Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Temporada de teatre, la Llacuna, taula rodona, Escena Nacional, Mònica Vega, Temporada conjunta, 25è aniversari, Xavi Fernández, Boris Cartes, Núria Montes, Teresa Areny, Ester Nadal, Rosa Alberrch
Andorra, Temporada de teatre, la Llacuna, taula rodona, Escena Nacional, Mònica Vega, Temporada conjunta, 25è aniversari, Xavi Fernández, Boris Cartes, Núria Montes, Teresa Areny, Ester Nadal, Rosa Alberrch

És aquest el teatre que volem?


Escrit per: 
A. L. / Els ponents de la taula rodona que va tenir lloc dimecres a la Llacuna, amb la periodista Rosa Alberch com a moderadora (Foto: Comú d'Andorra la Vella).

La Temporada clausura el 25è aniversari amb una reflexió crítica sobre present i futur del sector.

Es tractava de fer balanç del primer quart de segle de la Temporada conjunta, perquè les xifres rodones sempre fan gràcia i semblen un bon moment per mirar enrere, i amb aquest noble objectiu mitja dotzena de teiatrerus més o menys històrics –des de Xavi Fernández i Ester Nadal fins a Núria Montes i Boris Cartes, passant per Teresa Areny i Mònica Vega– van pujar dimecres a l’escenari de La Llacuna per dir-hi la seva. La moderadora era la periodista Rosa Alberch, i hi va haver moments per a una certa, continguda nostàlgia, des dels inicis de tot plegat, en els temps heroics de Pep Tines i Montse Sasplugas, fins als muntatges que han quedat gravats a foc en la memòria dels contertulians: el Cyrano i Ara que els ametllers estan batuts, de Flotats; l’Aiguardent, de Marta Carrasco; Després de la pluja, de Belbel, i atenció, perquè això és pura arqueologia, La servante Zerline, que a finals dels 80, abans i tot de la Temporada, la gran Jeanne Moreau –“Elle avait des bagues à chaque doigt...”– va portar a la capital. Proesa aleshores només a l’abast d‘Àngels Vilana, per cert.

La cosa va anar derivant després cap al paper de les institucions –comuns, ministeri– en l’àmbit escènic. I la pregunta, més o menys, era la següent: és una cartellera com la de la Temporada, sufragada amb diners públics, el lloc natural de muntatges vocacionalment comercials com els que l’han anat colonitzant cada vegada més obertament? ¿No hauria de ser just el contrari, el paper de les institucions: és a dir, programar aquells muntatges que precisament perquè es mouen als marges del circuit comercial no tenen cap possibilitat d’arribar als nostres escenaris si no és en el marc d’un teatre públic? Per posar-hi nom i cognom: ¿té cap sentit que la Temporada porti un any i un altre Joan Pera, els actors que triomfen (a la manera catalana) a la telesèrie del moment i els títols que decideixen les distribuïdores barcelonines, assenyaladament Focus? ¿Té sentit que el cartell de la Temporada conjunta sigui tan absolutament previsible, i que resulti calcat del d’altres places teatrals de característiques similars?

Òbviament, es pot al·legar que en aquest país nostre no hi ha hagut mai programadors privats. Això era veritat fins que va aparèixer Quelcom i va demostrar que sí, que programar teatre comercial és perfectament viable des de la iniciativa privada. I aquesta hauria d’haver sigut probablement la via: que les institucions s’anessin fent a un costat i se centressin en un altre tipus de teatre. El cas és que la tendència ha sigut exactament la contrària, que els títols estrictament comercials són avui norma a la Temporada, i els diguem-ne alternatius, estricta excepció i habitualment amb coartada local: es programen perquè tenen un actor del país al repartiment. De qui és la culpa? Dels polítics, que volen veure la platea plena? Dels programadors, instal·lats en la rutina –l’esquema de la Temporada no ha canviat en un quart de segle– i que es limiten a dir amén? Dels espectadors, a qui ja els està bé aquesta versió escènica del panem et circensis? No deu ser, en fi, que tenim el teatre que ens mereixem?

L’altre tema de la nit va ser l’Escena Nacional. I tampoc en va sortir gaire ben parada. De l’ambiciós, visionari (a la manera de Juli Minoves) i probablement inviable projecte inicial d’oferir una sortideta semiprofessional als nostres actors només en queda el nom, que d’altra banda genera unes expectatives impossibles de complir. I el pitjor de tot: s’ha convertit en una mena de repartidora de subvencions. No és ni remotament l’embrió d’una companyia estable a l’estil de la Comédie o de la Compañía Nacional de Teatro Clássico, i és a anys llum d’una institució com el Teatre Nacional de Catalunya. En una altra galàxia, de fet. I el problema no és en realitat la falta de recursos, sinó la indefinició crònica, la falta de rumb, la inexistència d’una idea, d’una visió del que ha de ser, del que volem que sigui l’ENA. Algú ho sap? I aquesta és responsabilitat dels patrons. Però hi han de creure, és clar: com van creure en l’ONCA i com han cregut en el Thyssen. Si les coses es fan d’esma, perquè toca, per pura inèrcia, el resultat és l’ENA que tenim. I la Temporada que tenim.

Tot això, en fi, en un moment dolç del teatre de base, amb activíssimes companyies aficionades a cada parròquia i amb una proliferació sense precedents d’actors professionals... a l’exili. Falta l’esglaó intermedi, el que alguna vegada –ja no– van intentar cobrir Somhiteatre i La Cia És Grata. I és potser aquest esglaó el que una ENA més realista i també més ambiciosa, refundada potser amb un altre nom i sobretot, sobretot, amb una idea clara de quina és la seva missió a la vida, hauria d’apadrinar. Somiem truites? “Que ens donin a nosaltres els diners que costa una sola temporada del Cirque du Soleil, i veuran”, diu Vega. Doncs sento dir-ho, però no; no ho veurem.

Andorra
Temporada de teatre
la Llacuna
taula rodona
Escena Nacional
Mònica Vega
temporada conjunta
25è aniversari
Xavi Fernández
Boris Cartes
Núria Montes
Teresa Areny
Ester Nadal
Rosa Alberrch

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte