Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, cine, Tolosa, cinemateca, Escaldes, Illa Carlemany, polar, cine negre, cicle, francès, Lubet, Le Samoraï, Melville, Delon, Belmondo
Andorra, cine, Tolosa, cinemateca, Escaldes, Illa Carlemany, polar, cine negre, cicle, francès, Lubet, Le Samoraï, Melville, Delon, Belmondo

Franck Lubet: “La ‘femme fatale’ francesa és molt més verinosa que l’americana”


Escrit per: 
A. Luengo / Lubet és el programador de la Cinemateca de Tolosa, i qui ha seleccionat les quatre pel·lícules del cicle de polar francès (Foto: Franck Alix).

Aquest vespre arrenca als cines Illa ‘40 anys de cinema policíac francès’, estupenda proposta de l’ambaixada i que fins divendres projectarà quatre títols: ‘Touchez pas au grisbi’ (1954), ‘Le samouraï’ (1967), ‘Mort d’un pourri’ (1977) i ‘Police’ (1983). Dit d’una altra manera: Melville i Jacques Becker; Lino Ventura, Alain Delon i Jean Gabin. Aquí, quatre nocions bàsiques per a profans del ‘polar’. S’hi quedaran enganxats.

La més evident: per què dir-ne “polar”, podent-ne dir “negre”?

Polar no deixa de ser una paraula de l’argot per anomenar el gènere policíac. Pot tenir un regust pejoratiu per als qui el consideren un gènere de segona, però també sona afectuós per als que en som aficionats. Al final es tracta de cine policíac, inclòs el thriller, les pel·lis de gàngsters, el cine negre...

Qui du millor la gavardina: Bogart o Alain Delon?

A Belmondo no li queda gens malament, a Le Doulos. Ni a Lino Ventura a Le Deuxième souffle. Totes dues de Melville, per cert. Pel que fa al polar, no es tracta tant de qui la porta com de qui la talla...

Perdoni!?

Sí, home, de qui concep el personatge i qui dirigeix la història. En aquest sentit, Melville és en la meva opinió qui talla les millors gavardines del cine francès. Dit això, Bogart sempre serà Bogart, i la gavardina, part indissociable de la seva imatge, com el barret i el bastó de Chaplin. En Bogart hi ha art.

Ja que en parlem, qui és el Humphrey francès?

Potser Delon és més icònic. Però Belmondo aporta un toc irònic que recorda molt la forma com Bogart actuava. De fet, el Poiccard que encarna a À bout de souffle hi fa referència explícita. Però si parlem de les estrelles del gènere no ens podem descuidar de Lino Ventura. Ni tampoc de Jean Gabin, indestronable.

I qui és la Lauren Bacall francesa?

La femme fatale francesa és una mica diferent de l’americana. Molt més verinosa. Per això se’n deia vamps, i també garses [garces]. Mireille Darc potser s’hi acostaria, a la Bacall. O Anna Karina als polars de Godard. Suzy Delair, en canvi, és més Barbara Stanwick que no Bacall. I hi ha també extraordinàries actrius com Vivianne Romance, Ginette Leclerc i Mireille Balin, que feien tremolar els herois dels anys 30 i 40. I Simone Signoret!

Què va ser primer, el cine negre o el 'polar'?

Una de les primeres pel·lícules policíaques de tots els temps és Histoire d’un crime, de Ferdinand Zecca (1901). El nou gènere s’inspirava en les novel·les de Gaston Leroux i Maurice Leblanc, entre d’altres. El policíac mut francès va creuar l’Atlàntic i va influir en el cine negre americà dels anys 30. Als 50 serà al revés. Però tot i que hi ha una certa porositat entre l’un i l’altre, mantindran les seves diferències.

Què converteix una pel·lícula de gènere en un 'polar' amb tots els ets i uts?

La gràcia del polar és que n’hi ha per a tots els gustos, “des d’una novel·la amb ambicions intel·lectuals que a més d’entretenir el lector pretén fer-lo reflexionar fins al thriller que té com a màxima pretensió estalviar-li la reflexió, precisament”. Ho diu Robin Forsythe a propòsit de la novel·la, però crec que val també per al cine.

Quins en són els ingredients imprescindibles?

Permeti que esmenti François Guérif, el gran especialista del gènere, per a qui el polar no és més que el relat de com es va desvelant una veritat oculta, per no dir-ne un delicte, que no necessàriament és un crim de sang, comès per un individu sovint sol. Hi ha per tant dos personatges essencials: qui comet el delicte i qui ha d’atrapar el delinqüent. El poli i el lladre, el jutge i l’assassí, el caçador i la presa, que pot ser també la víctima. Es tracta, en fi, de veure què hi ha al darrere de la façana, d’explorar el que està prohibit, com evoluciona la llei, la criminalitat i la seva repressió.

En què es diferencia, del cine negre?

El cine policíac és un gènere amb vocació internacional: ho acabem de comprovar amb Que Dios nos perdone, que té una estructura, una densitat i una negror digna de James Ellroy però que només pot ser espanyola.

Quins són els grans temes del 'polar'?

Bàsicament, l’ànsia de poder. I la lluita per la supervivència. A partir d’aquí, la lleialtat i la traï­ció.

Els directors imprescindibles?

Melville, Lautner, Corneau, Becker, Clouzot, Mocky, Verneuil... Però també Renoir, Duvivier, fins i tot Chabrol, Truffaut, Godard. La singularitat del polar és que es tracta de l’únic autèntic gènere del cine francès, cosa que no passa en el cine americà. I que sempre ha atret tant els espectadors com els directors. És l’única branca del cine francès on ser popular no és incompatible amb ser pròpiament autor.

I la seva edat d’or?

Tenim dos grans períodes: els anys 10 i l’era del cine mut, i des de la postguerra fins als anys 80, que és probablement el més fructífer, en què es van rodar més títols i el gènere es va poder des­envolupar i renovar.

Quin va ser el primer 'polar' amb totes les de la llei, de la mateixa manera que diem que 'El falcó maltès' és el primer títol del cine negre americà?

És veritat que la pel·lícula de Huston acostuma a ser considerada el tret de sortida del cine negre, però molt abans ja se n’havien rodat. Només cal recordar Scarface, de Howard Hawks. Per al polar, em remuntaria a Fantômas, de Feuillade (1913). I després me n’aniria a La nuit du carrefour, de Renoir (1932), la primera adaptació d’una novel·la de Simenon.

I el més recent?

Encara no s’ha estrenat: Laissez bronzer les cadavres, d’Hélène Cattet i Bruno Forzani, que adapta també una novel·la, aquesta de Jean Patrick Manchette. S’estrenarà a l’octubre.

Alguna reminiscència del 'polar' en el cine contemporani?

Moltes. Però per cenyir-nos al cicle que comença avui, Vengeance, amb Johnny Hallyday i dirigida per Johnnie To –la gran patum del cine de Hong Kong–, és un homenatge en tota regla a Melville en general i a Le Samouraï en particular.

Andorra
cine
Tolosa
cinemateca
escaldes
Illa Carlemany
polar
cine negre
cicle
Frances
Lubet
Le Samoraï
Melville
Delon
Belmondo

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte