Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, SAC, Joan Massa, Nova Reforma, Molines, Joaquim de Riba, Guillem d'Areny-Pladolit, Anton Maestre, Antoni Armemgol, magnicidi
Andorra, SAC, Joan Massa, Nova Reforma, Molines, Joaquim de Riba, Guillem d'Areny-Pladolit, Anton Maestre, Antoni Armemgol, magnicidi

¿És vostè cap de casa? ¿N’està segur?


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

En vam parlar aquí mateix fa un parell de mesos a compte de la digitalització de l’arxiu familiar de Casa Molines, del paper principal que va tenir Anton Maestre en la gestació de la Nova Reforma i sobretot, sobretot, de l’assassinat d’Antoni Armengol, el batlle francès, perpetrat un vespre d’octubre del 1869 quan tornava a casa seva, a l’Aldosa. D’un tret a l’esquena i per haver-se pres massa seriosament, sembla, l’execució d’una sentència que condemnava el ja exsíndic, Guillem d’Areny-Plandolit, a pagar una multa de 300 unces. Mai no van aparèixer ni l’autor material ni l’instigador del magnicidi, però el cert és que tres anys després els ecos de la Nova Reforma es cobraven encara una víctima mortal.

No seria l’única, diu Joan Massa, que ahir va evocar aquell capítol fundacional de l’Andorra moderna a la Llacuna i amb motiu del 150è aniversari de tot plegat. El veguer Dalleres, recorda Massa, sempre va sostenir que dos fills seus havien estat també morts en aquells moments d’efervescència política. Val a dir que Esteve Albert ho desmenteix en la seva biografia de Don Guillem, així que mentre no aparegui nova documentació –el patracol sobre la Nova Reforma promès per Casa Molines a partir dels documents de l’arxiu familiar– es tracta de dos morts apòcrifs.

La primera pregunta és òbvia: que la que celebrem avui sigui la Nova Reforma, ¿significa que n’hi va haver una abans? No ben bé, adverteix Massa. El decret que els reformistes –amb Don Guillem i Anton Maestre al capdavant– van presentar el 28 d’abril del 1866 al Consell General –amb el suport de 523 dels 931 caps de casa, i que bàsicament reclamava ampliar a tots els caps de casa el cens electoral, fins aleshores limitat als caps grossos– era només una Reforma. Naturalment, els consellers en exercici, amb el síndic Joaquim de Riba el primer de tots, s’hi va negar i va plantejar una mena de contrareforma, al·legant que es pretenien destruir els drets, usos i costums seculars de les Valls que els consellers havien jurat defensar, que no era una proposta perquè els honorables consellers la rumiessin sinó una imposició, que en les tres hores de temps que els donaven no podien decidir sobre qüestions tan complexes, i que els reformistes havien recorregut a pràctiques expressament prohibides, com reunir firmes casa per casa i convocar els descontents a Casa de la Vall, en aquells moments pràcticament envoltada.

La contrareforma establia un consell de la parròquia format per dotze propietaris –ja no caps de casa, com volien els reformistes– i l’elecció anual dels dos cònsols per part dels 30 propietaris –de nou– que paguessin més delmes de la parròquia. No va colar, òbviament, per vella, i en contraposició a ella, el decret del bisbe Caixal es va convertir en la Nova Reforma. Com a mínim, aquesta és la interpretació que en fa Massa, que sosté que la raó de fons de tot plegat va ser una cosa tan senzilla, tan universal i tan actual com els abusos de les autoritats comunals, avalades per activa o per passiva pel Consell General per la raó òbvia que eren els mateixos caps grossos que controlaven una i altra institució. El mateix bisbe Caixal, poc sospitós de dèries revolucionàries, diu que el decret pretén corregir la “inobservància de les lleis, usos i costums de les Valls”. Avui en diríem corrupció. Per això, al costat del vot dels caps de casa i de l’elecció separada dels consellers generals i dels comunals, punts tots dos que criden l’atenció de la sensibilitat contemporània, Massa sosté que el rovell de l’ou de la Nova Reforma és estrictament local i rau en la figura fins aleshores inexistent dels comissionats de poble, que sortirien d’entre els caps de casa de cada parròquia, i una mena d’auditors amb capacitat per examinar els comptes comunals: es veu que cònsols i consellers tallaven el bacallà sense cap control extern.

El cas és que les eleccions que finalment es van convocar el maig del 1866 les van guanyar els reformistes –Don Guillem com a síndic i, atenció, per primera vegada dos subsíndics: Anton Maestre i Nicolau Dueddra– i que tot i que el Consell va haver d’anar fent successius “aclariments” –el 1887 i el 1893 i bàsicament restrictius: el dret de vot es reservava als caps de casa majors de 25 anys, el perdien els solters i els clergues, i els forasters casats amb pubilla podien ser electors, però no elegits– el sistema sorgit de la Nova Reforma va perdurar durant dues generacions: exactament fins a la (diguem-ne) revolució del 1933, que avui no toca però que va establir per primera vegada el sufragi universal: és a dir, masculí i per a majors de 25 anys. En el fons, diu Massa, tant el 1887 com el 1893, el 1933... i també avui es tractava del mateix: decidir què entenem per “cap de casa”: “És a dir, ¿qui pot votar?” ¿Els sona?

Per acabar amb el serial, diguem que els dies de vi i roses es van acabar aviat. ¿El motiu? El casino que uns visionaris francesos volien obrir a la Solana a canvi de construir la xarxa de carreteres. Un clàssic que es repetiria fins a Fhasa, i una mena de conte de la lletera a l’andorrana que a més de generar la discòrdia al Consell –Maestre va dimitir, i Don Guillem ja no va repetir el 1868– va acabar amb la fallida de la companyia. Però aquesta és una altra història.

Andorra
SAC
Joan Massa
Nova Reforma
Molines
Joaquim de Riba
Guillem d'Areny-Pladolit
Anton Maestre
Antoni Armemgol
magnicidi
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic