Diari digital d'Andorra Bondia
Semblava atractiu situar Fèlix d’Urgell com a abat de Sant Serni de Tavèrnoles, però les dades van descartant l’opció, apunta l’historiador alturgellenc.
Semblava atractiu situar Fèlix d’Urgell com a abat de Sant Serni de Tavèrnoles, però les dades van descartant l’opció, apunta l’historiador alturgellenc.

Fèlix (l’heretge) i Carlemany


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: Marisa RL

Si al bisbe Fèlix d’Urgell no se li hagués creuat pel camí l’ànsia unificadora de Carlemany segurament hauria estat reconegut com el més gran (o entre els més grans) intel·lectuals d’Occident en aquell llunyà segle VIII. En canvi, ha quedat per a la història com “el primer heretge” d’aquest Occident cristià. Si més no, aquest epítet és el que empra l’historiador Carles Gascón per titular la conferència amb què demà desfilarà pel cicle Parlem d’Història. Ja saben: vuit del vespre a l’Espai Ermengol. 

Però va ser un heretge? O un cap de turc. Cap aquí, avancem-ho, va el posicionament de Gascón. “I fixem-nos que ben bé fins al segle XVIII va ser considerat un bisbe sant, malgrat tota la suposada heretgia”. Perquè, finalment, què és un heretge? “No hi ha heretgia si no hi ha autoritat que ho condemni, i aquí l’autoritat va ser Carlemany, mogut per una idea específica d’organització política del seu regne”. Regne i no imperi, perquè tots aquests esdeveniments que involucren el bisbe d’Urgell van succeir quan era rei dels francs, abans que fos consagrat emperador, l’any 800. “Buscava una homogeneïtat i no estava disposat a tolerar cap mena de, diguéssim, particularisme”. 

La política, darrere
Particularisme? “Són aspectes teològics de detall i, a banda, d’una cultura que la gent ja no té com a pròpia: la naturalesa de Jesucrist, la Trinitat...” Però el que importa, en definitiva, no és tant el matís teològic com les repercussions polítiques que comporta. Explicar  en què consistia aquest adopcionisme que el va portar a ser condemnat es fa ardu: “Per començar, no en sabem prou perquè allò que ens ha arribat ho ha fet a través precisament dels que el van condemnar”. Justament com passa amb una altra sonada –i sagnant– controvèrsia coetània, tot i que geogràficament llunyana, l’iconoclasme bizantí. Tornant a l’adopcionisme, juga amb les dues naturaleses de Crist: és més humà que diví? Al contrari? O per igual? “El catolicisme accepta que és tan diví com humà, mentre que l’adopcionisme postul·la una primacia de la seva naturalesa humana”. Per tant, seria “fill adoptiu de Déu, l’humà més poderós però humà al cap i a la fi”. La controvèrsia havia començat al segle IV i amb ell, amb la seva mort, al 818, a l’exili a Lió, quedaria resolt el darrer episodi. “El Credo, tal com va quedar fixat, hi fa una al·lusió, allà on diu que el fill de Déu va ser engendrat, no pas creat”. 

Darrere aquests detalls hi ha conseqüències teològiques importants. Però, sobretot, hi ha xup-xup polític: la voluntat de Carlemany d’englobar sota una mateixa ideologia les terres que dominava. Fèlix d’Urgell se’n va convertir en “emblema i cap de turc”. Carlemany, continua Gascón, va voler incorporar territoris de l’antiga Hispània  i per aquestes contrades no tothom estava disposat a col·locar-se beatíficament sota el jou carolingi. 
Les idees que defensava Fèlix, i que lligaven amb les de l’arquebisbe Helipand de Toledo, de qui depenia la diòcesi d’Urgell des de la  invasió musulmana de la Tarraconensa, lligaven més amb aquell substrat visigot que amb el catolicisme franc.  I Carlemany estava aleshores en procés de crear el seu gran imperi, des d’aquesta Marca Hispànica “on som ara” fins a Panònia (avui Àustria, Bòsnia i Hercegovina), i ho feia tenint com a suport i referència l’Església catòlica: no debades havia legitimat el seu pare, Pepí el Breu, com a rei, donant inici a la dinastia carolíngia. 

Per tant, el futur emperador va “crear una pauta i va intentar reconduir a tots els que se’n sortien dins d’aquesta pauta; primer, per les bones, i en no poder, per les no tan bones”. Com? Atraient el bisbe Fèlix al concili d’Aquisgrà del 799: un parany on s’hauria d’enfrontar en una dura batalla dialèctica d’una setmana amb el més important teòleg de la cort de Carlemany, Alcuí de York. En acabar, “ja se’l van quedar a Lió”, on moriria un parell de dècades més tard.  

...I tan desconegut
“Se n’han dit moltes” d’aquesta figura, apunta, “que figura en els santorals fins al segle XVIII, insisteixo”. En canvi, de dades certes no n’hi ha tantes. Per començar, es comença a descartar que hagués estat abat del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Sí està clar que, a banda de ser un intel·lectual de gran pes i fama, “temut”, va ser un dels pocs homes de l’època que arribaria a conèixer tant de món, viatjant a Ratisbona, a Roma, a Aquisgrà... “On va assolir aquesta formació intel·lectual? No ho sabem, però per lògica devia ser per aquí dalt”. I hi ha d’altres episodis coneguts de la seva peripècia, com el temps que es va haver d’amagar per aquestes terres, en aquesta fossa entre el món cristià i el musulmà, que s’obria d’Organyà cap al sud.  

Félix
heretge
Carlemany

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte