Diari digital d'Andorra Bondia
Badia va presentar ahir al Fòrum FNAC el volum 8 de la Col·lecció d’Estudis Locals de Salòria.
Badia va presentar ahir al Fòrum FNAC el volum 8 de la Col·lecció d’Estudis Locals de Salòria.
El trabuquet era l’arma més temible de l’artilleria medieval, i podia decidir al seu favor el setge a una ciutat emmurallada.
El trabuquet era l’arma més temible de l’artilleria medieval, i podia decidir al seu favor el setge a una ciutat emmurallada.

Francesc Badia se’n va a la guerra


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil / Il·lustració: Francesca Marsà Boixader

L’exveguer i historiador lauredià repassa a ‘Muralles medievals i guerres de setge’ els usos bèl·lics de l’edat mitjana.

Era l’arma estrella de l’artilleria medieval: una mola capaç de llançar pedrots de fins a 140 quilos de pes a 200 metres de distància, tan aparatós que s’havia de construir in situ, just al davant de les muralles de la ciutat assetjada perquè els defensors comencessin a rumiar en el que els esperava, i que requeria una dotació que oscil·lava entre els 60 i els 100 homes. Un artefacte temible que acostumava a decantar el setge, i tan insòlit que els seus servidors acostumaven a posar-li nom, com a les espases.

Parlem del trabuquet, i és tan sols un dels ginys que podia escollir un monarca medieval, posem que Pere III el Cerimoniós, quan se li posava entre cella i cella conquerir una ciutat. L’arsenal artiller el completaven coses que responien a noms formidables com ara fonèvol, alamajànec, alagarrada, manganell i brigola, totes de la mateixa família –llançapedres de tracció, per si s’ho demanen– i davant les quals les humils catapultes precedents no tenien res a fer.

Ho explica el veteraníssim Francesc Badia (1923) a Muralles medievals i guerres de setge: una mirada encuriosida a la baixa edat mitjana, estupendament editat per Salòria i que es va presentar ahir al Fòrum Fnac. Feia un decenni llarg, des de El Copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps, que l’historiador lauredià no s’enfilava fins a l’aparador de les novetats. Ho fa ara amb un patracol que ha concebut, diu, “des que era un vailet, perquè vaig néixer fa molts, molts anys a una vila emmurallada, entre torres i portals, espitlleres i merlets, escarpes i contraforts, matacans i corseres, i més d’una vegada, en la meva imaginació infantil, havia somiat en un guerrer que, ocult al camí de ronda de la muralla, em vigilava o potser em protegia”. Parla de Montblanc, és clar.

Muralles medievals i guerres de setge constitueix –això ho diem nosaltres– un intensíssim i sucosíssim manual de poliorcètica aplicada al cas català. Per entendre’ns: Badia ens ve a explicar com era un recinte emmurallat dels segles XII, XIII i XIV. Com es construïa, de quins elements constava i com es podia atacar. No és un capritx, perquè a la baixa edat mitjana les batalles campals eren excepcionals: jugar-s’ho tot a una carta era massa arriscat i podia resultar fatal, com va comprovar Pere el Catòlic a Muret. L’abecè de l’estratègia recomanava paciència i anar rendint les places fortes de l’enemic. Una a una i de setge en setge. D’aquí la importància cabdal que tenia protegir les ciutats amb un cinturó de pedra.

Badia sap perfectament de què parla, perquè en tenia el millor exemple que s’ha conservat a Catalunya just al costat de casa: Montblanc està envoltat per una muralla que fa exactament 1.782 metres de perímetre, protegida per 29 torres rectangulars que s’enfilen fins als 20 metres d’alçada, murs que podien fer fins a 1,20 metres de gruix, i tot plegat, envoltat del reglamentari fossat i coronat per un estol de merlets. El va projectar fra Guillem de Guimerà a instàncies de Pere el Cerimoniós –a qui devem la major part dels recintes emmurallats que hi ha Runer avall: Poblet, Girona, Tarragona, Manresa, Vic, Berga, Igualada, la Bisbal, Tàrrega, Cambrils i fins i tot Besalú– i va trigar un decenni a erigir-lo: del 1366 al 1376. Calcula que es van haver de tallar cap a 1,5 milions de pedres!

Pau sense castells

Badia respon, en fi, des de l’erudició, la curiositat i el sentit comú, a preguntes com ara la distància a què calia deixar una torre d’una altra –exactament, a la llargada d’un tret de fletxa o, glups, de ballesta, per protegir el pany de muralla que hi havia per sota–, quantes portes era aconsellable que tingués la muralla –entre una i quatre: d’aquí que en temps de pau proliferessin els que amb el temps s’ha conegut com a portals nous–, la diferència entre espitllera, ballestera i tronera; entre cadafal i matacà; entre bordó, daga i misericòrdia, o entre cervellera, celada, elmet i bacinet, per dir només quatre tipus de casc. I les qüestions definitives: quant de temps es podia allargar un setge i quin n’era el resultat habitual? I això, tenint en compte que, igual que evitaven les batalles campals, els nostres rebesavis tampoc eren gaire partidaris de l’assalt definitiu, per massa sagnant i també perquè que un setge com Déu mana mobilitzava milers d’homes (i els corresponents recursos). Jugar-s'ho tot a cara o creu no semblava gaire sensat.

L’única llàstima de tot plegat és que el pariatge del 1288 va obligar el comte Roger Bernat a enderrocar el flamant castell de Sant Vicenç d’Enclar, aleshores nou de trinca, amb el molt noble propòsit d’instituir per aquí dalt una pau “perpètua i eterna”. Així que ens vam quedar sense fortaleses que poguéssim incloure en aquest sensacional patracol. Però com diu Badia, quin home, “més ens ha valgut pau sense castells, que castells sense pau. I que així sigui”.

En fi, que si de petits se la van passar pipa amb l’Exin Castillos –o de grans, veient Juego de tronos– Muralles medievals i guerres de setge és el seu llibre.

Andorra
Sant Julià
FNAC
Francesc
Badia
Salòria
Marcel·lí
pascual
Muralles medievals i guerres de setge
Número de vots: 76
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic