Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, Josep Viladomat, Born, Franco, Marés, Sergi Mas, Franco Victòria República, escultura urbana, obelisc
Andorra, Escaldes, Josep Viladomat, Born, Franco, Marés, Sergi Mas, Franco Victòria República, escultura urbana, obelisc

Franco torna... i l’arma


Escrit per: 
A. Luengo / Fotomuntatge: Julia Schulz Dornburg

Li havíem perdut la pista l’estiu del 2013, quan algú li va tallar el cap. Un tall net, amb serra radial, obra d’un professional. I amb mèrit notable, perquè el bronze es trobava en un magatzem que l’Ajuntament de Barcelona té a Nou Barris –casa seva des que cinc anys enrere el van fer fora del castell de Montjuïc– i el pany de la porta no va ser forçat. ¿Sabotatge intern? ¿Col·leccionistes de testes dictatorials? El cas va arribar als mossos que, naturalment, mai no van trobar l’autor. En fi, que li havíem perdut la pista, molts crèiem que definitivament, al Franco eqüestre de Josep Viladomat..., fins ahir, que va reaparèixer amb la polèmica reglamentària i com a peça estrella de Franco, Victòria, República: impunitat i espai urbà, la prometedora exposició que el 14 d’octubre obrirà al Born Centre de Cultura i Memòria. La polèmica, és clar, a compte dels que no volen ressuscitar Franco, ni que sigui en una exposició que pretén precisament reflexionar sobre la utilització de l’escultura pública com a eina propagandística.

Compartirà cartell amb l’al·legoria de la república -de la I República espanyola, la de Pi i Margall, ja que en parlem- obra del mateix Viladomat que des del 1933 coronava l’obelisc de Diagonal amb passeig de Gràcia, i amb la Victòria de Frederic Marés, que el 1939 va substituir precisament la República com a inquilina de l’obelisc. De les dues obres de Viladomat en tenim còpia ben a la vora: la família de l’escultor conserva un esbós en guix del dictador –mig metre escàs de Franco– en un magatzem d’Escaldes; i el CAEE, una còpia també de la República i de proporcions molt més modestes que els 4,5 metres d’alçada de l’original.

És en la molt simbòlica ubicació del Born, en fi, on el dictador tornarà a cavalcar, ni que sigui molt provisionalment –fins al gener– i sense cap, perquè els comissaris han decidit mantenir la peça mutilada: consideren l’agressió un capítol més de la molt suculenta biografia de l’escultura. Més que biografia, llegenda, perquè el Franco eqüestre és un pou sense fons d’anècdotes. La gran pregunta, és clar, és com va ser possible que un republicà de pedra picada com ho era Viladomat s’avingués a perpetrar un retrat eqüestre del dictador. La resposta més recurrent és que l’escultor s’hi va plegar a canvi de recuperar el Cadillac amb matrícula andorrana que li havia confiscat la policia espanyola. L’alcalde Porcioles tindria un obsequi a l’altura de la magnanimitat del dictador, que havia cedit el castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, i Viladomat, el seu Cadillac. Diu Sergi Mas que en certa ocasió que l’escultor, molt donat a la broma, va fer un acudit a compte seu, no va poder més i s’hi va tornar: “Sí, però vostè ha claudicat fent un Franco que sembla Carles V.” La resposta de Viladomat va estar a l’altura: “Calla, calla, que he lligat el coll al tronc amb un cargol, de manera que quan el paio mori –o el fotin fora– puguin canviar-lo sense problemes.”

Llegendes franquistes

L’anecdotari és interminable: anys enrere la néta de l’escultor, Cristina Viladomat, recordava que havia acceptat l’encàrrec amb una sola condició: que Franco mai no posaria per a ell al taller de Pedralbes on treballava durant les estades a Barcelona. Treballaria a partir de fotografies, cosa insòlita en un escultor que per retratar Pau Casals, per exemple, no va dubtar a desplaçar-se fins a Prades. Es va negar a firmar l’obra i també a assistir a la solemne inauguració, que va tenir lloc el 17 de juny de 1963 en presència –és clar– del dictador. En la línia del cargol que suposadament du al coll, i amb una mala bava molt pròpia, un persistent rumor sosté que Viladomat va clavar el dictador al cavall amb una barra de ferro que –ai!– li travessa el duodè. Finalment, quan el 1988 es va traslladar l’escultura a l’interior del Museu Militar, se li va haver de tallar una cama perquè pogués passar per la porta. Després el van tornar a armar, és clar.

El cas, com remarca Mas –encantat per cert que surti temporalment del magatzem– és que el Franco eqüestre és probablement l’obra més coneguda de Viladomat. Amb el permís, és clar, de la República. Totes dues, insisteix, exemples paradigmàtics del classicisme que cultivava el nostre home, a qui no li retreu –al contrari– el pecat franquista “perquè en aquella època primer de tot s’havia de sobreviure”. “Tenia molt d’ofici”, conclou, i “unes mans de plata.” Això sí: les proporcions no el preocupaven gaire: “Si posessin dret el seu Pau Casals, que en realitat no era gaire més alt que jo, faria més de dos metres!”

El recorda, en fi, com un home dotat d’un enorme sentit de l’humor que no dubtava a utilitzar al seu favor: el 1966 van coincidir en el concurs que el síndic Julià Reig havia convocat per al monument del centenari de la Nova Reforma. “Quan vaig ensenyar-li al síndic el meu projecte, una al·legoria de l’ampliació del vot als majors de 25 anys amb uns joves que semblaven empènyer els més grans, va Viladomat i etziba: ‘Home, Sergi, està molt bé, aquest projecte de monument estalinista.’ Naturalment, va guanyar ell, amb la parella de balladors que hi ha avui als jardins de Casa de la Vall.”

Andorra
escaldes
Josep Viladomat
Born
Franco
Marés
Sergi Mas
Franco Victòria República
escultura urbana
obelisc

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte