Escorihuela: entre el haiku fotogràfic i el paisatgisme zen

Escorihuela exposa a la Riberaygua la sèrie ‘Mort sobre blanc’, onze imatges minimalistes del Madriu i Sorteny.

Una posta de sol amb el Comapedrosa de fons? Quantes n’has vist: desenes? Centenars, potser? I digues-me la veritat: t’emociona? O et passa com amb obres mestres inapel·lables, posem que el Gernika de Picasso o els Gira-sols de Van Gogh, que de tant grapejar-les han perdut tota capacitat de sorpresa i, reconeguem-ho, la realitat és que les mirem sense veure-les?

Doncs  aquesta és aproximadament la reflexió que es fa Isidre Escorihuela (1964) al voltant del paisatge, el gènere al qual –sosté– pertany la sèrie que fins al 15 de setembre exposa a la galeria Riberaygua. Són les onze fotografies de gran format –60 per 60, 80 per 80 i 200 per 200 centímetres– que ha titulat, de seguida els expliquem per què, Mort sobre blanc. Així que no s’hi esperin –com deuen haver comprovat aquí al costat– la reglamentària sèrie de postals més o menys arregladetes. De fet, la proposta d’Escorihuela és als antípodes d’aquest paisatgisme més aviat tronat que inunda Instagram i que, com diu ell, “només té un mèrit, que és el de ser-hi”. El de ser als peus del Comapedrosa –ja que hem començat per aquí– en el moment just que els primers raigs de sol treuen el nas pel cim: “Sincerament, a mi això no m’aporta res; no m’emociona.”

El que l’emociona, ja que s’ho demanen, són aquests paisatges minimalistes, austers, per no dir-ne zen, que ha plantat a la Riberaygua i que no tenen absolutament res a veure ni amb Andorra 45 mil·límetres, aquella mena de reportatge amb vocació de denúncia social que fa un decenni va penjar al Museu del Tabac –l’última vegada que va exposar en públic–, ni tampoc amb la feina de conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional amb què es guanya les garrofes. A Mort sobre blanc ha fet exactament el que ha volgut: “Que què m’emociona? El sol fet de disparar, i també una cosa tan senzilla com un arbre pelat.”

Doncs a la sèrie de la Riberaygua n’hi ha uns quants, d’arbres pelats. Perquè Mort sobre blanc va d’això: de l’estat letàrgic, catatònic en què queda durant l’hivern el món vegetal. Una suspensió de la vida –de vegades temporal, d’altres definitiva– que Escorihuela retrata en aquests troncs i aquestes branques despullades que es retallen sobre un fons de neu. De neu de veritat. El que passa és que després el crema, aquest fons nevat, i sembla que les plantetes levitin. És l’únic tractament que s’ha permès, juntament amb el joc de contrastos i la intensitat de la llum perquè els colors vius no li agraden, diu. Exactament el que en l’era predigital hauria fet al laboratori. El Photoshop, ni tocar-lo. El resultat és aquesta delicadíssima col·lecció d’haikus –com Manel Gibert, però amb càmera de 35 mil·límetres– que oculten rere una fredor aparent el record del que aquells arbres avui inerts van ser una vegada, o la promesa del que seran quan recomenci el cicle de la vida.

Però tampoc ens facin gaire cas perquè a Escorihuela tota aquesta paragrafada segur que li fa una mica de picoreta. De fet, a ell el que li interessava sobretot era captar aquesta estètica primària, que ho redueix tot a un joc de contrastos entre l’objecte del primer pla i la massa blanca que li fa de fons, i que Escorihuela ha après de col·legues com el britànic Micheal Kenna i l’alemany Hans Markus Richter. Pur exhibicionisme tècnic? Doncs no. Simplement, el petit luxe de fer exactament el que li demanava el cos en aquest moment: passar per aquest sedàs minimalista la primera entrega del gran projecte que té entre cella i cella, que no és altre que retratar els nostres parcs naturals –el Madriu, Sorteny i anar fent–. Però a la seva peculiar manera i sense cap voluntat documental perquè els seus bedolls són efectivament de Sorteny, però podrien ser de qualsevol altre lloc i la cosa funcionaria igual.

Tècnicament, a més, la sèrie no és una filigrana: “Es tracta de tenir clar el que vull, saber-ho veure quan ho tinc al davant, trobar el fons blanc i tenir en compte el format quadrat que hi he volgut donar.” Res a veure, adverteix, amb la formidable i temerària perícia dels pioners que treballaven amb la tècnica del col·lodió humit, un dels processos fotogràfics més antics –el primer col·lodió és del 1852– i que és l’altra dèria d’Escorihuela. Una dèria que, diu, l’ha fet tocar de peus a terra: “Fa un any que hi treballo, i en tot aquest temps tan sols he fet dues plaques bones. Dues! Quan tens un atac de vanitat, el col·lodió et posa immediatament al teu lloc.” És clar que si un dia et lleves i et treus de la màniga un gènere nou, posem que el haiku fotogràfic, una mica de vanitat és perfectament legítima. O no?