On espantàvem tempestes

La parroquial del Sant Julià reconstruirà l’antic comunidor del XVIII, arrasat el 1974 quan es va ampliar l’església.

Devia fer fred, aquell dia d’hivern del 1974. Tant, que els paletes que estaven desmuntant l’estructura del comunidor de la parroquial de Sant Julià ho van tenir clar. Van agafar les bigues de fusta que en sostenien la teulada i caram, que bé que cremaven. I tant, perquè aquella fusta tenia dos segles, potser tres. El que no sabien els paletes és que s’estaven escalfant amb el combustible probablement més preciós que mai tindrien l’honor de cremar, perquè aquelles bigues de fusta eren joies de l’ebenisteria popular. N’hi havia una seixantena, totes i cadascuna estaven coronades per la talla d’una vaca, i l’efecte global era el d’un ramat, amb el seu gos d’atura i el seu pastor. L’atzar va voler que l’esposa de Sergi Mas, Maria Canalis, desfilés aquell dia pel carrer dels Xiulets, avui mossèn Enric Marfany. “Quan es va adonar del desastre, els va demanar sisplau que li permetessin salvar les poques bigues que encara no havien cremat”, diu Sergi Mas. I així ho van fer. En va recuperar mitja dotzena, incloses les del pastor i el gos d’atura.

Potser no sembla gaire cosa, però és tot el que queda de l’històric comunidor de Sant Julià. De fet, va ser l’últim del país a anar a terra. Abans hi havia anat el de Sant Corneli, a Ordino. L’únic que es va salvar de la picota –potser Robert Lizarte explica algun dia gràcies a quin miracle– va ser el de Santa Eulàlia d’Encamp, que d’altra banda era l’únic tancat del país i que Patrimoni va restaurar el 2017. Però si avui parlem del de Sant Julià és perquè mossèn Pepe Chisvert té la intenció de reconstruir-lo. No a la ubicació original, això és impossible, sinó a la placeta que dona al campanar per la part de dalt, que d’altra banda és la que podria dur el nom del bisbe Simeó de Guinda si prospera la primera iniciativa del col·lectiu d’historiadors que en reivindica la figura i l’obra.

Seria un exercici d’arqueologia arquitectònica singular i també arriscat, perquè l’estupenda sèrie de fotografies que Fèlix Peig va tenir la vista de fer abans que fos destruït oculta precisament el joc de bigues que sostenia la teulada de pissarra a quatre vessants que cobria l’estructura. Les sis que Maria Canalis va salvar del foc podrien servir d’inspiració per a la reconstrucció d’un dels comunidors més grans que hi havia hagut al país, segons el recorda Sergi Mas, que ja el va conèixer en desús. “Mai no hi vaig veure fer cap exorcisme ni res de semblant per espantar tempestes o pedregades, que havia sigut la finalitat primera dels comunidors”, diu. Si a diferència de quasi tots els seus congèneres el de Sant Julià va sobreviure fins a data tan tardana com el 1974 és perquè estava mig amagat rere un mur que donava al carrer dels Xiulets, a un costat del camí que duia a l’entrada de l’església. A l’altre hi havia el cementiri, que també va desaparèixer amb la reforma d’aquell any, concebuda per mossèn Jaume Argelagós i que el mateix Sergi Mas no es va estar de criticar des del desaparegut setmanari Informacions, sobretot per: “L’home, temperamental com era, va venir a casa i em va dir que el que passava és que jo era un comunista de m... I mira que érem amics. Doncs van passar dies abans no recuperéssim l’amistat.”

Tot això ja és història. Diu Robert Lizarte que totes les parroquials del país havien tingut el seu comunidor. Algunes, com Sant Serni de Canillo, fins i tot dos. Als anys 50 va anar a terra el que quedava. Sant Corneli va reconstruir el seu als anys 70, després d’haver-lo ensorrat alegrement dos decennis abans. Sant Esteve també en va tenir, probablement fins als anys 40, insisteix Lizarte, i el de Santa Eulàlia és, com ja s’ha dit, l’únic que ha sobreviscut intacte. Aviat se li podria afegir el de Sant Julià i Sant Germà, originalment obert als quatre vents tot i que els últims temps un dels costats donava al mur que confrontava amb Doctor Palau: “Era un petit tresor de l’arquitectura i de la talla tradicional. No era l’únic cas de caps de biga tallats. Recordo que el porxo de la capella de la Mare de Déu de les Neus, a Llumeneres, també en tenia. Quan van ampliar la carretera, també es van carregar el porxo. I les bigues, és clar”.

Diguem abans d’acabar, en fi, que mossèn Pepe aprofitarà la reforma per tornar a instal·lar a la placeta del peu del campanar el memorial a mossèn Jaume Argelagós que el Comú li va dedicar el 1993 i que es va haver de retirar en l’última reforma del temple. Simeó de  Guinda no li traurà el lloc, perquè la placeta del bisbe serà la de dalt de les escales, i mossèn Jaume Argelagós tornarà per tant a la seva.