Diari digital d'Andorra Bondia
Captura de pantalla amb el mapa interactiu obert per ‘El zenit de la cacera (1621-1629)’, i la relació de suposades bruixes perseguides en aquest episodi desplegada a la dreta.
Captura de pantalla amb el mapa interactiu obert per ‘El zenit de la cacera (1621-1629)’, i la relació de suposades bruixes perseguides en aquest episodi desplegada a la dreta.

Fetilleres per donar i per vendre


Escrit per: 
A. Luengo

Cultura estrena ‘Terra de bruixes’, portal interactiu que ressenya les 160 dones acusades entre el 1430 i el 1689.

Mal assumpte néixer dona i néixer al Tarter al segle XVI. Sobretot, si eres filla de cal Tomàs. Fins a cinc dones d’aquesta casa pairal canillenca van tastar l’hospitalitat del tribunal de Corts, amb resultats en ocasions fatals, durant la primera meitat del segle: dues Naudines, mare i filla, executades el 1515; una altra filla de l’àvia Naudina, Maria Martina, desterrada el 1522; una neta, dita també Naudina, citada com a bruixa en un procés del 1551 i de qui en desconeixem el destí final, i Antònia Tomassa, jutjada també el 1551 i de qui, de nou, ignorem si va esquivar la forca.

Vet aquí una prova que l’estigma bruixeril es transmetia de generació en generació, especialment entre les dones, i era dificilíssim d’esborrar: el fet que quedés memòria que a l’arbre genealògic hi havia una mare, àvia o besàvia sospitosa de bruixeria es podia convertir en un perillós indici de culpabilitat. És també la prova que al segle XVI el crim de la bruixeria s’havia feminitzat quasi completament, després d’uns inicis –parlem dels primers decennis del segle XV– en què el component de gènere no estava tan marcat.

Però això va canviar de seguida, fins al punt que entre les 160 persones que entre el 1430 i el 1689 van desfilar pel tribunal de Corts acusades de bruixeria –o els seus noms apareixen citats amb aquesta taca en un procés, ni que sigui d’esquitllada – hi ha tan sols quatre homes, quatre: un tal Mas, d’Engordany, el 1471; l’encampadà Pont lo Vell, de les Bons, el 1551; l’escaldenc Perutxo Tonet, el 1574; i el també encampadà T. Palleta, el 1661, de qui sabem que la causa va ser desestimada. Cap més. Un percentatge ínfim, i més encara si el comparem amb el que passava a la resta d’Europa, on es calcula que el 80% dels reus de bruixeria eren dones; moltíssimes, sí, però és que a Andorra són el 97,5%!

Aquestes són, en fi, alguns dels sucosíssims episodis amb què s’aniran topant si naveguen per Terra de bruixes, la sensacional plataforma que avui estrena el ministeri de Cultura –punxin a terradebruixes.cultura.ad, i veuran el que és bo– i que culmina l’ajut de recerca Cebrià Baraut que l’Arxiu Nacional va atorgar el 2015 a l’historiador Pau Castell, autoritat indiscutible en la matèria i autor de l’única tesi doctoral consagrada específicament a la bruixeria catalana dels segles XV i XVI.

Terra de bruixes és una eina essencialment didàctica, que incorpora un atles interactiu de les valls amb una barra temporal que permet repassar els moments decisius del que Castell anomena els segles de les caceres: des dels inicis, el decenni del 1420, amb l’escaldenca Caterina Yvona, acusada, condemnada a mort i probablement executada en el precís moment que a les Valls d’Àneu es promulguen les cèlebres ordinacions, que per primera vegada a Europa codifiquen el crim de bruixeria, fins a Maria Bernada, acusada el 1689, jutjada per la Inquisició a Barcelona i finalment absolta, en un signe dels nous temps: no es tornaria a jutjar cap dona per bruixeria. I molt menys cap home. Entremig, la primera gran cacera, que va tenir lloc entre el 1471 i el 1473; l’anomenat “episodi repressiu” del 1551; i el “zenit” de la cacera, que s’estén entre el 1621 i el 1629 i que portarà mig centenar de suposades bruixes a desfilar pel tribunal de corts. Per a cadascun d’aquests moments, el mapa assenyala els llocs on es van registrar casos de bruixeria: punxant-los, es desplega una finestreta que ens diu el nom de l’acusada i l’any que va tenir lloc el procés.

Terra de bruixes es completa amb les fitxes que repassen la trajectòria de totes i cadascuna de les 160 dones –i quatre homes, no se’n descuidin–, així com dels llocs on acaben confessant –habitualment, sota tortura– que celebraven els aquelarres: la Basseta, la muntanya de Perafita i el pic de Salòria.

Un focus de persecució al sud d’Europa

Terra de bruixes actualitza i amplia els estudis pioners de Gallinier-Pallerola (La religion populaire en Andorre XVIe-XIXe siècles), Robert Pastor (Aquí les penjaven) i Lars Pohle (Perquè ara, gràcies a Déu, hi ha justícia). Amb l’avantatge sobre els seus col·legues que Castell ha pogut treballar a partir dels fons del Tribunal de Corts ja catalogats. En qualsevol cas, i com no es cansa de repetir, es tracta d’un fons “riquíssim” i sense parangó al sud d’Europa, un patrimoni documental que situa Andorra a l’epicentre de les grans caceres de bruixes dels segles XV, XVI i XVII, “on fins avui estava totalment absent”. Ja no podrà ser així, i menys encara si, com suggereix el mateix Castell, el ministeri li pren la paraula i acaba publicant el mig centenar de processos que l’historiador ja ha transcrit. Tot plegat dibuixa un panorama que no deixa de ser paradoxal: ni a França ni tampoc a Castella, insisteix, es van registrar caceres de l’envergadura de les que el fons de Corts ha permès documentar a Andorra. Els únics territoris comparables són Catalunya, i en menor mesura, Aragó, Navarra i la Gascunya: “Sembla clar que tenim aquí un focus de persecució.” Qui ens ho hauria dit, amb els nostres vuit segles de pau i tota la pesca.

Andorra
terra
bruixes
Arxiu
Pau
castell
atles
mapa
interactiu
Cebrià
Baraut

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte