Esteve Albert, també novel·lista

Va ser un polígraf tocat per la dèria històrica i també per la dèria escènica. Així que de la seva mà van sortir un centenar de títols, sobretot teatre, assaig històric i també poesia. El que pocs sabíem és que Esteve Albert (Dosrius, 1914 - Andorra la Vella, 1995) també va cultivar la novel·la. Com a mínim, en una ocasió. I la prova la tenim ben a la vora: la Biblioteca Nacional conserva el mecanoscrit d’Hem matat un poeta, un patracol de 333 pàgines, exactament, que reconstrueix el periple dels Buitreres i els Lugent, les dues nissagues més enllustrades del poble de Parpelló –transsumpte literari de Castelló d’Empúries–, des del moment exacte del traspàs de l’últim dels seus cadells. El que els crítics en diuen una novel·la riu, vaja, en què se succeeixen les generacions i les vicissituds històriques del país, amb suculents cameos de personatges reals, especialment del món de la literatura i la bohèmia barcelonina del primer terç del segle XX.

Una petita joia fins ara inèdita, que es va intentar publicar el 2014 amb motiu de l’Any Esteve Albert –la cosa no va passar òbviament de les bones intencions– i que va arribar a la Nacional de forma més aviat insòlita: el manuscrit –de fet, mecanoscrit– el va cedir Manuel Anglada, que era qui l’havia conservat. I no hi va arribar sol. Juntament amb Hem matat un poeta van ingressar dos manuscrits més: Del laberint a l’illa, subtitulat Ariana i d’inspiració òbviament clàssica, recollit a Muntatges escènics II (Editorial Andorra), i un altre d’inèdit, La fe dels nostres pares, un centenar escàs de pàgines on trobem Esteve Albert en estat pur: la tesi més o menys fabulosa és demostrar les arrels lígurs, ni més ni menys, dels pobles pirinencs, i amb aquesta dèria entre cella i cella retrocedeix cinc mil·lennis enrere per localitzar els vestigis del poble lígur, d’orígens reconeix que incerts, no sabem si arribat de l’Àfrica o de més enllà del mar, però que “poblà intensament aquest territori i que hi deixà unes traces indelebles, tant en els monuments zoomòrfics i en les tombes ovoïdals com en les creences i tradicions populars que ens són encomanades per herència i per contagi”.

Hi ensenyen la poteta, en aquesta obreta extraordinària, un pelet atrabiliària, els temes recurrents en l’obra historiogràfica d’Albert; paganisme i cultes precristians, megalitisme, una certa tírria per la colonització i la petja romanes, catarisme, les grans gestes –i les grans derrotes– de la Catalunya medieval i anar fent. El drac de Sant Jordi i totes les llegendes que hi estan associades, per exemple, són per Albert reminiscència del culte lígur a aquesta bèstia. I la volta de canó que ara creiem tan romànica; i també, diu, “el règim polític matriarcal i el règim de propietat comunal, subsistent encara a les Valls d’Andorra”. La fe dels nostres pares, subtitulat 5.000 anys d’art religiós en l’àmbit pirenenc-mediterrani, constitueix, en fi, l’intent de deixar testimoni –fins i tot fotogràfic, a l’apèndix final– “de la continuïtat de vestigis que hem anat localitzant durant cinquanta anys de prospecció del nostre àmbit pirenenc-mediterrani”. Una lectura revitalitzant per la capacitat portentosa d’Albert de saltar de l’arqueologia a l’etimologia, i d’aquí a la història de les religions i a la mitologia, passant per l’arquitectura i pels sabers més o menys hermètics.

El lot, en fi, es completa amb una col·lecció de fotografies de la representació Del laberint de l’illa, el 1976, i de Bandera de Catalunya –un dels muntatges multitudinaris que li asseguren un lloc en la història del teatre català, al costat del Pessebre vivent d’Engordany i del Retaule de sant Ermengol– al castell palau de Bellcaire d’Empordà, qui sap si en la primera edició, que va tenir lloc el 1979. Per cert, Hem matat un poeta, Del laberint a l’illa i La fe dels nostres pares són els tres únics manuscrits que es conserven a la Biblioteca Nacional.

La Nacional obre la casa Plandolit pels seus 20 anys

Avançant-se al Dia internacional de les biblioteques, que tindrà lloc el 24 d’octubre, la Nacional celebra dos dies abans el 20è aniversari amb una visita a la biblioteca de la Casa d’Areny-Plandolit, a Ordino, una de les joies de l’equipament i que conserva 121 pergamins, 438 plaques fotogràfiques, 1.700 targetes de visita, 5.468 volums i 12.727 revistes, així com 26.000 documents administratius d’entre el 1334 i el 1884.