Frida estiuejarà a Carlemany

Escaldes repeteix exposició a l’aire lliure amb una desena de peces a mida natural amb l’efígie de la pintora mexicana que desplegarà entre Coprínceps i la Unió de l’1 de juliol al 30 de setembre. Es completarà amb una mostra didàctica sobre la vida i l’obra de l’artista i tot plegat costarà 31.000 euros.

Com ho han llegit: Frida Kahlo (1907-1954) estiuejarà a Carlameny. Escaldes recupera les exposicions a l’aire lliure que la pandèmia semblava haver condemnat als llimbs i ho farà amb una desena de peces de mida natural de la pintora mexicana inspirades en la seva efígie (no per casualitat ella mateixa va ser el tema principalíssim de la seva obra, essencialment autoretrats) i que es distribuiran entre Coprínceps i la Unió. Les escultures fan 1,80 metres d’alçada, s’han fabricat en fibra de vidre i reprodueixen en format XXL les nines que l’empresa escaldenca Tminis Brand produeix sota llicència de la Fundació Frida Kahlo. Ho tenen aquí al costat i no els costarà gens veure-hi certa retirada amb les  celebèrrimes funko pop, que ara mateix arrasen en el món del marxandatge de música, cine i televisió. Les escultures, en fi, faran 1,80 metres d’altura, es completaran amb una exposició essencialment didàctica sobre la vida i l’obra de Frida, tot plegat ho produirà Reunió de Papaia i compta amb un pressupost de 31.000 euros.

Escaldes recupera per tant un vell hàbit, aprofitar el bon temps per treure l’art al carrer, que va estrenar en temps de Toni Martí al capdavant del Comú: recordin els porquets de Lalín, les bestioles estrafetes de Ripo, els ossets de Demo, els caramels de Jenkell, els bustos metàl·lics de Jorge Díez i els cargols de Cracking Art, que van ser els últims, l’estiu abans de la pandèmia. Per no parlar de les Carmencitas d’Antonio López que el 2013 van aterrar a Coprínceps, en aquesta ocasió (com amb Jenkell) amb la col·laboració del ministeri de Cultura.

Amb Kahlo Escaldes insisteix a més en el gust pels artistes amb ganxo popular, especialment en temporada d’estiu, que històricament ha tingut el CAEE, per on han desfilat Picasso, Dalí, Chagall i Toulouse Lautrec, entre d’altres. El molt recognoscible art i la torturada biografia de la pintora mexicana l’han convertit en una figura pop, cosa que a ella probablement li faria una mica de picoreta, però que hi farem. L’obra de Kahlo no és que sigui autobiogràfica, és que el seu art és la seva vida (o al revés), i té l’epicentre en l’accident que va patir el setembre del 1925, quan l’autobús amb què tornava de l’escola va ser envestit per un tramvia. Tenia 18 anys, va patir una triple fractura de la columna vertebral, la cama dreta se li va trencar per onze punts i durant la resta de la seva vida va haver d’utilitzar doloroses cotilles de guix i altres ginys ortopèdics, a més d’esfilar en 32 ocasions pel quiròfan. Va ser durant la llarga convalescència que va començar a pintar. L’altre episodi clau de la seva vida va ser l’acostament al Partit Comunista i la relació amb el muralista Diego Rivera, vint anys més gran que ella, que ja era una figura consagrada i que va ser igualment tortuosa: van tenir temps de casar-se (1929), divorciar-se (1939) i tornar-se a casar (1940). Per si no n’havia prou, el mateix Trotski, exiliat a Mèxic, va viure dos anys a la Casa Azul de la pintora a Coyoacán, i naturalment no falten els rumors que a més de tenir-lo de rellogat va ser el seu amant. I tot això, un any abans de ser assassinat per ordres de Stalin per un sicari català, Ramon Mercader.

Kahlo, en fi, va construir no només una obra que li deu tant a l’art i al folklore mexicà com a les seqüeles de l’accident que la van torturar tota la vida, sinó un personatge on conflueixen l’activista política i un desinhibit protofeminisme que es tradueix en la vida personal (se li coneixen un grapat de relacions homosexuals) i en els seus autoretrats, a anys llum dels cànons estètics vigents a l’època i en què destaquen les celles gairebé juntes i un bigoti incipient que no només no es molesta a dissimular, sinó que es complau a exhibir sense manies. Com ha de ser. Va morir el 13 de juliol del 1954, i atenció a les últimes paraules que va escriure al seu diari: “Espero alegre la salida ¡y espero no volver jamás”.
Glups.