Ester Nadal, directora de teatre: “L’objectiu del teatre públic no pot ser només omplir platees”

Exerceix com a assessora de Com si fos ahir, el serial de torn de TV3, i també del Grec, és professora al Col·legi del teatre i dirigeix Le vide, muntatge de teatre-dansa que produeix el Teatre Nacional Flamenc de Brussel·les, i un text de Juan Mayorga per a la companyia Rhum i Cia que s’estrenarà a Madrid. De passada, ha aixecat  Arrels, la segona proposta de la Jove Companyia, els dies 4, 5 i 11 de setembre a Les Fontetes. 

Què ha fet des que el 2016 va desfilar pel Comunal amb ‘Kabarett Protokoll’?
Dirigir molt.

Això no és ben bé notícia. Dirigir, ja havia dirigit.
Cert. Però ara les dones que ens dediquem a aquest ofici tenim moltes més oportunitats.  

Des de quan, i per què?
Posem que des de fa uns deu anys. Hem treballat molt per ser-hi, però molt. I ha arribat per fi l’hora que se’ns doni visibilitat.

Dirigeix per ser dona.
Les quotes existeixen. I és molt probable que algunes feines m’hagin sortit gràcies a les quotes.

!?

Fa deu anys una dona podia aspirar a una ajudantia com a molt. La direcció era vedat quasi exclusiu dels homes. Avui, ja no.

Què ha generat aquest canvi?
A un canvi de paradigma. Per fi s’ha assumit que les dones també podem exercir càrrecs de responsabilitat. Però la quota femenina n’és una; n’hi ha moltes altres.

Directors amb els mateixos mèrits que vostè s’han quedat sense feina, o amb menys feina, per culpa de les quotes.
El pastís és el que és, i ara som més a repartir. Però com has dit tu, amb els mateixos mèrits.

Del teatre, se’n viu, o se’n sobreviu?
M’agrada definir-me com una dona de fer feines... de teatre: pedagogia, dramatúrgia, assessoria, programació i, és clar, direcció... El teatre no és només una d’aquestes facetes. Les dones ens hem vist obligades a fer de tot, i ara també els homes.

Tot això, no ho podria fer amb base a Andorra?
Quan vam impulsar l’ENA creia que des d’aquí es podria crear i exportar teatre. No me’n vaig sortir.

De l’ENA original, en queda només el nom? 
No ho sé. L’estratègia és una altra, i espero que surti bé.

Caldria haver apostat per una companyia més o menys estable, en lloc de muntatges anuals que s’aixequen des de zero?
Al final és una qüestió de qualitat, que el que fem en tingui prou com per entrar en un circuit professional. Que sigui homologable als estàndards dels mercats català, espanyol, francès i europeu. El problema és si el muntatge no pot girar perquè les persones que hi participen tenen altres feines, per exemple. Al final tot és una qüestió d’exigència, d’ambició, de professionalitat.

La Jocand, és el millor que li ha passat a l’ENA?
No ho puc dir així perquè no conec en profunditat tota la resta, però sí que sé que la gent que em trobo ara a la Jocand té l’ambició de fer d’aquesta feina la seva professió.

La seva generació ja va fer el pas de formar-se i buscar-se professionalment la vida... a baix. El problema és que no van tornar. Els joves d’ara podrien repetir la història.
La reflexió és més profunda. Quan vaig deixar l’ENA un dels motius va ser que no teníem Bíblia, que no sabíem què en volíem fer, quin era l’objectiu. Primer, això. Després ja parlarem de com fer-ho.

Quins haurien d’haver sigut els objectius?
La meva ambició era crear una plataforma per donar sortida als nostres professionals, crear i exportar muntatges en igualtat de condicions a Barcelona, Tolosa, Girona... Però el requisit per jugar en aquesta lliga és la qualitat. És a dir, la professionalitat. La qüestió és a quina lliga volem jugar.

Doncs estem com fa quinze anys: molt teatre amateur, i un sol espectacle amb estàndards professionals l’any.
El teatre amateur és fabulós, digníssim. I no podem aspirar a un teatre professional sense un molt bon teixit de teatre amateur. En paral·lel, hi ha el professional. On ara mateix l’opció són les coproduccions, que faciliten la concentració de recursos i amplien la xarxa de distribució. 

Al final, és una qüestió de recursos?
No només, perquè ja saps que es de necio confundir valor y precio. És una qüestió d’objectius. I és això el que crec que no ens acabem de plantejar amb prou profunditat. Què volem ser quan siguem grans? Aquesta és la qüestió.

La Temporada, no és massa comercial per a una programació pública?
Idealment hauria de ser una barreja de teatre comercial, de teatre local i de teatre més ambiciós, que posés a l’abast del públic espectacles que d’altra manera no anirien a veure.

Doncs ens hem limitat, i cada vegada més, a Joan Pera i la patum de TV3 de torn.
El programador ha de conèixer l’oferta teatral més enllà de la cartellera que arrasa a Barcelona, ha de conèixer el seu públic i estimular-lo. Però si després el conseller exigeix platees plenes, hem arribat al cap del carrer. Jo em dedico a aquesta feina perquè fa 30, 40 anys programadors i polítics van tenir el coratge de portar Flotats, Belbel, Marta Carrasco, Jeanne Moreau! 

Quina ha de ser la funció del teatre públic?
Està clar que només omplir, no. Ha de conjugar taquillassos i obres arriscades. Però em consta que els programadors són víctimes de les exigències polítiques, que identifiquen l’èxit amb un ple. No tenen en compte cap altre paràmetre. I n’hi ha d’altres.