Diari digital d'Andorra Bondia
El galerista català, davant de dos dels retrats al carbó que s'exposen a ArtalRoc
El galerista català, davant de dos dels retrats al carbó que s'exposen a ArtalRoc

Gabriel Pinós, comissari de 'Ramon Casas, mestre de la modernitat': "És incongruent que tot un Casas no figuri a cap museu públic francès"


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Agències

Mig centenar de carbons i olis de Casas al costat de casa: això no passa cada dia –de fet, no havia passat mai de la vida– i és el que fins al 30 de juny ens ofereix ArtalRoc, en una retrospectiva única comissariada per la sala Gothsland de Barcelona. Un secret: la dona de vermell que cus al cartell de l’exposició és Emília, la germana del pintor. I la galeria, casa seva al carrer Nou de Sant Francesc, on va néixer el 1866.

Qui pensi que de Ramon Casas ja ho havíem vist tot...

...s’equivoca. La gràcia d’aquesta exposició és que les 49 obres provenen de col·leccionistes particulars, del Museu del Modernisme i de la col·lecció de Crèdit Andorra. No n’hi ha cap que vingui d’un museu públic. Per això són dificilíssimes de veure. I encara més, juntes.

Quines de les obres que pengen a ArtalRoc figurarien entre les ineludibles de Casas?

Pensa que va produir cap a 5.000 obres. Són moltíssimes, i filar tan prim és difícil. De retrats de Júlia –en va pintar cap a 140!– n’hem fet una molt bona selecció. I la Júlia en grana, que prové del Círculo Ecuestre, és una peça sensacional. L’interessant de Mestre de la modernitat és precisament el fet que les obres que exposem siguin tan cares de veure.

Diria que Casas és més valorat a Catalunya que no a fora. Que no forma part de la primera divisió de les avantguardes europees, vaja.

És una incongruència que Casas no figuri a cap museu públic francès. A cap! De fet, fora d’Espanya només n’hi ha a Florida, l’Havana, Buenos Aires i Melbourne. I estem parlant del màxim exponent del modernisme pictòric. Cal reivindicar-lo i situar-lo al lloc que es mereix. És el que intentem fer des de la Fundació Ramon Casas.

I per què passa, això?

És insòlit, i més si tenim en compte que era una de les patums del panorama artístic del París de fi de segle. Potser perquè un percentatge elevat de la seva obra està en mans de particulars.

A part dels de Crèdit, quants Casas més hi ha, a Andorra?

Uns quants.

Gaires?

No donarien per a una individual com aquesta, però suficients per tenir-ne un tastet ben complet.

Pot un artista mantenir el llistó al llarg de les 5.000 obres que diu que n’ha localitzat? O produïa a preu fet, com el Dalí dels últims temps?

Casas només sabia expressar-se amb la pintura. I sobretot amb el dibuix. Les cartes que escrivia, i n’escrivia moltes, normalment les acabava il·lustrant amb una caricatura o un gargot. Li sortia més fàcil que no escriure. Per això va ser tan prolífic.

El Casas retratista, és el gran Casas?

És que ell va més enllà del retrat convencional, i com els grans mestres del gènere, penetra en la personalitat del personatge, de vegades de forma implacable.

El de Glòria Casas és implacable. Pobra Glòria!

I això que era neboda seva, i que es tracta del seu regal de noces: ell n’era el padrí! Casas pinta sense concessions: si una chula té bigoti, li deixa el bigoti i es queda tan tranquil. Júlia, per exemple, la retrata tant que assistim a la metamorfosi de la model sensual de Júlia en grana (1907) a la burgesa amb tots els ets i uts de Júlia amb boà (1916). I només han passat deu anys!

El tenim catalogat com a l’epítom de la bohèmia, però era fill d’industrial, la mare li va comprar Sant Benet de Bages, i per si no n’hi havia prou, l’apadrina un magnat ianqui. Així, qualsevol!

Ell viu la bohèmia del fi de segle a París. Però per elecció, evidentment. Perquè és una etapa de formació, una forma d’acumular experiències i polir la seva personalitat artística.

Sona un pelet frívol.

És cert que tenia un peu a la bohèmia i un altre a la burgesia, però no se’n va amagar mai. Però el que és indiscutible és que Casas va triomfar com a artista. I burgès. Però ell és essencialment artista. I sobretot dibuixant: de les 5.000 obres que li coneixem, cap a 700 són olis; la resta, dibuixos al carbonet, que no permet donar gat per llebre. M’explicava el net de Manuel Rocamora, l’última persona amb vida que va conèixer Casas, que el retrat del seu avi se’l va polir en deu minuts pelats.

Que no hi hagi obres canòniques com ‘La càrrega’ i ‘Garrot vil’, desmereix la mostra d’ArtalRoc?

Al contrari, perquè ens descobreix obres rarament vistes i que no desmereixen les obres mestres que tots en coneixem.

Que no hagin pogut entrar-hi el Renault Frères AX del 1902 que van exposat a la galeria Gothsland el deu haver deixat de pedra.

Les exigències logístiques són les que són, però és que es tracta de dues exposicions diferents. Ni que haguéssim pogut hauríem exposar l’automòbil.

Com s’explica que la seva primera xicota formal, Emília Huet, traspassada el 1907, sigui pràcticament invisible, sobretot en contrast amb la ubiqua Júlia?

És molt probable que n’existeixin, de retrats d’Emília, tot i que jo no els he localitzat. Pensa que de les 5.000 obres en dec haver catalogat cap a 3.200. El seu festeig, en fi, coincideix amb l’etapa que retrata sobretot personatges del seu cercle íntim, començant per la seva germana, Elisa –mare de la Glòria, per cert, i la dona de vermell que apareix al cartell de l’exposició–, el seu cunyat i el seu sogre. Així que n’hi ha d’haver.

Si Emília mor el 1907, i Júlia la coneix el 1905, quan la comença a retratar compulsivament, això vol dir que les dues relacions van coincidir...

Júlia comença sent una de les seves models. N’hi ha més, com per exemple Carmencita, que posa per a algunes de les seves manolas: la va retratar en una trentena d’ocasions. El que passa és que després es convertirà en la seva companya i finalment, en la seva esposa.

El carbó titulat ‘La república’ (1927), té alguna intencionalitat política?

Es va publicar en una revista del Casal Català de Xile.

‘El Botifarra’ (1905), qui carai és?

Un jugador de billar, devia ser un personatge que es movia en l’ambient bohèmia de la Barcelona de l’època.

Si li dic que un dels que més m’ha sorprès és ‘Les regates’ (1888), el deixo de pedra?

No, perquè és una de les peces estrella de l’exposició. El va pintar amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, i és segurament el més impressionista que hem seleccionat.

Andorra
escaldes
artalroc
Ramon Casas
exposició
Mestre de la modernitat
Gabriel Pinós
Júlia Peraire
julià
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic