Epitafi per un campanar mil·lennari

Jordi Guillamet evoca les campanyes d’excavació al roc d’Enclar i la reconstrucció de l’església de Sant Vicenç.

Contra el que s’ha dit i repetit aquests dies, i com explica avui mateix Meritxell Mateu a les pàgines d’Opinió del BonDia, quan el 1979 va començar la primera de les sis campanyes d’excavació al conjunt arqueològic del roc d’Enclar, de l’església de Sant Vicenç tan sols en quedaven restes dels murs, que amb prou feines aixecaven un metre, i atenció, bona part del campanar original, aquesta estructura cilíndrica que el converteix en un exemplar raríssim no només entre nosaltres sinó també a tot el Pirineu. Aproximadament, fins a la meitat de les finestres del primer pis. I se’n conservava també parcialment l’arrebossat. D’aquí cap amunt, inclosa la coberta, s’havia esfondrat –com la resta del temple– i va haver de ser reconstruït.

Així que el que va caure la matinada de dijous a divendres va ser no només la part de Sant Vicenç que ens havia arribat en millor estat de conservació, sinó el testimoni més antic del nostre patrimoni romànic. O millor dit, preromànic, perquè la datació de Sant Vicenç establerta a través de les restes tardoromanes i visigòtiques excavades en el recinte fortificat del qual forma part el temple –i que inclouen sitges i un dipòsit per premsar-hi vi tallat directament a la pedra– suggereixen que l’església original es va aixecar entre els segles VIII i IX.

Ho recordava ahir mateix l’historiador Jordi Guillamet, que el 1979 estudiava a la universitat i que es va enrolar a les primeres campanyes d’excavació de Sant Vicenç. Les va dirigir Pere Canturri, i es van allargar fins al 1985, en l’etapa final ja sota la direcció de Xavier Llovera. La primera feina, diu Guillamet, va consistir a desenrunar i desbrossar la nau del temple, completament ensorrada, i a excavar la necròpolis medieval adjacent, on van aparèixer una trentena de tombes, algunes de les quals antropomorfes i tallades directament a la penya. Paral·lelament es van anar aixecant els murs i cobrint la volta de la nau, amb un grup de paletes especialitzats en pedra seca, recorda Guillamet. Van ser unes campanyes quasi heroiques, en què el material, inclòs el generador de gasoil, es va haver de pujar a lloms de matxo pel camí de la tartera, i en què tot l’equip havia de fer cada dia el recorregut de pujada i de baixada. No va ser fins més avançada la intervenció que s’hi va instal·lar un campament permanent amb tendes de campanya, cuina i menjador, que es quedava tot l’estiu al roc d’Enclar.

El campanar, insisteix, era la part que s’havia conservat millor i la feina de reconstrucció es va limitar a completar les finestres del primer (i únic) pis, així com la coberta. I ho van fer servint-se de les fotografies del tombant del segle XX que s’han conservat, i on el campanar encara apareix quasi íntegre. Guillamet s’apunta a la hipòtesi suggerida dissabte pel ministeri de Cultura i que sosté com a possible causa de l’esfondrament el vent i les fortes pluges registrades des de dijous, combinades amb la degradació de la base de granet sobre la qual s’aixeca Sant Vicenç, molt degradat i inestable.

Com és sabut, la intenció del ministeri és reconstruir el campanar “de la forma més fidedigna i al més aviat possible”. No serà abans de la primavera, però, i de moment el que es farà serà cobrir el que queda de l’església amb una lona per protegir-la de la intempèrie, així com “endreçar i recollir” els blocs de pedra ara esparsos per aprofitar-los quan es reconstrueixi l’estructura. També s’ha “delimitat” l’àrea de la zona arqueològica afectada, i el ministeri feia dissabte una crida a “respectar la senyalització” als probables curiosos que s’hi acostin les pròximes setmanes i mesos. Com a mínim, l’esfondrament del campanar haurà servit per redescobrir, i en molts casos descobrir, un dels elements més singulars del nostre patrimoni romànic.

I com queda la candidatura a la Unesco?

La zona arqueològica del roc d’Enclar és un dels onze monuments andorrans que integren la candidatura a patrimoni de la humanitat impulsada amb França i Espanya sota el lema Els testimonis materials sobre la construcció del Coprincipat. No només això: el roc d’Enclar és un dels tres que disposa paradoxalment d’entorn de protecció. El text, atenció, sosté que l’element més destacat de l’església n’és el campanar i recomana establir un grup de treball per “facilitar la presa de decisions sobre la conservació, consolidació, restauració i restitució de les estructures i elements significatius”. Tanta prevenció no ha servit de res. I en qualsevol cas, caldrà veure com afecta la candidatura, aquest contratemps.