Entorn de protecció: per què?

La remodelació de la part posterior de Casa de la Vall arrenca sense tenir aprovat el perímetre.

La pregunta semblava oportuna però tant la síndica, Roser Suñé, com el cap de béns immobles de Patrimoni, Xavier Llovera, hi van passar de puntetes. Resulta que Casa de la Vall no té aprovat l’entorn de protecció, cosa que sorprendrà probablement més d’un, de dos i de dos mil perquè es tracta d’un dels monuments més emblemàtics del país, per no dir el que més, com no es van cansar de repetir dimecres en la presentació dels projectes guanyadors del concurs de remodelació de la part de darrere del complex. Tant, que forma part de la desena de monuments que integren la candidatura a Patrimoni de la humanitat que sota el lema Els testimonis materials de la construcció del Coprincipat impulsen Andorra, la Seu i Foix.

Així que Casa de la Vall no té entorn de protecció. Amb dos matisos: el primer, que la part posterior del complex està definida en el POUP com a zona d’equipaments i que per tant s’hi pot edificar, i per acabar, que Patrimoni sí que en va arribar a redactar un perímetre. El que passa és que no es va arribar a aprovar.

El motiu se’l poden imaginar: l’esborrany es va elaborar segons la Llei del patrimoni del 2003, però la reforma aprovada l’estiu del 2014 a instàncies dels comuns afins als Demòcrates va frenar en sec el ritme dels entorns de protecció, que d’altra banda mai no va ser especialment àgil. I el de Casa de la Vall es va quedar –com tants altres– al calaix de les bones intencions, esperant que algú l’adaptés al nou text. Potser hi va tenir alguna cosa a veure l’especial i inèdita extensió de l’entorn, que incloïa d’altra banda i com poden comprovar aquí dalt l’arxiprestal de Sant Esteve i bona part del centre històric, incloses la plaça del Poble i la plaça Rebés. I fins ara.

Insistia dimecres la síndica Suñé –i assentia Llovera– que el plec de bases del concurs es va ajustar com un guant a les indicacions d’aquell entorn nonat. I que ho feia per garantir el respecte a la integritat del monument. Però naturalment, en aquest punt exacte sorgeixen els dubtes dels experts consultats.

D’una banda, el més elemental: com és possible que tres administracions, tres –el Consell General, el ministeri de Cultura i el Comú de la capital– s’hagin embarcat en la remodelació d’un espai especialment sensible abans d’aprovar-ne el reglamentari entorn de protecció? No hauria de tenir l’administració en aquest àmbit –com en tants d’altres– un comportament exemplar? Ho és, intervenir primer i protegir després? De què servirà que d’aquí a un, cinc o deu anys s’aprovi el perímetre definitiu si ja s’ha tocat tot el que es podia tocar de l’espai? Per donar carta de naturalesa als fets consumats? I el cert, com remarquen els experts, és que no és la primera vegada: va passar exactament el mateix quan es va construir la nova seu del Consell.

La resposta apel·larà molt probablement al caràcter especialment restrictiu del redactat original de la Llei del patrimoni, que és la que s’ha tingut en compte a l’hora de remodelar Casa de la Vall: recordin tan sols que la nova llei retallava de 100 a 20 els metres del perímetre cautelar. No hi ha motius per dubtar que en aquest cas s’ha procedit amb una meticulositat especial. Però també és cert que la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també convé que ho sembli. Que l’administració, precisament ella, actuï en matèria patrimonial abans de protegir no és, que diguem, un espectacle gaire edificant.