Diari digital d'Andorra Bondia

Ester Nadal: “No m’imagino sempre a l’ENA, però mentre hi sigui vull deixar-m’hi la pell”


Escrit per: 
A.B.

L’Escena Nacional d’Andorra es va fundar l’any 2007, des de llavors ha dut a terme diferents espectacles tant en solitari com coproduïts. Ester Nadal està al capdavant del projecte i assegura que està molt motivada amb la tasca.

L’ENA ja té tres anys de vida, ¿Quin balanç en fa ?
Des que va començar han sigut uns anys d’anar provant, d’anar adequant els objectius de l’ENA a la realitat. Des que vam engegar fins ara, ni que només sigui a nivell econòmic, la situació ha canviat moltíssim. Això també ha provocat que reflexionem i prioritzem. Es tracta d’una reflexió des del punt de vista conceptual, d’objectius i del perquè de tot el que envolta l’ENA. El camí que ha anat agafant l’ENA penso que és el més indicat, no s’ha escapat gaire dels objectius de la fundació.

¿Quins són els objectius?
L’ENA té uns objectius molt clars que passen per produir o coproduir, programar i encarregar-se del vessant pedagògic. Andorra disposa de les eines formatives que assoleixen les escoles de teatre, també compta amb grups de teatre aficionats que estan molt ben acollits per part dels comuns i que fan una feina molt ben feta i molt valorada a nivell del teatre aficionat. Però l’ENA vol fer-se càrrec d’aquelles persones que es volen dedicar al món del teatre professional, persones que s’han vist obligades a desvincular-se totalment de la vida cultural del país perquè no hi havia un lloc per a elles, jo en sóc un exemple. De tota aquesta gent es podria anomenar Maria Lanau, Joan Anton Rechi, Marc Cartes, Roger Casamajor, Isaak Férriz, entre altres, que s’han dedicat professionalment al teatre i ja no han tingut cabuda al país, i és que en aquesta professió, com passa en altres sectors, i ha una fuita de talents. Que això acabi passant és una gran pèrdua per al país i una gran llàstima. Jo, per exemple, mai no he deixat d’estar vinculada professionalment amb Andorra , des de Pastorets, passant per petits espectacles... per tal de mantenir viu el lligam amb el meu país. És impossible que com a artista i com a professional del món de l’espectacle visquis només a Andorra, perquè és un petit país, però és una pena que no hi estiguis vinculat. No pot ser que l’Isaak Férriz, nascut aquí i amb la família aquí, hagi hagut de muntar la seva companyia a Barcelona. L’Isaak Férriz és un artista molt interessant que està fent coses extremadament interessants i és una riquesa que el país es perd. Que no hi hagi espectacles a Andorra on es compti amb tota aquesta gent és una llàstima. S’ha de celebrar molt que gent de l’alçada de Joan Anton Rechi hagi dirigit els Pastorets, la companyia és grata, perquè tot això és molt bo per Andorra. L’Escena Nacional ha d’inventar-se lectures dramatitzades, espectacles de petit i mitjà format per tal d’intentar fer participar aquests artistes andorrans. Amb Borís I la meva gran batalla va ser demostrar que es pot fer un espectacle al país professional i que pugui tenir cabuda tant al país com dins de la temporada de teatre català, un fet que és extremadament difícil. Professionals que són fora han de prendre part d’espectacles que es fan aquí. Amb el Quartet dels Mals endreços, per exemple, hi va haver el lligam entre el Lluís Cartes i el Toti Soler, i vam fer més d’una vintena de bolos de l’espectacle i arreu on hem anat hem exportat el nom del Teatre de Les Fontetes de la Massana, L’Escena, Andorra. A més, gràcies a aquest espectacle, es va fer possible que el Toti Soler conegués el Lluís Cartes i l’incorporés en el seu grup.

En aquest temps també s’han fet coproduccions...
Sí, també coproduïm espectacles amb altres fundacions, productores, centres dramàtics d’un nivell de producció similar al de l’Escena Nacional com amb Reus, Terrassa, Foix... De fet, una oportunitat genial que té Andorra a nivell teatral és que pot tenir mig peu a Catalunya i mig peu a Foix. La Temporada anterior la vam dedicar gairebé en exclusiu al Tramvia anomenat desig. Ara, de cara al futur crec que és molt millor que fem espectacles de petit format en coproducció que no un de sol i de producció pròpia. Actualment ja estem treballant en allò que volem presentar al 2011, buscant coproduccions, perquè, de fet , crec que el futur passa per la coproducció.

