Diari digital d'Andorra Bondia
Arasa, amb els altres guanyadors del concurs de relats del ‘Núvol’ i l’editor de la revista, divendres passat a Barcelona.
Arasa, amb els altres guanyadors del concurs de relats del ‘Núvol’ i l’editor de la revista, divendres passat a Barcelona.

Eva Arasa: “El problema no és que s’escrigui massa, sinó que es llegeixi poc”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Núvol

Setmanes enrere debutava amb ‘Les oliveres i altres paisatges perduts’, a principis de setembre el presentava a la Fira del Llibre Pirinenc, i aquest cap de setmana tocava a la Setmana del Llibre. Entremig s’hi ha colat el segon premi al concurs de relats que cada estiu convoca Núvol. Amb ‘Serpents’, amb què persisteix en la faceta de contista, gènere gòtic, deriva naturalista, que el 2019 va estrenar al Fulletó d’estiu del ‘BonDia’.

Si li diuen fa un any que firmaria exemplars a la Setmana i que s’enduria el premi de relats del Núvol...
...no m’ho crec. Sobretot perquè ha vingut tot a la vegada. El llibre feia temps que s’estava gestant i al final és ara que ha pogut sortir, però el conte ha sigut tota una sorpresa perquè és aquest any que m’he posat a escriure’n de manera més regular i mira, ha sonat la flauta.

El cas és que va accedir a la final a la repesca. A veure si serà veritat que els últims seran els primers.
La gràcia del concurs és que són els mateixos autors que hi participen els que en una mena de votació popular determinen els finalistes, que són set. El jurat de veritat es reserva el dret de proposar-ne tres més.

L’any de la Covid no haurà sigut tan dolent. Com a mínim per a vostè.
M’havia posat just abans a escriure relats i veure com tan aviat arriba un reconeixement com aquest només pot ser satisfactori. Un estímul per continuar endavant.

Té conte, la Covid?
Sospito que hi ha molts escriptors que l’estan passant pel sedàs de la ficció. No és el meu cas. Ni en tinc ganes.

Tants anys pensant que era poeta, i al final resultarà que és contista?
Els relats tenen en la meva opinió molt a veure amb els poemes: són històries condensades, que busquen l’essència, el moment, un fet insòlit. Hi veig certa relació. En el meu cas, la poesia és més introspectiva, consisteix a furgar dintre meu. Els contes, en canvi, són pura ficció.

Amb un toc fantàstic, com el que va publicar per entregues al Fulletó d’estiu de l’estiu passat.
M’agrada que tinguin aquest toc. Les serps són un element molt simbòlic que et deixa amb el dubte de si estem parlant de serps de veritat o no. Que s’escapi de la normalitat, sense caure en el sobrenatural.

Doncs jo m’havia pensat que eren escurçons.
El relat parteix d’una mena de llegenda que explicava la meva mare, que la família venia de Sant Llorenç Savall: les serps que xuclen la llet del pit de les mares que alleten. Però l’altre dia em van dir que a Canillo se n’explicava una de semblant, i a les Terres de l’Ebre, i a Galícia, el mateix. Al conte hi ha serps, però també l’ambient opressiu dels pobles d’abans, les males llengües i tot allò.

Ja em semblava un conte naturalista i de secà, amb dones que podrien ser coetànies de Bernarda Alba i gana, molta gana.
No s’acaba de veure de quina època estem parlant, però el que sí que està clar és la misèria.

El secret d’un conte és un bon final, que tota una vida honora?
És recomanable que el final no decebi, però en la meva opinió el que importa és el procés, com s’hi arriba. El gir final pot estar bé, de vegades t’ho salva tot, però també pot ser una mica trampós i no el crec imprescindible.

Com a poeta s’ha buscat bona companyia: Màrius Torres, Espriu, Gerard Vergés... Com a contista: ‘colomeja’, o m’ho sembla a mi?
M’agrada molt el gir truculent de la narrativa de Teresa Colom. Però potser em sento més a la vora dels drames rurals de Víctor Català, i de fet hi veig cert vincle. La mare de Serpents podria ser perfectament un secundari de Solitud. En realitat, si he de buscar-me parents literaris, ho faria en el gènere gòtic, que s’alimentava també de llegendes. És el terreny que havia començat a explorar, el que passa és que se m’hi ha encreuat el món de les bruixes, i crec que tiraré per aquí.

Avui tothom es veu amb cor no ja d’escriure, sinó de publicar.
Que hi hagi tanta gent que escriu, i només cal que pensem en la quantitat d’autors que tenim avui a Andorra, em sembla extremadament positiu. Al premi Núvol s’hi van presentar 150 autors, la meitat van passar el primer cribratge, i deu van arribar a la final. Al marge de la quantitat, que és considerable, hi ha talent, i ho dic perquè m’he pres la molèstia de llegir-ne uns quants. El problema no és que s’escrigui massa, sinó que es llegeixi poc.

Un contista és un novel·lista que no té temps ni paciència per embarcar-se en la distància llarga?
Són coses diferents. Un conte és relativament ràpid, però com a contrapartida ha de funcionar, ser autoconclusiu. I un recull coherent de contes, no un poti-poti, deu portar una feina similar a escriure una novel·la. El conte explota un tema, un personatge, un moment, i la novel·la explora un univers.

Eva
Arasa
problema
llegeixi
poc

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte