Diari digital d'Andorra Bondia
Ariza amb els fetus retracilats de la impactant sèrie ‘Racions no identificades (2000)’.
Ariza amb els fetus retracilats de la impactant sèrie ‘Racions no identificades (2000)’.
Somiar affatus consta de 250 trumfes de casa Gendret, cadascuna amb el lema de l'exposició gravat a làser.
Somiar affatus consta de 250 trumfes de casa Gendret, cadascuna amb el lema de l'exposició gravat a làser.
El sac de blas: donar cops de puny al parlar per no callar.
El sac de blas: donar cops de puny al parlar per no callar.

Eve Ariza: “És castrador anar a la Biennal però que no sàpiguen què fer amb l’obra”


Escrit per: 
A. L. / Foto: Facundo Santana

L’Espai Caldes ordena i revisa el primer quart de segle de trajectòria de l'artista massanenca, inclòs el ‘Murmuri’ venecià.

Segur que recorden Murmuri, la instal·lació amb què Eve Ariza es va plantar el 2017 a la Biennal. Va causar cert impacte. Una mica més i tot. De fet, hi van desfilar prop de 50.000 visitants, xifra rècord en les cinc participacions d’Andorra a Venècia, i des d’aleshores ha viatjat en quatre ocasions a museus de tot Europa. Estem parlant, facin memòria, dels 10.000 petits bols de fang, modelats un a un, cadascun amb el seu foradet i cadascun amb el seu so particular, que junts formaven un singular i monumental mur que reclamava la participació del visitant per parar l’orella i escoltar. Segur que recorden haver-la vist, perquè era un espectacle que no s’oblida. Però si es demanen on, s’adonaran que sempre ha sigut en fotografia. Mai en viu. Perquè Murmuri, que ha viatjat per mitja Europa, no s’ha exposat mai a Andorra. Hi va haver un moment que semblava destinat al Consell General. Però el moment va passar i l’obra va tornar al magatzem del ministeri de Cultura, que n’és el propietari. I aquí continua florint-se.

Difícil d’entendre, per la repercussió que va tenir Murmuri i perquè, com diu Ariza, “està molt bé anar a la Biennal, però és molt frustrant que no sàpiguen què fer amb una obra de fa sis anys. Una obra que, a més, funciona”. Un exemple: Murmuri hauria d’haver viatjat a la Biennal de Suècia. Amb les despeses a càrrec de l’organització. Però no s’ha mogut del magatzem.

El cas és que mai no hem pogut veure Murmuri al complet i que, com insinua l’artista, abans de tornar a Venècia potser caldria tenir clar què en fem, amb les obres que hi portem. Que es quedin en un magatzem no sembla el millor destí possible. Però no tot són males notícies. Si tenen, en fi, certa nostàlgia de Murmuri, passin per l’Espai Caldes, que fins al 14 de gener exposa Affatus, una seixantena de les obres i instal·lacions que Ariza ha creat al llarg de l’últim quart de segle. Insisteixen ella i els dos comissaris, Aurora Baena i Carles Sánchez, que no és una retrospectiva, cosa que d’altra banda no tindria res de dolent. Però els agradi o no, s’hi assembla molt i permet repassar una trajectòria singular i atípica entre nosaltres, en el fons i en la forma, i que com diu Baena han convertit la massanenca en una de les nostres creadores “més importants, amb una obra de solvència internacional, que encaixa en els cànons de l’art contemporani i que a la vegada té una forta arrel andorrana”.

Territoris Ariza
L’exposició es divideix en quatre “territoris Ariza”, un per cadascuna de les etapes creatives d’aquests 25 anys. No es perdin la primera, probablement la menys coneguda. La planteja com una crítica de la societat del consum, la “saturació” que, diu, va experimentar en tornar a casa després del pas per la universitat. El resultat són instal·lacions que conserven tota la potència expressiva i tota l’eficàcia comunicativa, com ara Racions no identificades (2000), una col·lecció de 250 fetus retractilats com si fossin porquets a punt de posar al forn.   

Pertany encara en aquesta mateixa sèrie Fashion Victim, una “acció artística” que va crear per al Shopping Festival del 2014 i que prefigura l’etapa del Bla, la més prolífica i la que probablement més identifica Ariza: una denúncia de la xerrameca buida, del parlar per no callar que deriva en pura incomunicació, amb obres estupendes com el guerriller del Bla, les blabitlles, les blatrioxques i el sac de blas, per no parlar de la Mare de Déu del Bla, tallada a partir d’una soca preparada pel mestre Eusebio Álvarez.

Els dos últims territoris són coetanis: el rizoma parteix ni més ni menys de la idea de Deleuze que els tubercles es reprodueixen a través de grills i, per tant, de forma igualitària, lluny de la subordinació jeràrquica de les arrels, que acaben derivant en un tronc i per tant un arbre. Ariza hi explota la dèria per les trumfes que va engegar ara fa dos anys amb el que ella en diu “experiència performativa participativa” i culmina a Somiar l’Affatus, 250 patates d’alçada, cultivades a casa Gendret i cadascuna d’elles gravada (a làser) amb el lema de l’exposició, aquest affatus que remet a la quimera lul·liana d’arribar al coneixement a través de la intuïció i la revelació, en lloc de la paraula. Tot plegat es completa amb la quarta i última etapa, consagrada al que els comissaris en diuen “realisme màgic”: per exemple, Revolucions i consonàncies, en què Ariza agafa un grapat de sorra d’un camí ancestral, posem el que porta a Nagol, el torneja i li dona una forma circular, perfecta, mística. Entremig, no es perdin l’evocació de Murmuri a través d’un mural que conté un dels bols de la instal·lació original. Un de sol però que sona, provin. 

La no-retrospectiva de l’Espai Caldes es completa amb un llibre d’artista amb fitxes del centenar d’obres que s’hi exposen i la reglamentària bateria d’activitats paral·leles: una xerrada a càrrec de l’artista visual Jo Milne (22 d’octubre), una conferència sobre el procés creatiu d’Ariza, per la crítica Pilar Bonet (10 de novembre) i visites guiades a càrrec de l’artista i els comissaris (18 i 29 de novembre).

Biennal
Eve Ariza
Comentaris: 1

Comentaris

Segons el tractat de Berna que Andorra va signar en el seu moment, tot artista té dret al fet que la institució, museu o particular, propietari de l'obra legalment adquirida, presti la seva obra per a exposicions, etc, que es consideri que beneficia a l'obra i a l'artista. Negar-se a prestar-la és vulnerar els drets d'autor morals, que és el que garanteix el tractat de Berna. I més quan l'altra institució s'encarrega de les despeses que es puguin generar. Ignorància que perjudica els artistes en aquest país??

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic