades amb la necròpoli, així com de sitges per emmagatzemar cereal)  on s’establien durant les estacions càlides per marxar cap a la plana probablement a la tardor. No eren comunitats aïllades i el Pirineu no era en absolut un racó de món, la perifèria de res, sinó un important i transitat nucli de comunicacions com ho demostra la presència a l’eixovar funerari d’eines de sílex de la Provença, de destrals d’origen alpí i del reglamentari collaret de variscita verda procedent de les mines prehistòriques de Gavà. Fins i tot  sabem la paleodieta d’aquells protolauredians: carn d’herbívor, ovella, cabra, cabirol; cereals, blat, sobretot; i, atenció, una aparent absència de peix. Ni una trista truita de riu per dur-se al pap. No devia ser per això, és clar, però tots tres van morir joveníssims, i no gaire després uns dels altres. Quina tragèdia va tenir lloc a Sant Julià fa 6.000 anys?