Endevina qui ve a sopar

Lapsus estrena aquest vespre a la Valireta ‘Beautifool & Wonderfool’; demà i dissabte repeteixen.

Potser recordin Jo mai, mai, aquella estupenda cançó amb què Joan Dausà va donar la campanada fa tres o quatre temporades. Sí, home: “Jo mai, mai no he pensat que seria més feliç al teu costat...” Doncs bé: Lapsus ha muntat una mena de Jo mai, mai teatral a compte d’un text del valencià Carles Alberola que han rebatejat com a Beautiful & Woderfool –perquè els encampadans són molt cool, ja ho saben– i que arrenca amb el reglamentari sopar d’amics. Aquesta vespre a la Valireta, i no s’hi amoïnin si pensaven anar a Cabareta –a la mateixa hora, al Comunal– perquè repeteixen demà i demà passat.

Tres amics, per concretar: Jaume i la seva senyora esposa, Raquel, i Rubèn, l’amfitrió, l’inevitable amic íntim. Massa íntim i tot. El primer és un seductor nat d’aquests a qui totes li ponen i que fan tanta ràbia: Sito Adrán, en un paper als antípodes dels que ens tenia acostumats; ella, reflexiva i calculadora, però amb una dèria aventurera que manté convenientment a ratlla: Maria Alaminos, sense anar més lluny; i Rubèn, el clàssic cagadubtes que somia a ser el que no és i a estimar la noia equivocada: el trasumpte de Woody Allen a la valenciana que Alberola ha patentat als seus textos i que aquí encarna Joan Sans en un paper a la mida de la seva vis còmica. I que consti que no ho diem nosaltrs sinó el director, Joan Hernández. La quarta en discòrdia és Pilar, que al contrari de la Judith de Dausà és l’element distorsionador, la convidada incòmoda, per no dir directament molesta, que apareix quan ningú no l’espera i que destarota la tranquilitat espiritual dels seus companys d’àpat: Cristina Gavaldà, ja s’ho devien haver imaginat.

Doncs Jaume i Raquel, Rubèn i Pilar són els protagonistes d’aquest sopar interruptus, perquè no arriben a seure mai a taula. Uns i altres es dediquen a garlar sense parar, com a les pel·lis de Woody Allen, a dir-se a la cara les coses que normalment callem per educació i perquè, en fi, igual que nosaltres les diem, els altres ens les poden dir a nosaltres. No cal dir que a Beautifool & Wonderfool hi ha infidelitats més o menys subtils i/o flagrants, secrets inconfessables que surten a la llum i una dosi perfectament homeopàtica de mala bava: quatre bestioletes que s’assemblen perillosament a l’espectador i que, com tots nosaltres, simplement lluiten per sobreviure i per una mica –aix– d’amor.

Hernández diu que més que un vodevil li ha sortit una comèdia romàntica en la línia de Beautiful Girls i Qué bello es vivir!, dues de les referències cinèfiles que esquitxen el text. Una coseta generacional que podria ser el complement naïf del Quin/a Cony/a que Líquid Dansa va estrenar quinze dies enrere al Comunal. Atenció als tocs locals que el director ha colat a l’obra: a Rubèn l’ha fet per algun motiu canillenc, i la lògica pregunta que es posa el personatge és com aquest accident vital pot haver marcat (fatalment, és clar) la seva vida: “Coneixeu alguna persona més o menys famosa que hagi nascut a Canillo?”, es lamenta. Així, de primeres, el podríem consolar amb el general Calbó, mariscal de Lluís XIV de França. Però era fill de Soldeu així que potser no compta.

El director, que s’estrena amb Lapsus, insisteix que en una companyia que s’ha posat a les ordres d’una direcció i d’un equip tècnic professionals i que cobra una entrada –diu– se li ha d’exigir resultats a l’altura dels recursos i dels esforços personals que hi han invertit, encara que tots quatre siguin amateurs i dediquin als assajos les hores que els deixa lliures la feina de veritat: “Trobo legítim, de fet fins i tot saludable, que l’espectador vingui amb aquest punt d’exigència; jo el tindria. També he de dir que estic absolutament segur que superaran la prova: treballen amb estàndars altíssims, aposten per la feina d’equip, cadascú sap perfectament quin és el seu lloc en la companyia i la veritat és que m’he sentit molt acompanyat. No puc demanar més”.