Un altre dels elements que es tenen molt en compte des de l’ENA són els joves actors.
Sí, i tant. Tenim un munt de noms com Roger Casamajor, Isaak Férriz, Maria Lanau, Marc Cartes, Ester Nadal que vam començar fa entre 15 i 20 anys i que amb el temps ja hem trobat un camí. Però ara hi ha una generació que estan passant un moment difícil, noms com Irina Robles o Boris Cartes es troben que fa relativament poc que acaben de sortir de l’Institut del Teatre. Ara acabar una carrera de teatre i voler-t’hi dedicar és doblement difícil perquè s’ha reduït molt el nombre de produccions. Hi ha aquest buit per a tota aquesta gent que comença un espectacle que no saben com moure’s, cap a on tirar. Tots hem passat per aquí, de fet, s’hi ha de passar, el dolor és inevitable i qui acabi la carrera, ja sigui aquesta o qualsevol altra ha de saber que es passen moments molt durs perquè ho has de tenir molt clar, has de tenir moltes forces i t’hi has de llançar. Un cop passat aquest moment amb el primer o el segon espectacle les fundacions o estructures públiques hem de donar-los un espai d’esperança al començar, perquè aquesta primera empenta és bàsica, els dónes un espai perquè puguin estrenar. És important pensar que de deu companyies que estrenen segurament en seguiran set, però encara que sabem que tres no seguiran totes s’han d’arriscar.

S’ha parlat de la manca de comunicació entre l’ENA i la el teatre amateur, ¿què en pensa?
És impossible que en un país com Andorra hi hagi incomunicació perquè ens coneixem, sabem que fem, ens trobem pel carrer i tots sabem en què treballem. Precisament el Xavi Fernández, director de la companyia Assaig.9, ha participat a les dues lectures dramatitzades que s’han fet des de l’ENA. Però cal entendre que els objectius dels aficionats i de l’ENA són diferents. Els membres de les companyies amateurs tenen altres feines. El teatre aficionat té uns objectius més de caire social, lúdic tant per a la gent que hi participa com per al públic que els va a veure a l’estrena, en canvi, L’ENA ha de complir diferents objectius que poden ser pedagògics, rebent escolars, o d’exhibició, portant l’espectacle de gira. Considero que hem de tenir aquest vincle entre l’ENA i el teatre amateur perquè hi ha molta gent que s’ha d’adonar que és possible fer teatre i que es pot arribar més enllà. Des de L’ENA sempre s’ha ofert la possibilitat que treballin en les lectures dramatitzades, i també hem donat molt suport a idees com per exemple en espectacles de Líquid Dansa, o hem treballat amb l’actor Frank Prieto, és a dir, que la comunicació és impossible que no hi sigui. Ara, cal deixar clar que l’objectiu de L’ENA no és només un objectiu lúdic ni només d’una sola representació, sinó que vol anar més enllà. S’han de complir aquests objectius de recuperar els talents que hem perdut, donar aquest espai als joves que ja han fet el pas després d’acabar els estudis i que no trobaran un espai on poder exhibir-se. L’ENA dóna l’oportunitat de participar en lectures dramatitzades als actors de teatre amateur, perquè són projectes extremadament interessants; la prova és que quan se li demana a algú de la talla de Montserrat Carulla no s’ho pensa. De fet, el món del teatre en general s’està plantejant el fet de passar d’espectacles que compten amb grans escenografies i projectes faraònics i passar a coses més íntimes com les lectures dramatitzades, on el contacte entre el públic i l’escenari sigui el més important i prioritari. En aquest sentit, a la Temporada del Teatre de les Fontetes s’estrenarà Andorra, de Max Frish, un text que s’ha de escoltar i veure aquí al país i s’ha d’escoltar en català, és importantíssim. Hi haurà un repertori excel·lent d’actors i actrius, entre ells la Meri Duró que encara no se sabia i ja s’ha confirmat; en definitiva, llegir al costat d’aquesta gent és un privilegi.

Una altra de les grans propostes de l’ENA és la Mostra de teatre, aquest any no s’ha fet, ¿què ha passat?
S’ha donat un any de reflexió. Era molt necessari prendre’s un any per reflexionar, perquè va passar per diferents fases. Havia agafat una inèrcia de fer-se sense parar, però sense un rumb massa clar. Calia parar i pensar per tal de definir bé què volíem. D’entrada volem comptar amb una persona que coordini la mostra de teatre i que ofereixi formació als professors que donen teatre a Andorra. Que quan un pare apunti el seu fill a una activitat extraescolar de teatre tingui la garantia que aquell professor que l’ensenyarà té una formació. Un nen que es paralitza a l’escenari és un nen que tindrà moltes pors a la vida. Un nen que s’ho passa bé a l’escenari és un nen feliç i aquesta és la tasca de la mostra.

¿En quins altres projectes treballa actualment?
Aquest últim temps m’he centrat en l’ENA exclusivament. Fora de l’ENA els projectes els agafo en comptagotes. Els escullo segons, o bé artísticament m’interessin molt, o bé puguin aportar alguna cosa a l’ENA. Actuo poc, dirigir m’encanta i treballar amb el Joan Ollé és una experiència increïble. No m’imagino tota la vida a l’ENA però mentre hi sigui m’hi vull deixar la pell i apostar-hi al màxim.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic