Esprint final cap a la Unesco

La Comissió Nacional entrega a París la candidatura de Sant Julià a ciutat creativa: el veredicte, a l’octubre.

Fa cinc anys, quasi sis, de l’ingrés de les falles a la llista mundial del patrimoni de la humanitat, i de l’explosió d’alegria que es va viure a la plaça de les Arcades de la capital. Potser ho recorden. Doncs a l’octubre podríem reviure aquella gratíssima experiència d’èxtasi col·lectiu si la Unesco aprova la candidatura de Sant Julià a ciutat creativa en la modalitat d’artesania i cultura popular.

El Comú ha fet els deures, el dossier ja viatja rumb a París, i avui mateix, demà com a molt tard, la Comissió Nacional l’entregarà a la seu de la Unesco. La gran pregunta a l’inici d’aquesta aventura, recordava ahir en l’acte d’entrega del patracol el cònsol Josep Majoral, “era si Sant Julià podia aspirar a aquesta distinció, i la resposta és que sí, sens dubte. Ara ho veig encara més clar. La feina està feta i l’únic que podem fer és creuar els dits”.

A part de l’estrena oficial del vídeo de presentació de la candidatura, el mateix Majoral en va desgranar els prometedors eixos centrals que pretenen convertir la parròquia, i no només Sant Julià, en la capital de l’artesania pirinenca: l’antiga casa comuna s’habilitarà per exposar-hi la singularíssima col·lecció d’etnologia de Sergi Mas, i allotjarà també una sala temporal; la Casa Bonet d’Aixirivall, un trencaclosques que el Comú arrossega des de fa anys i panys, es convertirà en una residència amb taller per a artesans; obrirà també la Casa de la forja, espai pedagògic cedit pel mestre forjador Jaume Moles que ja conté una col·lecció de peces i eines relacionades amb el treball del ferro i un taller per a demostracions; el festival La Posella, consagrat al món de l’audiovisual i el curtmetratge sobre artesania i cultura popular i que s’organitzarà a quatre mans amb Terrassa, ciutat creativa en la modalitat de cine; i l’Institut Macarulla, nom provisional d’una entitat que pretén convertir-se en una mena de think tank de la cultura pirinenca, i que aglutinarà la Universitat d’Andorra, la fundació Julià Reig i el Comú. El Museu Fabrica Reig, el Centre cultural lauredià i les fires d’artesania, amb especial atenció al producte local, completen el desplegament programàtic d’Art en alçada, el lema escollit per la candidatura per erigir-se en “referent” de l’art i la cultura popular del Pirineu.

Tot això, és clar, serà si surt cara i a l’octubre la Unesco aprova els somnis lauredians. I si no? El compromís de Majoral és tirar endavant tots aquests projectes, “però òbviament el ritme i també la il·lusió seran uns altres”. En qualsevol cas, insisteix, haurà servit per posar negre sobre blanc la vitalitat artística de la parròquia i prendre consciència de la riquesa de Sant Julià en l’àmbit de la cultura popular.

Però de moment el que toca és posar-se en la millor de les alternatives, i el cònsol era ahir molt optimista. Dir que ja es veu a la xarxa que ara mateix reuneix les 246 ciutats creatives de la Unesco no és exagerat. També és optimista el secretari de la Comissió Nacional, Jean Michel Armengol, que admetia la sorpresa que li ha causat el dossier final d’una candidatura que inicialment li va generar dubtes.

D’això fa un any, i en aquest temps n’hi ha hagut prou, diu per aixecar una candidatura amb opcions reals, entre altres motius perquè és la primera que Andorra presenta oficialment. Podria no haver sigut així, si el 2015 hagués prosperat el projecte de la capital d’optar a Ciutat creativa en la modalitat de gastronomia, però finalment es va quedar al calaix de les bones intencions.

Si surt cara, en fi, Majoral es compromet també a activar des de l’endemà mateix el projecte i a incloure les partides necessàries als pressupostos de l’any que ve, tot i que la Unesco, diu, no estableix un calendari determinat. La gran pregunta, és clar, és: i tot això, amb quina finalitat? D’una banda, per donar suport al teixit sociocultural de la parròquia, impulsar l’economia sostenible, el consum responsable i el suport als microproductors locals; de l’altra, establir vincles amb les altres ciutats creatives en artesania i cultura popular, donar visibilitat internacional a Sant Julià, fomentar la recerca universitària, i convertir l’artesania en eina de cohesió social, integració i participació. Dit així, convindran, sona quasi utòpic. Però Sant Julià necessitava un impuls i un horitzó, i el Comú se n’ha tret de la màniga un de ben engrescador. I plausible.