Diari digital d'Andorra Bondia
Georges Bartolí, compilador dels dibuixos del seu oncle, va desfilar ahir per la mediateca del Lycée.
Georges Bartolí, compilador dels dibuixos del seu oncle, va desfilar ahir per la mediateca del Lycée.

Georges Bartolí, fotògraf i fill de l'exili republicà: “Els dibuixos del meu oncle fan olor de tifus, de merda i de cadàver”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Si no coneixen la peripècia del dibuixant Josep Bartolí (Barcelona, 1910-Nova York, 1995), exiliat republicà que va desfilar pels camps d’Argelès,  Saint Cyprien, Agde i Bram, que en va escapar per fugir a Mèxic i als EUA, i que va flirtejar (i més) amb Frida Kahlo, corrin a descobrir-la. Ahir ho van fer els alumnes del Lycée gràcies al seu nebot, que en va recollir els dibuixos al volum La Retirada i que al seu torn inspira la pel·lícula Josep.

Quan els francesos descobreixen la realitat dels camps, quina és la reacció?
Sorpresa, perquè és un episodi que es coneixia, sobretot al sud, però d’una forma més aviat vaga. La Retirada el que pretenia no era explicar una altra vegada l’exili, sinó l’experiència del que en dic els exiliats de segona generació, que és la meva, que portem l’exili a l’ADN i que vam néixer i créixer en un país que no hauria d’haver estat el nostre. Sorpresa, deia, però també incredulitat.

Incredulitat!?
I vergonya, sí. Perquè quan li expliques a un francès que el terme camp de concentració el van inventar ells es queda de pedra. Com pot ser, això, al país que va inventar els drets de l’home, al país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat!

Com pot ser reparat, el tracte vexatori que van rebre els exiliats republicans?
Les reparacions li corresponen a Espanya, no a França. Els meus pares eren refugiats, els van acollir. A bastonades, sí, però els van acollir al cap i a la fi, i els van acabar donant la nacionalitat.

Parlava més aviat de reparacions morals.
Això és una altra cosa: és d’estricta justícia exigir que la República Francesa admeti el trist paper que va jugar no ja a la Retirada, sinó molt abans, amb la política de no-intervenció durant la Guerra Civil espanyola. I també després: la traïció als republicans espanyols que van lluitar a la Resistència amb l’esperança que els ajudarien a fotre fora Franco. Arribat el moment, el franquisme va ser l’únic règim feixista que es va tolerar a l’Europa de postguerra. La rancúnia existeix, però no contra França, sinó contra els governs francesos que ho van permetre, De Gaulle inclòs.

L’experiència dels camps, la va superar, el seu tiet, o el va perseguir tota la vida?
No ho va oblidar mai, era impossible, però ho va exorcitzar amb els dibuixos. Quan veus com retrata els gendarmes, amb cua i morro de porc unes vegades, atres com si fossin gossos de presa... O com reinterpreta Marianne, l’encarnació de la República. Ell passa comptes així. I després, a una altra cosa.  

Però no deixa de ser un vençut i un exiliat.
Sí, però molt més lúcid que tants altres, inclòs el meu pare, que somiaven truites i es pensaven que Franco cauria de seguida i en quinze dies tornarien a casa.

Els amors amb Frida Kahlo, estan documentats o són una llicència poètica?
A La Retirada no en parlo perquè ell mateix no me’n va parlar mai. Així que vaig respectar la seva discreció. Però és cert que la seva última dona va subhastar les cartes que s’havien creuat amb Frida i que havia recuperat a casa del meu cosí, a Barcelona. I les cartes no deixen lloc al dubte.

I el gendarme que li passa d’estranquis llapis i paper?
Serge no va existir. Però hi va haver gendarmes que el van ajudar, com un capità mèdic que el salva quan agafa el tifus i que l’ajuda a escapar-se de l’hosppital militar. No tots van ser unes males peces. Serge és l’equivalent al soldat franquista de la novel·la de Cercas. Ell sol salva l’honor del seu bàndol. Hi va haver molts Serges, tot i que  el de la pel·lícula és una llicència del guionista.

Hi havia alguna cosa salvable, als camps, o tot era misèria, malaltia, indignitat i mort?
Posa’t al lloc d’aquells exiliats que havien intentat replicar a Espanya els ideals de la República Francesa, i que en el moment de la veritat, aquesta mateixa República mira cap a un altre costat. Que a l’hora de l’exili els tracta pitjor del que avui tractem el bestiar. I que caigut Hitler permet la supervivència del franquisme. La decepció és monumental.

Per a les generacions que no han conegut la guerra més que al cine, tot això ens pot semblar pura ficció.
El meu oncle no parla d’oïdes. Ell hi era. Els seus dibuixos fan olor de merda, de tifus, de mort, de cadàvers enterrats a la sorra, d’anar a cagar a dintre del mar, en ple febrer i amb la tramuntana bufant a 120 quilòmetres per hora. Ell no dibuixa el camp idíl·lic que retraten els fotògrafs oficials, sinó la gana, els polls, la desesperació: li deien la arenitas, per la sorra de la platja, a la depressió que agafaven els interns.

Per què dibuixava, en fi?
Com un acte de resistència, i com em va deixar escrit a l’exemplar de Los campos de concentración que em va dedicar al final de la seva vida, “per trencar la conspiració del silenci”. Aquest era també el meu objectiu en publicar La Retirada.

Ho ha aconseguit?
El llibre va vendre 10.000 exemplars, que no estava malament, però és que Josep, en el moment que els cines van tancar per la Covid, l’havien vist 180.000 espectadors. Com en el cas del MeToo, ha servit per  alliberar la paraula, ha posat nom al dolor, i són incomptables els fills de l’exili que m’han contactat per agrair-m’ho. Després de tants anys de silenci, és emocionant. Però sense victimismes: reconeguem el dolor dels nostres pares, mirem endavant i apliquem aquella lliçó als nostres dies.

Com?
Com acollim avui els immigrants? Els camps de refugiats de Calais són igual o pitjor que Argelès. Recorda com veiem l’estranger, que sovint considerem l’enemic, el foraster que ens ve a robar el pa, un terrorista en potència. Menys emoció i més política.onèixer l'odisse

Per acabar, coneixent l'odissea que van viure Josep Bartolí i els centenars de milers d'exiliats de la Guerra Civil, què en pensa que Puigdemonent i els seus es posin al mateix sac de l'exili?

Tot i que el Sr Puigdemont no sigui del meus amics per moltes raons, considero que es totalment anormal haver d'exiliarse per poder continuar actuan políticament. Evidement que aquest exil té poc à veure amb el que van haver de passar els nostres, pero, amb les condicions d’avui, i en el cas molt mes confortables, un exili és un exili i tingui Puigdemont raó o no d’haber fugit és una vergonya per a Espanya no acceptar las bases d’un debat seré sobre el futur de Catalunya.

Bartolí
dibuixos
tifus
merda
olor

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte