Francisco Rusillo, guanyador de l'última edició del Sax Fest: “Com que el saxo té poc repertori, el podem crear, i això és interessantíssim”

L’any passat es va endur el Sax Fest, és alumne de Vincent David al conservatori de Versalles, i aquesta tarda presenta al Centre de Congressos Metamorfosi, el projecte de fi de màster en què combina els mestres del segle XX francès –Debussy, Ravel Poulenc, Varèse i anar fent– amb projeccions de vídeo. Andalús de Bailén, acaba de fer 25 anys i va descobrir el saxo de casualitat. De casualitat en casualitat ha arribat fins aquí.

Diu Efrem Roca que Vincent David –professor seu a París i membre jurat– és el Mozart del saxo. N’hi ha per tant?

Hi estic completament d’acord. Com a saxofonista és un virtuós, però això és potser el que menys em sorprèn d’ell. El que considero genial és la forma com veu la música. De fet, com encara la vida.

Com pot ser que tenint Mozart aquí no hi hagi una corrua de fans demanant-li autògrafs?

Pel que fa a atenció mediàtica, el món del saxo és a anys llum no només del futbol sinó també d’altres instruments com el piano, el violí i, en fi, la veu. De totes maneres, en el seu àmbit és una celebritat: pensa que per assistir a les classes magistrals que imparteix al Sax Fest hi ha cua. I el mateix a Versalles.

I per què passa, això?

El nostre és un instrument relativament jove. Com és sabut, el va inventar Adolphe Sax cap al 1840. Precisament per això no disposem de peces de grans mestres escrites expressament per a nosaltres. El repertori per a saxo està en construcció. I en aquest punt això és un hàndicap.

Què porta un jove estudiant de música a decantar-se pel saxo?

Pur atzar, perquè a casa meva no hi havia cap tradició diguem clàssica. Però a Andalusia hi ha molta afició a les bandes –pensa només en Setmana Santa– i com que a les bandes hi ha saxos, em va cridar l’atenció per la forma, per les proporcions, fins i tot –en fi– perquè brilla!

El jazz li ha fet més mal que ve, en el sentit que de cara al públic sembla que l’hagi monopolitzat?

Al contrari, perquè després del boom inicial va seguir una profunda crisi que quasi acaba amb el saxo. I va ser gràcies al jazz, que el va acollir, i als compositors que van escriure influenciats pel jazz –amb el saxo de fons– com el nostre instrument va sobreviure. Així que només li podem estar agraïts. Però el saxo avui no és només jazz.

Val per a qualsevol tipus de música?

Absolutament. És un instrument molt versàtil que podem trobar tant en bandes de rock i de pop, que hi posen una línia de saxo i els queda una cosa molt arregladeta, com en formacions clàssiques.

Sembla extemporani, com un absurd temporal, incloure el saxo a una peça barroca, escrita quan faltaven un o dos segles perquè s’inventés.

No creguis, perquè els mestres barrocs no acostumaven a escriure per a un instrument concret. El cas és que molts concursos –com el Sax Fest, sense anar més lluny– acostumen a incloure alguna obra d'aquesta època.

Quin saxo toca?

Sobretot, l’alt i el soprano, tot i que a la carrera els estudies tots set. Pel que fa a gustos, soc molt flexible, però m’atreu molt la música contemporània, que em permet treballar amb compositors que són amics o coneguts meus. El fet que tinguem poc repertori ens permet crear-lo, i això és molt interessant.

Pel que fa a les sortides professionals, no recordo haver vist més que excepcionalment un saxofonista enrolat en una formació clàssica.

És veritat que rarament veuràs un saxofonista en plantilla. Així que la sortida natural és la docència, a banda de la carrera com a solista. Però els grans –com Vincent David– tenen una agenda que no s’acaba.

Acaba el màster al juny. I després?

Probablement, el doctorat, que sembla que serà el requisit per optar a una plaça de professor quan el conservatori s’integri al sistema universitari.

Deia David que a un músic sortit del conservatori la tècnica se li suposa; que el que distingeix un intèrpret correcte d’un de realment bo és la musicalitat. Què carai és, la musicalitat?

Difícilíssim d’explicar: potser és el que transmets al públic, però no només a través de la música, també amb la posició corporal, l’actitud, el gest... Una certa coherència entre fons i forma. I que tot sigui fluït, natural, sense forçar.

Això, es pot aprendre, o si no es porta de sèrie, malament?

T’ho dona el temps, l’experiència. Les taules. Però no t’ho ensenyen al conservatori.

Qui bufa més i més fort, és millor saxofonista?

En absolut. Hi ha moments que s’ha de bufar amb molta suavitat, quasi sense voler. No cal tenir uns pulmons especialment grans, i en qualsevol cas, la capacitat pulmonar es pot entrenar.

Vengui’ns el saxo: un motiu per acostar-nos a un dels concerts del festival?

Si el coneixen només d’oïda, els canviarà la percepció que en tenien de dalt a baix. Sortiran del concert sorpresos pel ventall de possibilitats que té, pel seu eclecticisme, perquè és capaç de transitar per qualsevol gènere.

L’organització del Sax Fest diu que en sis edicions s’han enfilat fins al Top 5 universal. Exageren?

Al contrari: jo el posaria al Top 3. I és l’únic que es convoca cada any.

Home, això ho diu perquè el va guanyar l’any passat!

El 2015 vaig participar i no vaig guanyar. El premi és important, és clar. Però sobretot ho és l’oportunitat de compartir uns dies amb alguns dels millors saxofonistes del món. I tampoc no hem de negligir els enregistraments que fan, que t’ensenyen exactament qui ets a l’escenari. No té res a veure amb tocar tot sol a casa.