Diari digital d'Andorra Bondia
La fadista, que aquesta nit actua a Andorra la Vella.
La fadista, que aquesta nit actua a Andorra la Vella.

Fábia Rebordao: “El fado canta la nostàlgia i la tristesa però també l’alegria de viure”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Bondia

El plat fort del I Festival de Fado és aquesta cantant lisboeta que arriba amb disc nou sota el braç, ‘Eu sou’: una vintena llarga de temes amb homenatge inclòs a Amália Rodrigues (la seva àvia n’era cosina) i un regust electrònic, tot i que al Centre de Congressos compareix avui en format clàssic, guitarra, viola i baix. Va ser finalista a la segona edició de l’Operación Triunfo portuguès.

La defineixen com una de les abanderades del ‘nou fado’. En què es diferencia del vell?
La irrupció d’Amália ens va obrir els ulls a una nova manera d’entendre el fado. Com? Cantant poetes com Camoes, Homem de Melo, Alain Oulman... Abans que ella el fado es limitava bàsicament a repetir lletres i harmonies que havien quedat una mica antiquades. Això que avui ens sembla tan evident ella va ser la primera a fer-ho. 

Veu Amália flirtejant amb l’electrònica, com fa vostè?
Crec que si estigués viva ella seria la primera a assajar noves sonoritats. També té a veure amb  l’actitud dalt de l’escenari, ella ens va ensenyar que un concert de fado és un espectacle on el fadista exerceix de narrador, explica una història al públic.

Escoltar un fado i sentir de fons guitarra elèctrica, bateria, acordió, saxo, piano... encara ens sorprèn.
Des de petita he escoltat molts altres gèneres, i tota aquesta amalgama de músiques i instruments convergeixen en el que soc avui. D’aquí el títol del disc, Eu sou, i la pàtina electrònica, que per mi tot ara mateix tot el sentit. Una altra cosa és el concert d’avui, en un format més tradicional: guitarra, viola i baix. El que marcarà la diferència seran els arrranjaments.

Versiona com tants altres fadistes temes d’Amália. Què li aporta, vostè?
Amália continua viva a través de tots els que la cantem. Si deixéssim de fer-ho, llavors sí que moriria definitivament. Però es tracta no de replicar-la sinó d’interpretar-la des de la personalitat de cadascú. Si volguéssim copiar-la, estaríem condemnats a fracassar.

Diuen que el flamenc si no l’has mamat des de petit, després és molt difícil d’entrar-hi. Passa el mateix amb el fado, sospito.
Probablement. El fado, com el flamenc, és una música arrelada a la vida quotidiana, que canta les angúnies, les pors, les tristeses i, atenció, també les alegries de les persones normals en el dia a dia. Quan l’has sentit a casa, se’t posa a dintre i no et deixa mai més.

És el seu cas, m’imagino.
La meva àvia es passava tot el dia escoltant fado. Els meus pares, en canvi, no tant. Però des de petita em va fascinar l’ambient de les cases de fado, les llums, el fet de cantar a pèl, sense amplificador, només la veu i l’ànima del cantant, i la interacció amb la respiració del públic, com reacciona al que està escoltant. És una atmosfera molt peculiar.

Quin públic té, el fado, a Portugal?
De tot, la veritat, però posem que el gros es mou entre els 20 i els 50 anys. Hi ha una afició al fado que diria que és transversal, no és una qüestió generacional ni de nivell cultural.

Tenim a Andorra una comunitat portuguesa nombrosa i activa que segur que no es perdrà el concert. Però, què li diria a qui no porta el fado a la sang, perquè li doni una oportunitat?
Que vinguin, sí, perquè no és només un concert, sinó un tastet de la cultura portuguesa que cantaré amb tot el meu cor i tota la meva ànima. Atenció als arranjaments, que toquen la fibra, ja ho veureu. És una oportunitat d’acostar-te per una nit a la vida de Lisboa, i també de Portugal, a través de la música.

El fado és fàcil entendre’l com una mena de sublimació de la nostàlgia de l’emigrant. És així, o li acabo de dir un tòpic com una casa de pagès?
És així, sens dubte, però el fado també parla d’amors, de desamors i, insisteixo perquè ho he dit abans, també d’alegries. No cantem només la tristesa.

Un fado pot ser alegre?
I tant, perquè el fado parla essencialment de la vida, i la vida no és només tristesa. Ni molt menys.

Per exemple?
Vou dar de beber a dor, Falem agora, Tirana... N’hi ha uns quants, i alguns els cantaré avui. Convé erradicar el tòpic que el fado equival a tristesa infinita, si pot ser regada amb unes quantes llàgrimes, perquè això és efectivament un tòpic.

Com que la tinc aquí, en què consisteix exactament la ‘saudade’? Perquè no ho acabo de tenir clar.
Podem sentir saudade de moments tristos i també de moments feliços, de persones que ja no hi són, de records bons i dolents... Més aviat una enyorança del que hem viscut.

Quan penso en el fado em venen més noms de dones fadistes que no d’homes. De fet, seria capaç de dir-li cinc dones, però cap home. No serà feminista?
Una mica feminista sí, perquè Amália és la figura principalíssima del fado i tendim a identificar-lo amb la seva veu. Però hi ha molts bons fadistes homes: Carlos do Carmo, Tristao da Silva, Camane, Ricardo Ribeiro, Marco Rodrigues... Alfredo Marceneiro, que va ser un ídol de la mateixa Amália. I moltíssims més.

 

Fábia
Rebordao
fado
tristesa
Alegria
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic